El pont i el Molí de la Bertrana

El pont i el Molí de la Bertrana són potser, les dos principals restes arqueològiques situades a la feréstega riera de les Gorgues entre la població de l’Esquirol i el salt d’aigua del Tornall, el més recòndit i isolat del Collsacabra.

Aquesta riera osonenca de curt recorregut i afluent del riu Ter per la seva esquerra, és la riera més cabalosa del Collsacabra ja que recull totes les fonts i pluges abundants de la part sud de la serra de Cabrera i Aiats i a més té l’al·licient afegit de ser una de les rieres de Catalunya que, tot i el seu curt recorregut (uns 12 km), salva un desnivell fins a l’entroncament amb el riu Ter d’uns 800 metres. Per tant, a primer cop d’ull, ja es pot pensar que el seu recorregut serà tenebrós, sobtat, amb corrents ràpides i salts d’aigua constants per poder superar el desnivell imperant entre el Collsacabra i la plana de Vic.

Diversos molins fariners es van situar a la riba de la riera de les Gorgues des de sempre per poder aprofitar les aigües abundants amb forta embranzida. Tots ells ja són un munt de ruïnes ja fa molts anys -algunes imperceptibles- però, la seva visita enclotada, selvàtica prop de salts d’aigua i gorgs, fan la seva descoberta imprescindible per a qualsevol excursionista o amant de la natura i l’art amb afany d’arqueòleg.

Recordo ja fa molts anys el primer cop que em vaig acostar al Pont de la Bertrana des de l’Esquirol; el camí que descendia cap a la riera de les Gorgues cada cop es feia més estret i tortuós, les bardisses i la vegetació ho cobrien tot. Al fons de la clotada, van aparèixer les restes del que semblaven un pont, tot molt perdut i abandonat. Ara ja no es pas així: la llera del riu ha estat netejada de bardisses i vegetació i el camí és més ample i vistós. Tot i que no és un paratge massa visitat ni indicat -com tots els camins que voregen rius engorjats- ara s’hi està bé i és preciós contemplar la riera de les Gorgues en aquest punt.

Hi ha discrepàncies sobre l’estat del pont de dues arcades; per a molts sembla trencat i per a altres sempre ha estat així. La versió més estesa és que després de les cèlebres inundacions del 1940 la riera de les Gorgues va agafar un nou traçat i és el que ara es pot veure. El pont no serveix per a res perquè no travessa la riera. Vegem el que diuen els autors: Ramon Vinyeta diu al 1961 L’antic pont que durant segles facilitava un més còmode pas, fou emmenat aigües avall durant el memorable aiguat de 1940. La part que en resta no serveix de res en prendre l’aigua un més dreturer viarany. Quirze Parés escriu el 1979, aquest doncs -el pont- està ben sencer, però fora del curs actual de les Gorgues; i precisament a aquesta inesperada circumstància del desviament de la riera es deu que quedés en peu.

El llit eixut de la riera

Un cop travessada la riera a gual, el corriol continua en direcció al Molí de la Bertrana i el salt del Tornall. Cal sortir del corriol principal per acostar-se a la riera, allà hi ha les restes minses de l’antic molí de la Bertrana. Situat junt a la confluència de la riera de les Gorgues amb el torrent de Riupregon, els aiguats del 1940 van posar punt final a la seva decadència. L’últim moliner havia marxat el 1925 i des d’aleshores el molí només era una modesta pagesia. Les restes que s’hi poden veure just al davant del salt d’aigua de seu nom, són molt bàsiques: es veu el cup, panys de parets i part de la mina. A la llera de la riera també es pot veure restes d’una antiga bassa i al torrent de Riupregon forats que denoten una antiga resclosa. Si segueix el camí principal en direcció al Vilar, després de creuar el torrent de Riupregon, un corriolet a la dreta porta novament a la riera i des d’allà es poden veure noves restes del molí, poc accessibles perquè el terreny és relliscós, ple d’aigua i molt abrupte.

Restes del Molí de la Bertrana vistes des d’enfront del Salt d’aigua

Forats al Torrent de Riupregon delatadors de l’antiga resclosa

Accés: L’únic accés possible és seguint el sender conegut com de les Gorgues de Sant Bartomeu. Situeu-vos a la població de Santa Maria de Corcó (L’Esquirol) al final del Carrer d’Osona, vora una escola. Allà hi ha la primera pilona informativa del sender que tot i estar indicat en molts punts amb rètols i senyals grocs, és perdedor, perillós i feréstec en molts trams com correspon a un itinerari per una gorja. Després de passar per la bonica Font de l’Escudella, el camí voreja per dalt tota la riera de les Gorgues. Arribeu a la cruïlla del camp de Tir al plat (25 minuts) allà el camí baixa definitivament al llit de la riera. Uns tres minuts després hi ha pilona informatiu de la ruta de les Gorgues a la dreta que inicia en aquest punt un traçat circular. Ara baixeu ja cap al fons de la gorja. Passeu el pont (tampoc cal) i passeu a gual la riera (35 minuts). Ja a l’altra riba, per bonic corriol, continueu per un ufanós sender fins arribar a una petita cruïlla indicada amb el rètol “El Vilar-Sant Bartomeu”. Heu d’agafar justament el corriol de la dreta el que no està indicat. El corriolet molt tortuós porta a la riera, al punt on hi ha el salt de la Bertrana i les restes de l’antic molí i bassa.

Restes del Molí vistes des del Torrent de Riupregon

Més informació de recorreguts per la riera de les Gorgues a l’itinerari 6 del llibre “A peu per Osona“, Edicions Cossetània, 2003.

L’antiga colònia industrial de Còdol-Dret

Quan vaig pensar de fer un petit article referent a l’antiga colònia tèxtil de Còdol-Dret, anegada des de l’any 1964 sota les aigües del riu Ter, vaig pensar tot seguit de posar-me en contacte amb l’eminent historiadora rodenca Raquel Castellà, autora del cèlebre llibre premiat en diverses vegades “Còdol-Dret, vida d’una colònia industrial (1862-1964)” editat l’any 2006 per l’Ajuntament de les Masies de Roda. Sota l’esmerada direcció de Montserrat de Rocafiguera, Raquel Castellà va fer aquest treball de recerca quan feia 2n de batxillerat recopilant els components socials, culturals i econòmics que movien l’antiga colònia.

Així que, com no hi ha ningú millor que ella per parlar de Còdol-Dret, vaig enviar un correu a la Raquel. Després d’uns dies d’intensa espera -impacient com un nen- em va enviar molt amablement un sobre on es recopilaven tot un seguit d’articles, retalls i informació diversa referent a aquest màgic indret. La intenció d’aquest modest article no és aprofundir en aquest apassionant tema, sinó donar a conèixer amb quatre pinzellades el que era i és aquest indret oblidat a mig camí de Sau i la plana de Vic.

La fàbrica Rómulo Bosch (Còdol-Dret) a començaments del segle XX

És ben veritat que si no ets de les poblacions de la rodalia d’aquest municipi Osonenc, possiblement no hauràs sentit a parlar de Còdol-Dret. L’Ajuntament de les Masies de Roda està orgullós dels nombrosos monuments del seu terme municipal i fins i tot parla molt encertadament de l’antiga colònia al seu tríptic informatiu.

La raó d’aquest desconeixement per part de la població és ben senzilla; no es pot indicar un indret que no existeix, que està sota les aigües i que només hi ha petites restes d’edificis fora l’aigua i parts de parets d’algun habitatge que emergeix del fons del Ter. Els pescadors són els que més freqüenten el paratge i evidentment viuen a les poblacions del voltant. Però pels amants de l’arqueologia, la història i dels paratges poc divulgats, la visita a la colònia és imprescindible.

Restes de la portalada d’accés a l’antiga colònia

Per arribar-hi, des del veïnat de les Cases Noves al municipi de les Masies de Roda -carretera de Roda de Ter a Santa Maria de Corcó-, cal seguir la pista asfaltada de l’ermita de Sant Salvador d’Horta. La carretereta comença a descendir cap a les aigües del Ter, deixa la desviació de l’ermita a l’esquerra un xic aturonada i arriba a la portalada d’accés a Còdol-Dret (menys de 2 km). Només queden dues columnes del que fou l’entrada principal a la colònia industrial. La imaginació del visitant comença a encendre’s i la nostàlgia dels que coneixien la contrada en altres temps arrela amb força als ulls.

Les restes de parets més visibles que normalment estan fora de les aigües del Ter

El 1862 es crea el centre fabril de Còdol-Dret però no és fins l’obtenció de la fàbrica el 1888 per Rómulo Bosch Alsina que es comencen a tenir més notícies fidedignes. Durant tota la història de la colònia, va passar per diferents propietaris. Si bé a començaments del segle XX podem situar els millors moments de la colònia, la guerra civil inicia la seva decadència consolidant-se l’any 1940, cèlebre a tot el Collsacabra i bona part d’Osona per uns terribles aiguats, que van representar força pèrdues per la fàbrica i va accelerar la davallada social i econòmica que culminà amb la construcció de l’embassament de Sau que, tot i la seva llunyania, tenia que negar tots els terrenys de la colònia per l’engolfament de les aigües del Ter. Tot i la oposició del consistori i la població, el tancament forçós de la colònia va suposar l’acomiadament col·lectiu de tota la plantilla i a més a més la destrucció de l’habitatge de més d’un centenar de famílies que vivien a la colònia. El mateix cas va viure la colònia de Salou, a prop de Roda de Ter i també afectada per les aigües del Ter. Un desastre social i econòmic en aquest racó de la Plana avocat a les Guilleries.

Les restes més conegudes de Còdol-Dret

L’estructura de la colònia era l’habitual en aquests tipus de estructura industrial vora un riu i allunyada d’una població: la fàbrica al centre del conjunt, adaptada al relleu de la zona i les cases dels treballadors -de lloguer gratuït- situades en diversos carrers perpendiculars a la fàbrica. La casa del director, òbviament estava apartada de la casa dels treballadors. A part dels habitatges a la colònia hi havia una cooperativa – fins a la Guerra Civil-, diverses botigues -economat, comestibles, barberia, sabateria, botiga de roba-, safareig, dispensari, escola, petita fonda, cafè, església i un petit camp de futbol. Curiosament, l’església de Sant Salvador d’Horta, situada enlairada sobre l’antiga colònia, s’ha pogut mantenir en perfecte estat fins a dia d’avui. Incendiada durant la Guerra Civil i inaugurada posteriorment el 1943, s’hi pot arribar còmodament per la carretereta d’accés a Còdol-Dret i és un testimoni viu de l’antiga colònia. Tota una petita població amb tots els serveis que ja no existeix.

Moneda utilitzada a la Cooperativa i posteriorment a l’Economat de Còdol-Dret

Piragües a tocar de les restes més conegudes de Còdol-Dret

Encara hi ha més indrets solitaris per veure a Còdol-Dret: Uns deu metres abans de les restes de la portalada a mà esquerra, comença un corriol que porta fins a la Font Fresca, ben apariada amb taules i bancs, és envoltada d’una bonica i refrescant vegetació. D’altra banda també a l’esquerra de la portalada, però un cop travessada, a la vora de l’antic torrent de Sant Salvador, també s’aprecien algunes restes d’antigues canalitzacions i l’abundant font de Sant Salvador, ben activa actualment i potser antigament molt utilitzada pels habitants de la Colònia. Malauradament, les dues fonts actualment, presenten un elevat índex de nitrats a la seva aigua i no s’ha aconsella de beure-hi.

L’abundant font de Sant Salvador

S’han escrit diversos articles a la premsa, blogs, fins i tot s’han realitzat documentals sobre Còdol-Dret. El seu passat esplèndid enganxa i quan coneixes la història vols aprendre’n més. Com m’agradaria poder intentar endevinar les posicions dels carrers, comerços, camp de futbol, l’antiga fàbrica en les poques restes visibles actualment… és una tasca quelcom impossible si no has viscut la colònia en la seva època. Cal deixar volar la imaginació…

Resultat 8è concurs – Quin indret és aquest?

Un cop finalitzat el termini de presentació de respostes, ja tenim el resultat del 8è concurs, donem la solució al misteri plantejat i comuniquem el guanyador. Aquest cop l’han encertat només 8 persones de 10 participants. La pregunta realitzada aquesta vegada tenia un cert grau de complexitat, tot i que les pistes podien ajudar a esbrinar quin indret podia ser. 8 valents que coneixen bé el nostre país, han encertat correctament la resposta. Per avançat felicitats per a tots ells!

Quin indret és aquest?

Resposta: La font de la Mare de Déu (o de la Llet) a Montgrony (Ripollès)

Fèiem èmfais a la fletxa que senyalava el pit de la Verge del baix relleu; concretament del Mogró d’on deriva el topònim Mogrony (Montgrony). També el raig de l’aigua podia simbolitzar la llet per encertar el nom de la font. Qualsevol resposta d’aquestes hagués estat vàlida

El mateix programa “Easypromos” mitjançant la plataforma on line random.org ha seleccionat el guanyador entre els finalistes. En aquesta ocasió és un veterà participant que ha encertat molts concursos i que mai havia tingut premi.

Guanyador: Javi Fuentes

 

En breu enviarem el llibre “50 itineraris a peu per Catalunya” 6a edició (2013) signat al guanyador. Us animem a seguir-nos i a participar en nous concursos per indrets en certa manera poc visitats o oblidats.

CONCURS – Quin indret és aquest?

Vols guanyar el llibre “50 itineraris a peu per Catalunya” 6a edició (2013) signat per l’autor? Només has d’encertar correctament de quin indret estem parlant a les següents fotografies. Aquest cop és una mica més complicat… perquè el llibre és actual i a tot color! 😉

Pistes:
– Les dues fotografies són del mateix indret una és presa a començaments de segle XX i l’altre el 2012
– A la foto antiga es pot llegir millor la inscripció de la font en el baix relleu esculpit
– A la foto moderna, fixeu-vos d’on surt l’aigua de la font indicat amb una fletxa… molt important per reflexionar de l’indret d’on estem parlant.

Fes click aquí i respon a l’aplicació del Facebook!

Concurs només obert a les 100 primeres votacions. Es farà un sorteig entre els que hagin encertat correctament per tal de trobar el guanyador del concurs.
El llibre, s’enviarà per correu ordinari al guanyador.

Data de termini de votacions: el 17/09/2013 a les 12:25 hores. Ànims i sort!

El desaparegut Hotel Güell de Camprodon

Avui amb un pèl de nostàlgia, m’he parat a pensar en indrets de la meva adolescència i he reflexionat sobre el passat i el futur, tot lligant-ho amb internet i les noves generacions digitals.

La revolució que ha originat l’auge d’internet al món de la cultura o al turisme ha estat en aquests darrers anys, justament quan la xarxa s’ha fet més accessible per a tothom. A internet sembla que hi és tot i que tot es pot fer… però no sempre és ben bé així.

Vull posar dos exemples concrets de com no tot hi és a la xarxa en abundància: una banda de música pop poc coneguda de finals dels noranta que ja hagi desaparegut o un escriptor ben conegut de caire local de finals dels vuitanta ja traspassat… pràcticament no hi trobareu res útil a internet; o sigui que podríem dir amb altres paraules que tot el que ve de la revolució del paper sense massa rellevància i que no tingui una continuïtat a l’actualitat, tenen avui dia una presència a internet molt minsa o nul·la. Sembla que encara hi ha un buit que s’hauria d’omplir.

Un d’aquests casos que m’ha vingut al cap és per exemple l’Hotel Güell de Camprodon. Si estigués operatiu, encara que fos amb un altre nom, internet en vindria ple d’entrades i inclús podries reservar la teva habitació on line. En canvi, la seva desaparició com a hotel i posterior transformació en habitatges, ha deixat aquest curiós fet com un indret oblidat a la xarxa… i al bell mig de Camprodon!.

El majestuós edifici presideix la Plaça de la Vila de Camprodon

Situat a la cèntrica plaça d’Espanya núm. 8, tenia l’originalitat que als baixos de l’hotel hi ha havia el garatge i punt de partida de les línies d’autobusos que comunicaven Camprodon amb bona part del Ripollès i comarques veïnes. Quin hotel trobeu avui en dia amb aquesta particularitat? La família Güell era propietària de l’empresa Autos Güell concessionària de diverses línies d’autobús des de començaments del segle XX. Des de 1987 fins al 1992, any de la desaparició de l’empresa, la companyia va canviar de nom convertint-se en Güell i Güell SA. Encara conservo diversos bitllets dels recorreguts que feia ja fa uns quants anys tenint a Camprodon com a centre neuràlgic d’operacions… ara tot això ja ha passat a la història!

L’autobús regular de la línia Camprodon – Ripoll aparcat al davant de l’Hotel Güell (1990)

Diversos bitllets de línies d’Autos Güell

Si parlem de l’hotel, l’edifici és majestuós, noble, una finca règia modernista amb grans portalades i finestrals que donen al carrer amb un aire senyorial. Les habitacions estaven bé, sense luxes però còmodes i grans; el menjar no era especialment bo i les cambreres semblava que estaven esperant a què diguessis prou perquè no et posessin més sopa… però tot i així, tinc un bon record de la meva adolescència d’estiu a Camprodon i a l’hotel Güell. Tot s’ha de dir que també vaig provar altres hotels i diversos apartaments en successius anys.

L’Hotel Güell a la “Guía de Hoteles de España” (any 2001)

L’hotel en plena rehabilitació (febrer 2006)

A la guia d’Hotels de Catalunya de l’any 2002 fins i tot l’hotel Güell tenia pàgina web pròpia, que va durar poc temps i ara lògicament amb el domini totalment disponible. Actualment tot ha canviat; després del tancament de l’hotel el 2004, es va rehabilitar l’edifici, aprofitant les diverses habitacions per fer pisos. La Caixa Penedès va fer-se càrrec de la promoció. De fet, ara la Caixa Penedès també s’ha integrat en un altre banc… tot continua canviant encara que d’una altra manera. També s’ha esborrat l’antic nom de la façana que delatava el seu passat hoteler… Però, qui pot viure en un edifici tan emblemàtic i monumental?

L’Hotel en plena rehabilitació (febrer 2006)

On hi havia l’antic garatge, ja fa anys que s’ha establert una coneguda marca d’adrogueries. Només cal fixar-se amb la gran portalada d’accés al supermercat… potser és massa gran, oi?. Segurament algú que no sàpiga la història de l’hotel Güell haurà fet especulacions… Pel que fa a l’estació d’autobusos de Camprodon, ara està emplaçada a prop de la Mare de la Font, amb un petit edifici i una andana molt més accessible (tot s’ha de dir) que a l’antiga parada. També la concessionària del servei d’autobusos a la població des de l’any 1992 és la companyia TEISA d’Olot… no hi ha ni rastre de l’antic Autos Güell. L’espai on ocupava l’antiga parada ara és una zona d’aparcament públic de pagament i la Plaça Espanya ara és anomenada Plaça de la Vila… com el temps ha anat transformant les coses… però ha estat ben real.

Pisos en venda (agost 2012) © wikimedia