L’antiga parròquia de Sant Martí de Puigbò

Aixecada a la riba esquerra del torrent de Puigbò, al sud de la població de Gombrèn i a 1.150 m d’altitud, aquesta antiga parròquia presideix els prats i camps d’un antic veïnat rural de població disseminada.

La primera impressió que hom té quan hi arriba per primer cop és la sorpresa de veure el campanar de l’església curull d’enfiladisses plantes. L’heura ja fa molts anys que s’ha fet seva el doble campanar de cadireta de la parròquia de Sant Martí. El temple, construït el 1737 es troba en un estat semi-ruinós, de planta rectangular, presenta esquerdes considerables, la teulada està a punt de caure, el cementiri annex ple de bardisses i sembla ser, que hi ha restes de pintures del segle XVIII al seu interior normalment tancat. Tota la parròquia i el cementiri estan closos també per parets plenes d’heures -algun exemplar d’extraordinàries dimensions- creant un harmoniós conjunt però, que en qualsevol moment, pot esfondrar-se tot pel pes de les plantes sobre les cansades pedres. L’edifici va deixar de fer funcions religioses el 1939, per tant, els anys transcorreguts sense feligresia són considerables i el pas dels anys és molt notori.

El campanar de Sant Martí ben cobert d'heura

El campanar de Sant Martí ben cobert d’heura

El conjunt és molt pintoresc i la masia veïna de Puigbò, encara en plena vitalitat amb els cingles dels Rasos de Tubau al fons, dóna un aire molt bonic a la contrada de digne contemplança.

La vistosa torre rodona de l'antic castell

La vistosa torre rodona de l’antic castell

Uns metres més a l’est, hi ha les restes de l’antic castell de Puigbò, amb la seva vistosa torre de guaita i les restes d’un antic poblat medieval amb l’absis i l’absidiola al descobert de la seva antiga església del segle XI (coneguda fins al segle XIII com a Sant Martí de Puigmal).

Segurament aquesta era la primitiva parròquia romànica i al trobar-se en molt estat al segle XVIII, es deuria construir l’altre temple. Un frontal romànic del segle XII que es troba al Museu Episcopal de Vic (pintura al tremp sobre fusta d’alba i de pi de dimensions 97 x 123 x 6 cm) caldria suposar que vé d’aquesta església. El paratge ha estat desbrossat últimament i és molt interessant de visitar les diverses ruïnes i estances de diferents cases entre la roureda. A més, l’antiga porta permet entrar a l’interior de la torre -encara dempeus- i admirar la seva volta. Tot un monumental conjunt arquitectònic al nord dels Rasos de Tubau no massa visitat.Puigbò3

Restes de l'antiga església del castell amb el mas Puigbò al fons

Restes de l’antiga església del castell, la torre i el mas Puigbò al fons

Accés: Des del centre de Gombrèn, cal deixar la carretera i agafar la bona pista asfaltada que porta al veïnat del Cortal (o els Cortals) i Puigbò. Just on s’acaba l’asfalt (4,5 km) a dalt d’un collet, hi ha un petit espai per aparcar (Coll de la Canal, 1.090 m). Per la pista de la dreta, podríeu continuar amb un vehicle tot terreny fins al mateix Sant Martí de Puigbò, però és millor i més interresant fer-ho així; ja a peu, cal seguir la pista forestal indicada a la Canal seguint els senyals grocs de la xarxa Itinerànnia. Un cop a La Canal -turisme rural-, travesseu una tanca i pugeu per un bonic camí empedrat fins a la propera parròquia, ben visible al capdamunt del petit serradet. Abans d’arribar hi ha una petita font de mina -tancada- amb abeurador a la dreta. Vint minuts d’agradable passeig des del Coll de la Canal.

Resultat 13è concurs del Blog dels Indrets Oblidats

Un cop finalitzat el termini de presentació de respostes, ja tenim el resultat del 13è concurs, donem la solució al misteri plantejat i comuniquem el guanyador. Aquest cop l’han encertat tots els 18 participants, no ha errat la resposta ningú!.

13è concursLa pregunta realitzada no era massa difícil. Curiosament i per motius no sempre geogràfics, els tres municipis que formen part de la comarca d’Osona i la província de Girona són: Vidrà, Espinelves i Viladrau.

Mitjançant la plataforma on line aleatorius.com s’ha assignat un número a cada participant i aleatòriament s’ha seleccionat al guanyador:

número 8: “Mamutillo mayor

Resultat 13è concurs

Doncs qui respongui al nom de “Mamutillo mayor” ja es pot posar en contacte amb el responsable del blog, dient-li la seva adreça i nom exacte per a la dedicatòria.

Us animem a seguir-nos i a participar en nous concursos per conèixer el nostre país tot jugant.

CONCURS – Nova pregunta al Blog dels Indrets Oblidats

NOU concurs i nova forma de participació a la pàgina del Facebook del Blog dels Indrets Oblidats. Mira la pregunta i si saps la resposta envia un missatge privat a l’editor de la pàgina (sempre dins del Facebook!).

Pots guanyar el nou llibre “La vall del riu Ges, territori i paisatge” signat per l’autor. Animat a participar, tot jugant i aprenent nous paratges i curiositats del nostre pais. Molta sort!.

13è concurs

El refugi forestal Solà i Cortal

A menys de deu minuts de la curiosa Tosca del Pinetar, emplaçat enmig d’un ufanós pla herbat entre els pins a prop del Torrent de la Masica a 1.000 m d’altitud, hi ha l’antic refugi forestal de Solà i Cortal.

Després de la popularització de l’itinerari senyalitzat del Torrent de la Masica, que visita els nombrosos gorgs d’aquest torrent, molta gent hi passa a peu a prop del refugi però, pocs s’hi acosten perquè cal agafar expressament un camí de ferradura que es desprèn de la pista principal.

Refugi Solà i Cortal

Sembla ser que la construcció data de començament dels anys vuitanta i va ser realitzada pels serveis forestals de l’època. La seva estructura de planta octagonal amb curiosa coberta a quatre vessants, és el més original del refugi. Envoltat de vegetació, el seu estat és acceptable, la teulada està en bon estat i el seu interior força utilitzable, principalment des de l’any 2008 en què el grup CIAN de la parròquia de Sant Josep de Girona, va tenir una menció especial al premi 23è premi Jaume Ciurana en la modalitat “Millora de l’entorn natural” per la rehabilitació del refugi. L’interior és una d’una sola cambra, amb xemeneia, taula i bancs; normalment se’n fa un bon ús, és obert i utilitzable per tothom.

Refugi Solà i Cortal  (2)

Per la proximitat del poble de Vallfogona de Ripollès, i encara més l’aparcament de cotxes de la Tosca del Pinetar, no s’acostuma a fer nit en el refugi, tret d’alguns grups d’escoltes o joves.

Font de la ToscaAccés: Des de Vallfogona de Ripollès, cal agafar la pista forestal asfaltada que passa per la zona esportiva, travessa la riera de Vallfogona i puja fins l’aparcament final de la Tosca del Pinetar. Després de fruir d’aquesta curiosa formació rocosa per on cauen els degotalls de la font per la corcada roca, cal continuar per la pista 1 km més i agafar la desviació de la dreta fins al refugi; 35 minuts a peu des del poble d’agradable passejada.

Des del sender que puja a la font de la Tosca, un altre es desvia fins a la Teuleria del Pinetar de l’Obra en deu minuts de camí i de visita molt aconsellable. Es tracta d’un antic forn de teules i maons, ben recuperat i arranjat -amb teulada i tot per protegir-lo de la pluja-, on s’explica tot el procés de cocció amb panells informatius i tota mena de detalls. Certament ja no és un indret oblidat però, és una construcció de pedra seca absolutament interessant i bonica.

Teuleria del Pinetar de l'obra

Teuleria del Pinetar de l’obra

També cal afegir, que una altra ruta senyalitzada abans d’arribar a la Tosca del Pinetar porta al forn de calç de la Llastanosa, també força recuperat i condicionat. Per tant, com veieu, les possiblitats de visita arqueològica pel voltant són nombroses i interessants.

La creu del Planés

Creu Sant Feliu Sasserra (2)Gràcies a les bones gestions fetes pel lector d’aquest blog i gran coneixedor del Bages i la vall del Llobregat, l’amic Xavi Novell (visiteu el seu interessant blog Notes de Balsareny) em vaig poder posar en contacte al bon historiador del Lluçanès, el sr. Jordi Torres, referent a l’entrada del misteriós pedró del Pla de la Llana.

Amb la seva aportació, ha quedat més clar el que li va passar al pobre Juan Salada veí de Sant Feliu Sasserra i entre altres fets, ens ha aclarit el topònim oficial del pedró: la creu del Planés.

Transcric íntegrament el comentari fet per Jordi Torres:
El jove Joan Salada Plata va morir d’accident, segons explicava el seu pare, el Joan  guiava la mula assegut sobre el braç de la part de davant del carro amb les regnes a la ma, sembla que la mula es va esvarar el Joan va caure a terra i la roda li va passar per sobra, va morir  allà mateix .
A la família d’aquest noi se’ls coneixia com els planés i encara segueixen sent la gen de cal planes. La creu es feta en recordança on va morir l’hereu  planés. En l’actualitat en cara hi ha dues germanes del Joan que viuen a Sant Feliu. La Facina, era un hostal o fonda regentada per aquesta família, no era  cap masia“.