L’aixopluc de l’Estany de Bacivers

A la comarca nord-catalana del Conflent, vora la divisòria carenenca que pel sud la separa del Ripollès, hi ha la coma de Bacivers, important vall que recull totes les aigües del circ de Morenç i el circ de Bacivers per portar-les al riu de Carançà a la seva vegada afluent per la dreta de la Tet. Sota del circ de Bacivers hi ha el famós Estany de Bacivers, un dels estanys més bonics del Pirineu Oriental i més assequibles des del vessant del Ripollès.

Aquest petit aixopluc, útil per a un parell de persones com a molt i estirades (millor una), força precari, no és més que un amuntegament de pedres fet expressament per a protegir-se del vent i de les tempestes en un indret força apartat de millors refugis. De fet, al punt on és situat de pedres no en falten ja que és emplaçat pràcticament a sota d’una tartera. Va ser una sorpresa per mi trobar-lo un dia que pujava al Pic de Prat de Bacivers perquè ni tan sols figura als mapes. El que està clar és que qui l’ha fet, tenia certs coneixements constructius en pedra i cabanes de pastors. D’aquesta manera faig un honest i modest homenatge a qui va fer aquest bivac, que de ben segur ha servit per a què algun excursionista sorprès per la tempesta o el vent, pugués aixoplugar-se de la intempèrie.

Accés: L’accés més ràpid i còmode és des de l’estació d’esquí de Vallter 2.000 situada a 22 km de Camprodon al Ripollès. Des d’aquí cal seguir el camí que ressegueix la pista d’esquí i les instal·lacions del telecadira que baixa de Bacivers. Després d’una hora i quart de forta pujada deixeu el camí que continua cap al Pic de la Dona i gireu a l’esquerra (fites) vorejant pel sud la carena divisòria fins al Coll de la Geganta, 2.604 m d’altitud (2 hores) situat entre el Puig de Bastiments (oest) i el Pic de la Dona (est). Entreu al Conflent i vorejeu l’alta coma de Bacivers en direcció oest fins arribar al bonic Estany de Bacivers, 2.609 m d’altitud (2 hores 35 minuts). L’aixopluc és al nordest, a la dreta del sender, just quan aquest comença a pujar cap al pic del Prat de Bacivers de 2.844 m que val la pena també de visitar en 45 minuts més de pujada entre la tartera. La zona no és massa freqüentada i a l’hivern, amb neu, és un itinerari perdedor i problemàtic gens recomanable a gent no experta en muntanya. S’hauria d’anar-hi quan la muntanya és nua de neu.

La barraca de Tirapits

Al nord del Ripollès, a l’alta conca del riu Freser, ben a prop de la carena divisòria amb les comarques nord-catalanes i a mig camí del popular itinerari d’alta muntanya que porta del refugi d’Ulldeter al santuari de Núria, hi ha la popular barraca de Tirapits.

Situada una mica a l’oest del Coll de Tirapits i més per sota a 2.700 m d’altitud, té una bona panoràmica vers l’alta conca del Freser i els cims del voltant com ara el famós Pic de l’Infern. En aquesta ocasió la fragilitat de la cabana, en certa manera oblidada, no impedeix que nombrosos muntanyencs hi passin freqüentment per aquí prinicipalment a l’estiu. En aquestes altituds i en un lloc tan exposat, la barraca suporta el pas del temps com pot. Feta de pedra i de planta rodona sense finestra, el seu estat en general és precari però sòlid. Pot oferir un petit aixopluc d’emergència sense cap comoditat per a 3 persones. Tan sols l’aïlla de l’exterior una porta metàl·lica i s’ha d’entrar a dintre ajupint-se ja que l’entrada és molt baixa. Amb tot, ens consta que ha salvat moltes vides perquè aquí a l’hivern les temperatures són extremes i el torb hi freqüenteja. Però si algú és deixa la porta oberta, podeu trobar fins i tot glaç o neu a dintre de la barraca. En general no hi ha deixalles i l’indret és força net.

A darrera seu, els bombers de la Generalitat de Catalunya han posat una emissora d’emergència per avisar d’algun incident a la muntanya. Els bons muntanyencs, per regla general, volen fer la travessa des d’Ulldeter fins a Núria en una sola jornada deixant la barraca per a casos especials en cas de mal temps o altres imprevistos.

Accés: Situats a prop de l’estació d’esquí de Vallter 2000 (a 22 km de Camprodon) hi ha una indicació uns metres abans que indica el començament de l’itinerari a peu cap al refugi d’Ulldeter. Esteu a 2.080 m d’altitud. Seguint sempre els senyals blancs i vermells de la ruta transpirinenca GR-11, en breu es travessa el Ter i en 30 minuts s’arriba al refugi d’Ulldeter a 2.220 m d’altitud del Centre Excursionista de Catalunya guardat a l’estiu amb tots els serveis (a l’hivern hi ha una part lliure). L’itinerari comença a pujar més fortament fins al Coll de la Marrana, 2.510 m (1h 15 minuts) i després davalla suaument cap a l’alta conca del Freser. A l’arribar als Aigols Podrits, replà al fons de la Coma del Freser, el GR-11 torna a pujar cap al Coll de Tirapits, on deu minuts abans i a la dreta una mica enlairada hi ha la barraca, 2.700 m (2 hores 15 minuts).

El Molí de Vallcàrquera i l’aqüeducte de Can Dosrius

A la profunda vall de Vallcàrquera, al municipi vallesà de Montmany-Figaró, encara es conserven nombrosos indrets d’interès arqueològic que ben bé mereixen una detinguda visita.

Enfront de la font del Molí, a frec de la pista forestal asfaltada que porta al veïnat de Vallcàrquera, hi ha les restes del molí de Vallcàrquera, importants restes d’un molí hidràulic i de la seva gran bassa. Diuen des de l’Ajuntament que als anys 20 el primer veí que produí electricitat de la població va ser aquí.

Més amunt de la vall, ben a prop de la masia de Can Dosrius encara roman, força ben conservat, l’aqüeducte que porta el nom de la casa. Conserva cinc arcs i és originari del segle XVIII. Portava l’aigua d’una bassa situada a llevant un xic enlairada fins als camps propers situats a l’altre extrem del torrent. Justament l’arc que li falta era el que li permetia salvar el torrent. Després de l’abandonament i el desconeixement de bona part de la població de la seva existència durant molts anys, últimament l’ha visitat més gent, sobretot des de que la Diputació de Barcelona el posés en el seu inventari de Patrimoni Cultural del Municipi. Segurament degut a aquest fet, s’ha protegit amb tanques tot el perímetre dels camps del voltant de l’aqüeducte dificultant la seva visita. Ara ens hem de conformar amb veure’l des d’una considerable distància.

Accés: Situats al Figaró, cal situar-se al nord de la població, al final de la carretera de Ribes on hi ha la font de Ca l’Andreu a l’esquerra. Poc abans de juntar-se amb l’autovia, surt a la dreta el sender senyalitzat amb els senyals blancs i grocs del PR C-33. Rètols informatius. Tot aquest trajecte de camí pel bosc de ribera de la riera de Vallcàrquera és molt bonic contrastant fortament amb el soroll de l’autovia que tenim tan a prop. Més amunt passeu la riera a gual i aneu a buscar la pista forestal asfaltada que porta fins a Vallcàrquera que seguireu cap a l’esquerra. Just quan la pista travessa la riera hi ha la font del Molí a mà esquerra (30 minuts) i les restes del molí enfront. Amb cinc minuts més deixeu a la dreta darrera la casa de can Xicola, l’església de Sant Pere de Vallcàrquera, originària romànica i modificada al segle XVII. En uns minuts més trobareu a la dreta la desviació a Can Dosrius. Més tard hi ha una desviació cap a la casa a l’esquerra. Deixeu els senyals del PR C-33 que continuen cap a la dreta en direcció a Sant Cristòfol de Monteugues. L’aqüeducte es troba just en el sot del torrent, a l’esquerra de la pista abans d’arribar a la casa (45 minuts).