El pont i la font de la Sala

Situats un enfront de l’altre, el pont i la font de la Sala són dos interessants monuments de considerable magnitud, poc visitats i oblidats, pels nombrosos visitants que freqüentegen la turística població de Rupit.

En un tram de la riera de Rupit dòcil i amorosit, que res fa pensar en els successius salts d’aigua que vindran més avall, el pont de la Sala salva les tranquil·les aigües mitjançant dues arcades boniques, esveltes, de formosa contemplació i d’estil ben típicament medieval. El pont estava situat enmig del camí ral que pujava des de Rupit cap el Coll-ses-Viles, Cantonigròs i L’Esquirol, molt utilitzat en altres èpoques quan no hi havia la carretera asfaltada.

La font de pedra picada, ensorrada molt a prop de la riera, uns metres més amunt del pont, sempre té un doll força considerable. Origina un menut torrentet que desguasa tot seguit a la riera, a pocs metres de la font i només separada per una petita elevació de terra. Però la deu és rellevant històricament per la inscripció que hi ha a la llinda en llatí i que diu així: 1692 Joannes Sala. Ptr. Et. Canonicus sedis vici me fecit. Potser seria agosarat dir-ho però crec que és de les inscripcions fetes en una font més antigues que conec. Segons alguns autors, hi havia uns grans plàtans en aquesta font, que donaven una bona ombra, però van ser tallats a començaments dels anys vuitanta del segle passat.

Cal deixar anar la imaginació… podem actualment veure aquest solitari lloc en altres segles concorregut i ple de vida: els carruatges passant pel pont, els cavalls i els traginers bevent a la font… vaja deuria ser tot un punt d’aturada obligatori abans de fer la pujada cap el Coll-ses-Viles. El paratge però, podríem dir que en certa manera està cuidat, quan vaig anar-hi havia mostres d’herba tallada recent. Segurament els propietaris de la Sala deuen cuidar l’entorn d’herbes i bardisses.

Detall de la inscripció a la llinda de la font

Accés: Si veniu en cotxe, cal deixar-lo a la zona esportiva de Rupit, a 1 km abans de la població. Un cop aparcats baixeu fins la carretera i la seguiu uns metres en direcció a Rupit. Tot seguit seguiu les indicacions cap el “Molí nou”. Uns metres després deixeu el camí d’accés a la casa i agafeu el camí de la dreta força herbat i frondós. Passeu una tanca per al bestiar. Deixant la casa de la Sala un xic enlairada seguiu cap a l’esquerra planejant fins sortir a una pista forestal que prové de la Sala. D’aquesta manera no heu passat per davant de la casa. Deixeu una granja a l’esquerra i baixant suaument cap a la riera, arribeu al Pont de la Sala. La font és uns metres més amunt de la riera abans de creuar-la pel pont. Menys de quinze minuts de bonica passejada.

NOU CONCURS – Quin indret és aquest?

Aquest cop joc doble! Vols guanyar el llibre “Curiositats naturals a prop de Barcelona” 2a edició (2013) signat per l’autor?  Només has d’encertar correctament 1 dels dos indrets que estem parlant a la fotografia.

Pistes – opció Foto 1:
– És situat en un pla a 1.195 m d’altitud
– Era un punt de parada obligatòria per entre d’altres, els traginers que portaven el mineral de coure de les mines del Remei cap a Aiguafreda

Pistes – opció Foto 2
– Va estar en funcionament des del 1862 fins al 1963
– Creada pels germans Baurier

Fes click aquí i respon a l’aplicació del Facebook!

Concurs només obert a les 100 primeres votacions. Es farà un sorteig entre els que hagin encertat correctament per tal de trobar el guanyador del concurs. El llibre, s’enviarà per correu ordinari al guanyador. Si ja has guanyat el llibre en una altra ocasió, això no t’ha de fer enrere per participar…

Data de termini de votacions: el 03/11/2013 a les 12:18 hores. Ànims i sort!

La font del Faig de Cantonigròs

Aquesta destacada font, situada en una dolça i captivadora fageda ben a prop del poblet de Cantonigròs, és el naixement reconegut de la riera de Balà, curs fluvial que s’estimba uns quilòmetres més avall en l’altiu salt de Tirabous, ben a prop de Tavertet. La presència d’aigua a la font és molt minsa i normalment és eixuta, cosa certament sorprenent en el Collsacabra si la comparem, per exemple, amb les properes font del Rajolí o font Vella. De fet, podríem dir que la riera de Balà és la que més si ressent de la presència abundant i permanent d’aigua durant tot l’any al Collsacabra.

Foto antiga de la font del Faig de data desconeguda

La font queda per sota i molt apartada de la pista forestal asfaltada que porta de Cantonigròs a l’ermita de Sant Corneli, força concorreguda per ciclistes, excursionistes i altres visitants. Per aquest motiu, la solitud a la font és notòria en qualsevol època de l’any, tot i que el seu accés és indicat i és molt més visitada -no ens enganyem- que altres fonts d’aquest blog. La seva antiguitat coneguda ho denota la inscripció feta a la paret d’obra de la font “Bach Planas 1841” cognoms molt rellevants en aquesta part d’Osona. Uns seients de pedra fets a la mateixa font i un petit forat on havia una petita imatge al seu damunt, són els altres elements arquitectònics a destacar d’aquesta sòlida i històrica construcció Cabreresa.

Detall de la font

Accés: Cal situar-se a la benzinera i residència situada a la part nord de la població de Cantonigròs. Des d’allà seguiu-la carretera de Rupit uns metres i tot seguit la deixeu per seguir la pista asfaltada -indicada- a l’ermita de Sant Corneli. Creu-la riera de Balà per un pont i tot seguit vieu la font dels Enamorats amb una aixeta arran de terra. Un camí indicat com a GR porta per la dreta al centre de Cantonigròs per l’agradable ruta anomenada “Camí dels Enamorats”. Tot seguit, a mà dreta deixeu la font del Rajolí; uns metres més i arribeu a la desviació indicada a l’esquerra que porta a la font del Faig. En total menys de quinze minuts des de la benzinera d’agradable passejada.

L’aqüeducte de Sala-d’heures i la font del Paradís

Aquests dos paratges, de marcat interès arqueològic, estan situats ben a prop del gran casal de Sala-d’heures, un dels masos més importants d’aquesta part de la plana de Vic ja avocada cap a les Guilleries. Formava part d’una antiga zona d’esbarjo per la gent del casal i pels caminants que pujaven cap al Santuari de Puig-l’Agulla des de Santa Eugènia de Berga, Taradell o Seva.

L’aqüeducte molts anys abandonat i ple de vegetació, ha estat una mica millorat, netejat i recuperat des de la inauguració del sender local de Santa Eugènia de Berga conegut com a PR C-93. Des de llavors, la senyalització del sender que surt des d’aquesta població cap a l’aqüeducte i la font del Paradís (situada enfront de l’aqüeducte) ha permès conèixer aquesta meravellosa contrada pels que no la coneixien però, tot i així, encara permet fruir molts dies de l’any de la pau i soledat més absoluta. De nou arcades i uns 50 metres de llargada, l’esvelt aqüeducte salva el torrent de Vilalleons i portava l’aigua -per una canalització subterrània- de la font del Paradís cap a uns dipòsits o cisternes propers situats torrent avall i que no he pogut trobar.

La font del Paradís, situada a l’extrem de l’aqüeducte, va ser construïda cap als anys vint del segle XX i té uns vistosos graons plens de vegetació que porten al seu nivell, situat una mica per sota del camí principal. Pràcticament sempre l’he vist eixuta en aquests últims anys però, la seva magnitud ja denota un important passat. A l’any 2004 el Grup de Defensa del Ter va mesurar els nitrats de l’aigua de la font i van resultar 128 mg/l és a dir, no potable per al consum humà. L’any 2011 aquesta mateixa entitat ambiental ja no va poder mesurar-la perquè ja no rajava. Es curiós veure la calç que portava l’aigua; només cal fixar-se en la formació rocosa formada sota el brollador i solidificada amb la paret d’obra de la font. Tot i seu tenebrós aspecte actual dins del bosc, cobert de boixeres i amb poca llum, també va ser netejada d’herbes i bardisses quan feien el marcatge del PR C-93.

La font del Paradís

Però les restes arqueològiques encara no s’han acabat. Si es continuen els senyals del PR C-93 -ara ja en pujada i pitjor senyalitzats- arribareu al Pla de Sala-d’heures, magnífic pla envoltat d’una exuberant i bonica roureda. Si un aproximeu al torrent, podreu veure les restes de la resclosa del petit pantà i dels seus mecanismes. D’allà una petita canalització -trencada en algun punt- portava l’aigua fins al gran casal. El promotor de totes aquestes restes va ser Carles de Fontcoberta, per tal d’aprofitar aigua per a la casa i altres dependències del mas de Sala-d’heures. Tota una gran obra d’enginyeria del passat per al nostre plaer en el present.

Canalització provinent del Pantà Sala-d’heures

Accés: La millor manera d’arribar-hi és des del cementiri de Santa Eugènia de Berga. Des de la carretera de Vic a Santa Eugènia de Berga, a l’entrada de la població cal agafar una carretereta asfaltada indicada “Carretera de Saladeures”. Cal desviar-se diversos cops -indicats- cap al cementiri municipal. Un cop aparcats, aquí ja trobeu els senyals blancs i grocs del PR C-93 provinents del centre del poble -a uns 3,5 km de camí de la plaça de l’església-. Des de la part nord del cementiri, voregeu els murs i us desvieu per l’esquerra vorejant uns camps. Tot seguit el camí es convertirà en corriol, entrarà al bosc i s’anirà aproximant al torrent de Vilalleons. Arribeu a l’Aqüeducte -situat a l’esquerra- i a la font del Paradís -dreta- en uns vint minuts d’agradable passejada molt planera i ben indicada.

El Molí del Blanquer

Vaig interessar-me pel molí del Blanquer quan passava per la carretera de Prats de Lluçanès a Sant Feliu Sasserra i vaig veure, al fons de la vall i ben enclotat, les ruïnes d’un destacat edifici que resultava ben vistós i original. Un cop comprovat, la construcció en qüestió era el Molí del Blanquer i el camí per accedir-hi era ben a prop d’on jo em trobava. A més, la visita a l’indret tenia l’interès afegit que era un dels dos únics antics molins al recer de l’anomenada riera (o riu) Bassí. L’altre molí és situat més a la capçalera (Molí de Galobardes) ben a prop d’un bonic gorg però, ha estat restaurat recentment i no ofereix l’atractiu arqueològic dels molins d’aquest blog. Per tant, la visita havia de ser forçosament al Molí del Blanquer.

L’anomenat riu Bassí, és un altre dels destacats afluents de la riera Gavarresa a l’igual que ho és la riera de Lluçanès. Com ja vam veure amb el molí del Graell, aquests molins són emplaçats en una posició de la riera a una conca molt alta que no ha tingut la capacitat d’absorció d’altres petits torrentets, per tant la seva situació, pel que fa a la provisió d’aigua era una mica arriscada.

El molí era dependent de la gran pagesia del Blanquer, situada una mica per sobre de la carretera de Sant Feliu Sasserra (a prop del km 67,5) on hi ha emplaçat també un interessant aljub o tina d’aglans. A primer cop d’ull, el molí és bastant diferent als altres molins fariners que estem acostumats. La seva situació és menys engorjada, més planera; l’edifici i la seva disposició interior sembla més aviat una masia i a més costa d’apreciar els diferents elements típics d’un molí. Al davant de la façana principal, el camí passa per un petit pontet -quasi imperceptible- per damunt d’un petit torrent que sortia del carcabà del molí i anava al Riu Bassí. Tot és tapat per bardisses i pràcticament no es pot veure res d’aquests petits detalls que converteixen l’aparent masia en un molí. Segons un inventari de la Generalitat del 1998, es conservava part de la maquinària del molí (les dues moles) però actualment ja no en queda res.

Accés: Cal deixar el cotxe a la gran esplanada que hi ha abans del pont sobre el riu Bassí provenint de Prats de Lluçanès en direcció Sant Feliu Sasserra per la B-431. Hi ha el rètol a la carretera “Riera de Bassí“. Ja a peu, travesseu el pont de la carretera i tot seguit comença un bon camí de ferradura a mà esquerra que baixa suaument cap el riu. Fa una marcada corba i continua baixant per un bonic camí -ara cap el sud- més atapeït de vegetació, molt bonic entre vegetació de ribera i vora el riu Bassí. Quan travesseu el riu a gual -sense problemes- tot just teniu enfront les restes de l’antic molí, en un pla ple d’herba i amb bones vistes panoràmiques. Uns quinze minuts d’agradable i solitària passejada.