Les balmes de Llaés

Sota aquest topònim englobem tres balmes que estan a prop de l’església de Llaés, antic terme municipal de la Parròquia de Ripoll avui dia incorporat a la vila de Ripoll.

La Balmassa

Les tres grans balmes són: la balma del Teixidor, la Balmassa i la balma dels Fleurs. Totes estan ben a prop unes d’altres i són testimonis de l’antic passat troglodític d’aquestes contrades Ripolleses.

Balma dels Fleurs

Totes aquestes balmes obrades solien estar tancades amb un mur de pedra seca i dividides interiorment en diverses estances per separar el bestiar de les persones. Pràcticament sempre són situades en estratègics indrets, encarades cap al sol i ben a prop de cursos fluvials, de fet, la més visitada -la balma del Teixidor-, en temps de pluges les aigües del torrent cauen per damunt de la balma formant un sorprenent espectacle visual. Aquesta balma és la més gran de les tres. Les seves dimensions són uns 100 m de llargada i uns 30 m d’altura en el seu punt més alt. Encara hi ha força restes de murs, de l’antic forn i d’algun sostre en algun punt quan no s’utilitzava el sostre natural de la balma.

No cal remontar-se a temps molt antics per tenir testimonis de gent que hi visqués aquí: consten dades verídiques de què fins a l’any 1952 a la balma del Teixidor hi vivia una família. Vegeu la foto antiga de l’any 1948: la balma encara era en plena vitalitat.

La balma del Teixidor a l’any 1948 quan encara era habitada

La balma del Teixidor

Accés: La balma més visitada i la que presenta menys problemes de localització és la balma del Teixidor. Agafant la bona pista forestal asfaltada que des de Santa Maria de Besora porta fins a l’hostal la Serra de Llaés, cal aparcar el cotxe 1 km abans de l’hostal, just a la cruïlla del castell de Llaés on hi ha un rètol que diu “Ruta camí de Llaés”. Des d’allà per una bona pista forestal amb forta pujada en algun punt porta fins a la casa del Teixidor (40 minuts). Deixant la casa a l’esquerra, continueu planejant uns deu minuts per un camí de ferradura herbat fins arribar a una cruïlla de pistes. Per la dreta s’arriba en lleuger descens a la balma del Teixidor en uns 50 minuts totals de recorregut.

Més informació del recorregut complet que visita les tres balmes a l’itinerari 26 del llibre “Curiositats naturals a prop de Barcelona“, Edicions Cossetània, 2012.

El patrimoni arquitectònic de la vinya al Torrent del Flequer

A la vall del Torrent del Flequer al terme municipal del Pont de Vilomara i Rocafort a la comarca del Bages, hi ha importants restes d’arquitectura popular referent al món de la vinya. Impressionants tines, barraques de vinya i dipòsits per elaborar fungicides fan d’aquesta vall del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, única a Catalunya.

Tines del Bleda (2012)

Dipòsit de vinya torrent del Flequer (2012)

De fet tot aquest conjunt arquitectònic, està parcialment restaurat per la Diputació, de tal manera que no podem dir que l’abandonament sigui total. Les tines del Bleda, les tines del Tosques, el dipòsit, les tines de l’Escudelleta i diverses barraques de vinya fan d’aquesta vall una de les més importants i riques de Catalunya en patrimoni rural.

Costa de creure que aquesta vall fos tan important per a la vinya al segle XIX quan actualment no hi ha ni rastre de vinyes i on el bosc ha tapat tot en molts punts. Tots aquests elements constructius ajudaven a treballar més còmodament els pagesos i permetien que la collita fós ràpidament emmagatzemada i distribuïda. Cal destacar per la seva importància les Tines de l’Escudelleta, on hi ha un conjunt de fins a dotze tines amb restes d’una premsa fixa i el curiós dipòsit de vinya a mig camí de les Tines del Tosques i les de l’Escudelleta. En aquest dipòsit s’elaborava el famós Brou Bordelès, barreja de sulfat de coure, calç i aigua que servia per desinfectar els ceps contra el Míldiu.

Accés: La Diputació de Barcelona ha elaborat un interessant itinerari senyalitzat per visitar tot aquest patrimoni. L’itinerari surt del punt quilomètric 4,2 de la carretera del Pont de Vilomara a Rocafort. El recorregut està senyalitzat amb fites del sender local SL C-52 i és de tipus circular a banda i banda del torrent del Flequer. Tot el recorregut és pot fer en unes 2 hores 30 minuts de recorregut.

L’antiga parròquia de Sant Julià d’Uixols

Aquesta antiga parròquia que presideix un petit veïnat de masies disperses i totes abandonades, està situada al sud de la població de Castellterçol al Moianès, aturonada sobre un petit pujol de poca elevació però que ofereix un bon punt panoràmic. La desolació de l’indret és impactant en certs moments de l’any, però l’ombra del gran freixe i l’església encara sencera i ben vistosa, fan de la contrada molt atractiva i força visitada per excursionistes de la rodalia i per practicants de la bicicleta de muntanya.

L’església de Sant Julià, romànica, sabem que ja va ser reformada al segle XII i ampliada al segle XVII . A l’any 1590 el terme i l’església ja van passar a formar part del municipi de Castellterçol que ha perdurat fins avui. El cementiri annex recollia les despulles de tota la població del petit poblet, ara ja abandonat però que en altres temps de ben segur que deuria ser més pròsper i viu.

Esplèndid altar de l’església a l’any 1922 (foto: Joan Fruitós Diego)

La rectoria annex a la parròquia podria haver fet d’hostal en algun temps però, ara ja s’està enrunant de forma ràpida i continuada i ja ha sofert algun acte vandàlic: l’any 1975 un pasavolant que utilitzava la llar de foc va calar-hi foc a l’església i recentment -abril 2011- uns lladres van robar la única campana que hi havia a l’ermita. Amb tot, l’edifici annex podria oferir un petit refugi d’emergència.

Accés: S’hi pot arribar amb vehicle -millor vehicle tot terreny- però és millor anar-hi a peu des de la població de Castellterçol. Situats al Passeig del Castell cal seguir els senyals blancs i vermells del GR 177 o Ronda del Moianès. Passeu ben a prop del Castell Terçol i el camí pista comença a pujar -fortament en algun punt- fins a l’antiga parròquia de Sant Julià d’Uixols en menys d’una hora de recorregut.

El Pou de Glaç del Pla de Llongafollia

El Pou de Glaç del Pla de Llongafollia és troba enrunat amb una gran obertura d’accés al descobert i situat una mica enlairat sobre el Planell que li dóna nom, ben a prop de la font del Mosquer a Sant Feliu de Pallerols a la Garrotxa.

Una barana protegeix una mica l’accés per no caure-hi a dintre. Se suposa que en el planell que hi ha davant és on és feia el gel i el posaven a dintre del pou per a la seva conservació fins que arribés el dia de la seva comercialització. No em consta que Sant Feliu tingui actualment alguna altra resta d’un altre pou de glaç.

Accés: Seguint un dels itineraris a peu turístics de la població de Sant Feliu de Pallerols -concretament el núm. 23- s’arriba al Pou de Glaç del Pla de Llongafollia concretament després de la pujadeta que hi ha entre la font del Mosquer i Cal Manyà. Des de l’antiga estació de tren de Sant Feliu, ara convertida en oficina de turisme, seguiu els senyals de l’itinerari circular núm. 23 i els seus rètols, primer pel carril bici de Girona a Olot i després per un bonic camí, arribareu al pou en uns 40 minuts d’agradable recorregut.

El refugi de Sant Aniol d’Aguja

Al capdamunt de la popular i coneguda vall de Sant Aniol a l’Alta Garrotxa, a les dependències de l’antiga rectoria, va estar-hi durant uns quants anys, el refugi de Sant Aniol d’Aguja.

La seva situació enclotada a 445 m. d’altitud era òptima, al costat del popular santuari de Sant Aniol d’Aguja i al centre de nombroses excursions per diversos indrets on la natura ha estat generosa (cims, clots, boscos, cingleres i salts d’aigua).

La rectoria a començaments del segle XX ja havia estat un petit hostalatge. El Centre Excursionista de Banyoles l’any 1957 habilità com a refugi lliure aquesta dependència. Podien dormir quaranta persones (s’havia d’anar a buscar la clau a una masia a prop de Sadernes) i a la part baixa havia una part com a refugi lliure per a vint-i-cinc places. La progressiva degradació de l’indret per culpa de vàndals i gent indesitjable i la no presència d’un guarda permanent, va originar que el 1985 el Centre Excursionista de Banyoles donés de baixa el refugi.

El refugi de Sant Aniol l’any 1957

El refugi de Sant Aniol l’any 2011

La degradació de l’edifici fins ara ha estat constant i ràpida, ja hi ha arbres, arbusts i herbes arreu, parets esquerdades, estances destruïdes i un gran perill d’esfondrament que ofereix un seriós perill als visitants.

El refugi de Sant Aniol l’any 2010

Recentment (juliol 2012) encara s’ha complicat més la situació: ara s’ha enfonsat bona part de la teulada i de les seves bigues. Com sempre, aquest fet, accelerà la seva degradació definitiva. Sembla que la desfeta total de l’edifici és imminent. Al novembre de 2012 s’han fet més treballs d’apuntalament i protecció per tal que no s’esfondrés definitivament l’edifici.

El refugi de Sant Aniol l’any 2004

Una tanca protegeix l’accés a l’antic refugi de Sant Aniol (novembre 2012)

L’entitat “Amics de Sant Aniol” volen intentar recuperar l’edifici i fer-hi un refugi novament però, sense ajuda de les institucions està resultant molt difícil i ara l’edifici ja està molt ressentit i presenta molts danys estructurals.

Accés: L’accés només pot fer-se a peu. Cal situar-se al poblet de Sadernes (Veure descripció a l’entrada Talaixà). Un cop al Pont d’en Valentí -no cal anar-hi- deixeu a l’esquerra el camí a l’Hostal de Ca la Bruta i Talaixà. Seguiu el camí principal de la vall. Arribeu al bonic Gorg de Gomarell. Ara el camí és torna de ferradura i dificultós en algun punt. Seguiu la feréstega vall de Sant Aniol fins al final seguint els senyals grocs d’Itinerànnia en una hora més de bonic i sinuós camí entre els salts d’aigua de la riera de Sant Aniol -que heu de travessar diverses vegades, 1 cop a gual i dos per curiosos ponts- i envoltats d’alterosos cingles. Des de Sadernes a Sant Aniol unes 2 hores de camí bonic de debò!.

Més informació a l’itinerari 12 del llibre “50 itineraris a peu per Catalunya“, Edicions Cossetània, cinquena edició 2010.