La torre de telegrafia de Seva

Vaig tenir curiositat per la torre de telegrafia de Seva quan vaig llegir un article del geògraf i erudit Francesc Roma al seu interessant bloc d’arqueologia anomenat Patrimoni existencial de l’Alt Congost que divulga, fins a l’últim detall, tot el patrimoni d’aquesta part d’Osona i el Vallès Oriental. Les restes de la torre de Seva, encara ben visibles, estan oblidades i desconegudes per tothom al capdamunt d’una careneta, ben a prop de la casa de l’Espargueró i de la urbanització de Perafita.

Torre de telègraf de Seva (3)

Era curiós perquè en cap dels mapes disponibles hi ha havia cap dada que fes pensar en trobar les restes d’aquesta antiga torre de comunicacions per senyals entre Vic i Hostalric. Si hom es fixa bé al fons de la vall del Congost, des del dipòsit d’aigua de dalt de la carena de l’Espargueró, es veu la torre telègraf de Puiggraciós que és de les poques que es conserven en bon estat i no són un munt de ruïnes. Segons el professor de la Universitat de Barcelona Sr. Antonio Aguilar a un magnífic article a la revista Scripta nova la torre del Puiggraciós era de la línia de Barcelona a Vic i en canvi la de Seva sembla ser que, tot i ser pròxima a la vall del Congost, tenia la missió d’enviar senyals o bé cap a Sant Julià de Vilatorta (Osona) al nordest o cap a Sant Martí de Riells (la Selva) al sudest. En el primer cas sembla possible però cap a Sant Martí de Riells és del tot inacceptable perquè les importants altituds de les carenes del Pla de la Calma i el turó de l’Home no ho permetrien, a menys de què hi hagués alguna altra estació intermèdia que ell no menciona al seu article.

Lògicament, les torres es posaven als llocs estratègics on poder comunicar-se entre si. El que sembla evident és que a on hi ha les restes de la torre de Seva abans no hi deuria haver tan bosc, perquè actualment els pins taparien bona part de la torre (sembla ser que tenia dos pisos d’alçada) i la comunicació no seria possible. Vegeu alguna dada més sobre telegrafia òptica a l’entrada de la Torre dels Soldats d’aquest bloc.

Torre de telègraf de Seva (4)

Torre de telègraf de Seva (2)

Per acabar de completar la troballa -com si no fos poc- podem apreciar la sorprenent quantitat de fòssils marins que hi ha encastats a les pedres de la torre; petxines i closques de tot tipus, realment impactant i sorprenent!.

Detall de fòssils marins de la pedra

Detall de fòssils marins de la pedra

Accés: Des de la part nord de la població d’Aiguafreda, cal agafar la carretera local que porta a Seva passant per la urbanització del Muntanyà. Quan arribeu al capdamunt de la pujada, arribeu a la urbanització de Perafita. Cal agafar el carrer anomenat de Can Garriga cap a l’esquerra. Un cop arribats al núm. 100 cal aparcar. Des d’allà, uns graons pugen fortament fins un dipòsit d’aigua situat dalt de la careneta de l’Espargueró i amb bones vistes panoràmiques. No cal entrar-hi perquè una cadena no ho permet. Per fora i vorejant una tanca -pel nord-, un corriolet en lleuger descens -sense allunyar-se de la tanca ni de la carena- portarà en menys de deu minuts fins a les restes de la torre situades ben a prop, a sota d’una torre elèctrica, dintre del bosc i al damunt de la finca de l’Espargueró.

Anuncis

El canal de Setcases a Vilallonga de Ter

Estava baixant del Puig de les Agudes (o cim del Bac) cap a Setcases fent una arriscada i interessant volta circular, quan de sobte em van aparèixer aquestes restes de construccions al costat del camí i sota d’un filferro punxegut que ho protegia. Em vaig quedar sorprès i mirant el mapa de l’Alpina que portava no feia menció enlloc a les restes que veia. De fet, ni tan sols estava assenyalat el corriol brut i dreturer per on baixava. Era evident que havia agafat un corriol que no era l’oficial senyalitzat per la xarxa Itinerànnia cap a Setcases; tot i que havia senyals grocs, deurien ser una variant utilitzada abans però que ara deu estar modificada per la més bona… però jo només vaig trobar aquesta variant, per tant el camí correcte no està ben senyalitzat en algun punt. És difícil esborrar els antics camins senyalitzats… potser no caldria modificar mai i afegir nous traçats, el desgavell de pintades als arbres i la confusió a l’excursionista pot ser considerable.

Canal boca sud

Canal boca sud

En qualsevol cas, l’atzar em va portar a unes interessant restes. Vaig començar a investigar i em vaig adreçar a l’Ajuntament de Setcases. Uns dies més tard l’Alcalde, el Sr. Carlos Fernández, em va dir amablement que em posés en contacte amb l’historiador local el Sr. Miquel Perals. Així ho vaig fer i l’eminent historiador em va dir que eren les restes d’un antic traçat del canal de Setcases a Vilallonga de Ter. Com perdia aigua, és va fer un nou traçat més avall i aquest tram va quedar en desús, inservible i enrunat. Afegeix que el canal es va començar a construir el 1904 i es va inaugurar el 1910 i funciona avui dia amb plena normalitat. El tram del canal objecte d’aquesta entrada, té un tros esfondrat i així permet veure dues obertures una enfront de l’altre.

Canal boca nord

Canal boca nord

A l’igual que el canal que hi ha al Pla de la Molina, són restes de canals del passat en desús. Quan jo vaig trobar les restes, vaig sospitar que podia ser un canal o equipament semblant però calia una confirmació. Amb la solitud imperant a la contrada, humida i silenciosa, els rats penats sortien d’un tram del canal i es ficaven a l’altre amb un cert aire misteriós. Si això afegim el corriol dreturer dolent i embrossat per arribar-hi (en el meu cas va ser de baixada dura) i que era el capvespre, el record que tinc de la contrada és tenebrós però d’una bellesa absoluta.

Accés: Potser la manera més ràpida d’accedir-hi és des de la carretera de Setcases. Aparcats ja en algun punt que es pugui, aproximadament al punt quilomètric 9,6, hi ha un corriol dreturer a mà dreta, senyalitzat amb groc (deuria ser un antic traçat d’Itinerànnia) que amb pujada constant i una mica incòmoda pel traçat i l’atapeït bosc i la proliferació d’arbustos (avellaners o boixos) arribeu en uns vint minuts a una petita tanca oberta. A mà esquerra, sota un filferro espinós, hi ha les restes del canal. Si continueu uns minuts més pel corriol en forta pujada, arribareu a dalt d’un prat herbat on hi ha la cabana d’en Man (segons Miquel Perals) i enfront una altra cabana en ruïnes (barraca del Morral). Aquí deuria ser on vaig perdre el camí senyalitzat correcte cap a Setcases… però jo no el vaig veure. La senyalització en aquest punt és insuficient i escadussera i s’ha de tenir certa experiència per poder seguir correctament el tram d’Itinerànnia entre Vilallonga de Ter i Setcases que passa per la bonica roca coneguda pel Nen de Llebró.

Cabana d’en Man

El poble abandonat de Peguera

Sota el topònim Peguera -aquesta entrada està dedicada a aquest bonic paratge de l’Alt Berguedà- inclourem les següents restes arqueològiques al bloc dels Indrets Oblidats: l’antic i abandonat poble que dóna nom a la contrada situat al municipi de Fígols a 1.630 m d’altitud; les antigues mines de carbó (restes de boques de mines); l’antic ferrocarril que transportava el mineral fins a la vall del Llobregat (estacions de tren, túnels, traçats de la línia); les antigues dependències per allotjar els miners com ara un hostal o diversos pisos així com instal·lacions annexes per fer funcionar tota la indústria minera (transformadors elèctrics, magatzems o carregadors de material). Tot i la proximitat del Museu de les Mines de Cercs -a Sant Corneli- i que la contrada és en certa manera visitada -s’hi arriba per pista forestal des de Sant Corneli i és punt de pas del GR 107 o camí dels Bons Homes- la majoria no saben trobar ni coneixen totes les restes mineres que hi ha als voltants de les restes del poblet. El primer cop que hi vaig anar a Peguera pensava que amb tants antics establiments miners i industrials, el paratge estaria molt degradat i la seva inclusió dins d’un paisatge d’alta muntanya seria lleig i rúfol. Res més lluny de la realitat; les restes de Peguera i les seves instal·lacions estan adaptades perfectament als ufanosos boscos de pins de la contrada, als seus rius i prats.

Arribant al poble de Peguera

Arribant al poble de Peguera

Restes de les cases de Peguera

Restes de les cases de Peguera

Des de finals del segle XIX la vall de Peguera, com altres valls bergadanes, va estar sotmesa a la important indústria de la mineria. L’extracció de carbó (lignit) va donar una certa importància a la vall, va generar feina i una certa riquesa. Quan l’explotació va anar a parar a mans dels germans Arumí (Germans Arumí SL), aquests van donar l’impuls definitiu a les mines amb nous mitjans més moderns, millores tècniques i principalment amb la creació d’una xarxa de petits trens arrossegats per animals que tenien que transportar el mineral fins a l’estació de Cercs a la vall del Llobregat. El fort desnivell imperant entre Peguera i Cercs (més de 900 metres) va originar que es realitzés una curiosa xarxa de comunicació anomenada dels plans inclinats. Aquest sistema constava de doble via, on els vagons plens que baixaven -aguantats per un cable- feien pujar els buits. Tot un acurat procés d’enginyeria que és pot observar al camí dels Plans entre Peguera i Cercs i punt de pas d’una interessant travessa muntanyenca. La línia de ferrocarril de 9 km de llargada va funcionar des de 1910 fins a l’any 1928 any que tancaren les mines. L’empresa que tenia l’explotació de totes les mines de Peguera i Fígols (Carbones de Berga SA) va arribar a tenir 11 plans inclinats i funiculars per portar tot el material des de les muntanyes a la vall del Llobregat -des de 1931 la família Olano ja era propietària de les mines de Peguera-.

L'antiga cantina del poblat miner

L’antiga cantina del poblat miner

Les mines que havia a Peguera en explotació eren 3: es deien Pepita situada a sota de la cantina; Moreta o Antònia i la Eureka o Porvenir situada a prop dels pisos dels miners. El pas dels anys ha anat deixant empremta a tot el complex miner: la cantina, antic hostalatge dels miners, casa de queviures i posterior casa de colònies del 1956 a 1978 i l’annexa casa del director de l’explotació -amb una gran terrassa- tot a l’actualitat és un munt de ruïnes però que ens deixaran un fort impacte emocional imaginant-nos el que abans deurien ser; l’antiga mina Pepita està pràcticament enterrada pels estrats i només es veu una petita part de la seva boca d’accés (vegeu la fotografia comparativa); la mina Eureka està a l’actualitat inundada; la seva estació de tren pràcticament sense rastre i els pisos del Moreta, antics habitatges, engolits pel bosc; no he trobat cap rastre del telefèric que baixava de la mina del Graell ni tampoc del funicular que portava fusta des de Gósol a Peguera per a ús de la mina… tota una sèrie de restes arqueològiques sense parió a Catalunya i que copsaran fortament al que desitgi visitar tot aquest paratge amb deteniment i cura.

Comparació entre una fotografia dels anys vint del segle XX i una de març de 2013. Pràcticament a l'actualitat la boca d'accés a la mina Pepita està enterrada

Comparació entre una fotografia dels anys vint del segle XX i una de març de 2013. Pràcticament a l’actualitat, la boca d’accés a la mina Pepita està enterrada -vegeu la fletxa- i la Cantina situada a la foto antiga a dalt del turó a l’esquerra, actualment el bosc no deixa veure-la

Sortida auxiliar de la mina Eureka

Sortida auxiliar de la mina Eureka

Després de la fi del període miner, la petita població de Peguera se’n ressentí i el seu despoblament va ser constant. L’any 1968 es va tancar la última casa habitada, Cal Penjorell. També cal fer esment que va nèixer al poble a l’any 1908, el famós maquis català Ramon Vila Capdevila el Caracremada.

Malauradament els últims anys Peguera és famós per una altra causa vinculada amb l’especulació urbanística. L’any 2003 el paratge va ser comprat pel xeic àrab Butti Bin Maktoum Bin Juma al-Maktoum per crear un complex turístic de luxe que comprèn tot el poble i l’antiga Cantina dels miners i que, de moment, compte amb el vist-i-plau de força administracions. La gent de la comarca es va mobilitzar i va crear la Plataforma Salvem Peguera per evitar el que pot ser un intent d’explotació urbanística sense control en un paratge de gran importància paisatgística i arqueològica. Una cosa ha quedat clarament de manifest, o bé el xeic o bé qui el va assessorar a comprar el poble, sabia que l’indret és d’una bellesa incomparable.

Postal antiga de 1922 de la mina Eureka (Todo Colección)

Postal antiga de 1922 de la mina Eureka (Todo Colección)

Mina Eureka vista exterior i restes d'altres dependències

Vista actual de la mina Eureka -vista exterior- i restes d’altres dependències

Interior inundat de la mina Eureka o del "Porvenir"

Interior inundat de la mina Eureka o del “Porvenir”

Accés: El cotxe hi pot arribar a Peguera amb certa comoditat, si més no fora del període hivernal i quan no hi ha neu. Des de l’eix del Llobregat (C-16), passada la central tèrmica de Cercs, cal agafar la desviació a Sant Corneli, passar el llogaret de Fígols fins arribar al Pla de la Creu de Fumanya (1.650 m). Des d’allà deixeu l’asfalt i per una pista forestal en estat acceptable arribeu en 2 km fins a Peguera. Per investigar totes les restes mineres cal seguir a peu els senyals grocs que voregen l’ermita de Sant Miquel; passeu una tanca per al bestiar i s’inicia una suau davallada cap a les restes vora el riu: primer les restes de Cal Miquel tot seguit el transformador de llum, després la Cantina a mà dreta, l’entrada a la mina Pepita a mà esquerra i enclotada, la mina Eureka, l’estació… fins a entroncar amb una pista forestal. Heu fet segons el rètol que trobareu 1,4 km. Tardareu segons les habilitats per trobar les restes i el temps que us entretingueu visitant-les. Des de aquesta cruïlla còmodament es torna a Peguera per la pista forestal cap a l’esquerra per uns 2 km de suau pujada.

Transformador electric de les mines de Peguera

Transformador elèctric de les mines de Peguera

En aquesta vall hi ha moltes més possibilitats d’itineraris: El trajecte que coincideix amb un tram del camí dels Bons Homes (GR 107) entre la Casanova de les Garrigues -turisme rural- i Peguera permet veure l’antic traçat del ferrocarril, antics carregadors de materials, la mina de les Graus, algun túnel… (vegeu l’enllaç al web del company Antoni Planas); la ruta que baixa -o puja segons com es faci- fins a Cercs permet veure els trams dels antics plans inclinats (vegeu l’enllaç al portal de Turisme de l’Alt Berguedà) o bé arribant a Peguera seguint el PR C-73 des dels Rasos de Peguera… ho deixo a les vostres mans!.