CONCURS – Resultat 12è concurs Quin indret és aquest?

Un cop finalitzat el termini de presentació de respostes, ja tenim el resultat del 12è concurs, donem les solucions als misteris plantejats i comuniquem els guanyadors. Aquest cop l’han encertat els 16 participants, no ha errat la resposta ningú!. Això vol dir que només s’han atrevit a participar els que realment ho sabien… vaja! les pistes donades no han fomentat la participació… aquest cop semblava més fàcil però s’ha vist que no.

La pregunta realitzada aquesta vegada també era doble; cada concursant podria triar entre respondre dues imatges, les dues corresponien a dos populars santuaris d’Osona

Resposta foto 1: el santuari de Puig-l’Agulla

Resposta foto 2: Mare de Déu de l’Ajuda.

El mateix programa “Easypromos” mitjançant la plataforma on line random.org ha seleccionat els tres guanyadors:

José Maria Baró, Pat Gp i Laia Anfruns

Per un problema amb l’edició del llibre que sortejàvem, es “negociarà” amb els guanyadors per veure quin altre llibre els agradaria tenir i que estigui disponible. Els guanyadors ja poden enviar la seva adreça postal a l’editor del blog.

Us animem a seguir-nos i a participar en nous concursos per conèixer el nostre país tot jugant.

La pedra dels Trabucaires

A la última edició del mapa “Montseny” de l’Editorial Alpina, vaig fixar-me en un nou símbol que marcaven al mapa que no havia vist en edicions anteriors; un pedró que marcaven a prop de la urbanització Goitallops de Taradell avocat ja a la del Gurri però, que jo no li vaig prestar suficient atenció en el seu dia.

El company de blogs divulgatius, Joan M. Vives, em va enviar un correu electrònic dient-me si coneixia el pedró dels mossos d’Esquadra de Taradell; jo li vaig dir que no sabia on era aquest indret, que vaig sovint per Taradell però que no ho havia sentit mai. Un cop examinada la documentació que em va enviar i analitzats els paorosos fets que van transcórrer en aquesta contrada l’any 1845, vaig decidir-hi d’anar-ho a veure. Un cop localitzada la seva situació al mapa, després vaig lligar caps… era el pedró que jo ja havia vist amb un altre nom. És clar, si no saps la història que la “Pedra dels Trabucaires” sigui el “Pedró dels Mossos d’Esquadra” no pots lligar-ho en absolut.

El 27 de febrer de 1845, una quadrilla de trabucaires que vivien com podien per la muntanya després de la primera guerra carlina, havia assaltat a Tordera el carruatge que feia la ruta de Girona a Barcelona i havia fet tres presoners: aquests eren coneguts com en Massot de Darnius, Roger de l’Empordà i Bellver de Girona.

Veïns d’aquestes contrades osonenques, el 25 de març de 1845 en veure gent estranya per la rodalia de la casa de Can Pere Sala, van avisar als mossos d’esquadra. Després acudir a la contrada un escamot policial i d’intercanvi de trets entre tots dos bàndols, van morir dos mossos i malauradament, un dels segrestats, Roger de l’Empordà, mentre que els trabucaires van fugir il·lesos. Després de refugiar-se a la propera Balma dels Trabucaires i posterior fugida a França, sembla ser que allà van ser capturats i ajusticiats.

El pedró commemora doncs, aquests terribles fets. A la part de darrera del monument hi ha un vistós i bonic escut de la Diputació de la Barcelona, organisme creador d’aquest record històric fet pedra. Té uns 1,50 m d’alçada, és de qualitat i aguanta bé el pas dels anys, però està molt esmolat per la part de baix i impedeix veure els noms dels mossos morts però aquests, segons fonts documentals, van ser els joves Isidro Pallarés i Juan Barnet.

Detall de l’escut de la Diputació de Barcelona

El paratge és isolat, gens indicat i costa de creure que una història tan esgarrifosa i amb un monument tan antic (1845) i fet per estaments oficials, no s’hagi potenciat més de cara al turisme cultural.

Accés: Cal situar-se al capdamunt de tot de la urbanització de Goitallops de Taradell, punt on hi ha el monument al gos caçador (770 m d’altitud). Des d’allà per camí ample i planer seguiu en direcció a la carena del Pi Gros. Se us ajunten senyals dels senders GR-2 i PR C-42 que no heu de fer cas. Rètol indicatiu (7 minuts) al Pedró dels Mossos d’Esquadra -no trobareu cap més, per tant no serveix per res-. Seguiu per la dreta amb una mica de baixada. Tot seguit, deixeu els senyals del GR 2 a la dreta en direcció a Seva i agafeu una pista més secundària a l’esquerra (10 minuts) -restes d’una tanca de ferro- i ja sense senyalització feu un mantingut descens cap al fons de la vall. Sempre seguint el camí principal i en línia recte per una careneta arbustiva entre pins amb bones vistes panoràmiques, arribeu al fons de la vall, on hi ha el monument a mà esquerra, just on la pista fa una corba i té altres ramificacions. Uns vint minuts des de Goitallops de solitària passejada.

Concurs – El joc de Nadal de Quin indret és aquest?

Vols guanyar el llibre de propera aparició “Indrets Oblidats d’Osona” signat per l’autor?. Només has d’encertar una d’aquestes dues fotografies de populars santuaris. Ara que ve Nadal, farem una mica d’art religiós… Aquest cop és força assequible per atreure a més participants i hi haurà 3 guanyadors!:

Pistes:
Foto 1: Edifici situat a 789 m d’altitud i el temple és del segle XVIII.
Foto 2: És una barreja d’estils i el nom amb el que se’l coneix ara, prové de quan la població venia a demanar protecció contra una epidèmia al segle XVIII.

El llibre estarà disponible a mitjans de gener… una mica de paciència! 🙂

Fes click aquí i respon a l’aplicació del Facebook!

Concurs només obert a les 100 primeres votacions. Els llibres s’enviaran per correu ordinari als guanyadors, escollits per sorteig aleatori.

Data de termini de votacions: el 29/12/2013 a les 13:12 hores. Ànims i sort!

Les balmes de Can Burres i dels Ferrers

Aquestes dues baumes, situades una ben a prop de l’altra per sota de la carena del Turó de les Tombes i les Costes de la Barretona, encinglerades a considerable altitud per sobre de la gran pagesia dels Ferrers, són dos interessants mostres de balmes obrades de rellevant interès arqueològic al Bisaura.

Les parets existents a la balma de Can Burres són ben senceres, deixant tota la balma aïllada de l’exterior. A diferència d’altres balmes, aquesta a l’estar ben closa, dóna sensació d’habitatge complet. Tres finestres -una feia de xemeneia-, porta, algun carreu esmicolat a l’interior i un altre petit habitacle independent al costat aïllat, són els elements principals d’aquesta curiosa balma que té una gran vista panoràmica i força insolació tot l’any.

Detall de la finestra-xemeneia

Entre les dues balmes, uns metres per sobre i al nord-oest hi ha la balma dels Ferrers, molt més grans i coneguda, amb restes més rellevants de separacions, habitacles, cambres, una cabana -ben sencera- i panys de parets solitàries i desafiants vers la cinglera. Van ser habitades per pagesos de pocs recursos fins a mitjans del segle XX.

La meva part preferida del recorregut que visita les balmes és aquest tram de murs aïllats de curioses formes i plens de heures situats un cop passada la cabana, tot envoltat de vegetació arbustiva i ben a frec de cingle… Potser recorda en certs aspectes a la Balma del Castell de la Fossa de Tavertet. Passat aquest tram, el corriol cada cop més estret i perillós vora la timba, continua recorrent tota la roca corcada fins arribar al punt més a l’oest, on uns ferros impedeixen el pas del bestiar i dels curiosos.

Hi ha restes d’antigues feixes, situades uns metres per sota la cinglera, que abans deurien ser conreades pels habitants de la balma. Cal reconèixer que tot i la duresa extrema de la vida en aquest indret, la disposició cap al sol de la balma és òptima, frueix de moltes hores d’insolació i l’aigua és ben a prop, uns metres per sota, al torrent de la Font dels Ferrers anant en direcció a la balma de Can Burres.

Accés: El camí més fàcil de seguir per arribar-hi és el següent: situats a Santa M. de Besora sortint del poble en direcció a Vidrà, cal seguir la pista forestal cimentada que porta a Llaés -indicada-. Un cop passada la riera dels Ferrers, després d’uns metres arribeu a la cruïlla d’accés a la casa dels Ferrers. Allà hi ha una mica d’espai per deixar el vehicle (860 m altitud). Seguiu la pista cimentada en direcció a la gran pagesia dels Ferrers; seguint sempre la pista principal, passeu un monument fet de marbre i vora un gran recinte tancat. Uns metres després a mà dreta (15 minuts), un camí passa una tanca, travessa la riera i arriba a la solitària Font dels Ferrers, monumental, ombrejada per vells plàtans i ben apariada amb taules i bancs de pedra. Normalment la font no raja perquè s’agafa l’aigua de la mina interior per a ús de la masia dels Ferrers.

La Font dels Ferrers

Situats de nou a la pista forestal, aquesta comença a pujar suaument. Cruïlla de pistes (30 minuts), seguiu per la de la dreta. Abans d’arribar a un petit collet emboscat (1.010 m) -40 minuts- un corriolet a l’esquerra puja suaument entre rouredes i boixos cap a les balmes. Cruïlla, un petit sender -no indicat- a la dreta porta en pocs metres a la balma de Can Burres (1.060 m) -50 minuts-. Retornats de nou al corriol principal, es travessa el torrent de la Font de Ferrers, – a mà dreta hi ha curiós brollador a frec de roca que segurament era utilitzat per provisió d’aigua dels habitants de les balmes- i tot seguit sortiu a un camí molt més important i amb graons de pedra que puja des dels Ferrers però molt més directe i costerut. Seguiu-lo per la dreta i tot seguit arribareu a la desviació principal de les Balmes dels Ferrers (1.080 m) -rètol indicatiu- 1 hora de camí des del cotxe.

El pedró de Cal Gravat

A les afores de Manresa, justament al km 3,4 de la carretera que porta al Pont de Vilomara (BV-1225) i a la sortida sud de l’autopista de Barcelona, hi ha a mà esquerra i sota una línia elèctrica, el pedró de Cal Gravat.

El monument commemora la tràgica mort d’Esteve Ponsa Ambrós, Josep Brunet Playà i Martí Torras Prat, assassinats vilment el 3 de setembre de 1936 en aquest punt per part de les anomenades Brigades de la Mort.

Esteve Ponsa (59 anys) era jutge de pau del Pont de Vilomara; Josep Brunet (60 anys) havia estat alcalde del Pont de Vilomara i era simpatitzant de la Lliga Catalana i Martí Torras (44 anys), també resident del Pont de Vilomara, era botiguer i havia estat regidor d’un partit de dretes en els governs municipals de la República. Les venjances i les morts per traïdoria eren molt freqüents en els inicis de la Guerra Civil a Manresa i al Bages.

Els condemnats, van ser buscats i morts a trets a mans del Comitè revolucionari i antifeixista local controlats per anarquistes provinents de la CNT i la FAI. Es diu que dies abans de la morts dels finats, ells s’havien negat a pagar més diners del xantatge que sovint se’ls feia als pagesos o propietaris de terres de la zona.

 

 

Les terrorrífiques brigades que exercien aquests comitès creats el juliol de 1936 va ser dissolts el 27 de setembre del mateix any (pocs dies després dels assassinats) pel mateix Lluís Companys per tal de garantir el control i acabar amb la violència amb què actuaven els seus militants. A la pràctica, el Comitè de Manresa va ser definitament extingit a mitjans d’octubre de 1936.