El Canal del Carbur, la central i l’antiga fàbrica Recolons

Entre la central hidroelèctrica de Rialb, ben bé al costat del pont del Cremallera de Núria i la central de Recolons (situada al damunt de l’antiga fàbrica i Colònia industrial de Recolons), hi ha el canal de distribució d’aigua anomenat del Carbur.

Aquest canal d’uns 3,7 km de recorregut, que transcorre paral·lel a la carretera entre Ribes de Freser i Queralbs en un bon tram, encara és ben actiu i de fàcil observació en molts punts.

El canal del Carbur quan travessa la carretera d'accés al veïnat de Batet

El canal del Carbur quan travessa la carretera d’accés al veïnat de Batet

El canal del Carbur quan travessa la carretera d'accés al veïnat de Batet

El canal del Carbur quan travessa la carretera d’accés al veïnat de Batet

Després del seu inici, tot seguit després de la resclosa, ja rep les aigües provinents de la central de Rialb. Tot i que en algun tram és soterrat, és curiós de veure l’aigua que ha recollit del riu Freser, com avança juganera, fresca i ràpida, per a proveir energia cap a la propera central del Carbur (o de Recolons) situada uns 50 metres per sobre de l’antiga fàbrica i comunicada per una conducció forçada.

La fàbrica va ser fundada al 1870 pels germans Esteve i Tomàs Recolons, en una data propera a la creació de les altres centrals de la vall de Ribes i el canal del Carbur. La colònia tèxtil va ser creada uns anys més tard i va estar en funcionament fins als anys vuitanta del segle passat. També s’hi va construir un destacat xalet modernista, punt de residència dels empresaris tèxtils de la vall. Es diu que en la època de major esplendor de la colònia hi havien treballat un miler de treballadors, la qual cosa ens permet de donar una idea del que va representar la colònia per la gent de la vall de Ribes. Moltes de les antigues dependències estan tancades, en estat progressiu d’abandonament i deixadesa en algun punt.

La fàbrica Recolons © Consorci del Ter

La fàbrica Recolons © Consorci del Ter

Dins d’un dels edificis de la colònia, la central de Filats (avui Maxplàstic) aquesta empresa es proveeix de la turbina procedent de la canonada forçada de la central del Carbur. En certa manera bona part de l’activitat econòmica d’aquestes contrades, podríem dir, que encara és ben viu.

Les aigües del Freser al seu pas a vegades també estan una mica tèrboles i caldria netejar l’entorn, però tot i així, el conjunt d’estil modernista ple d’instal·lacions i punts de distribució i emmagatzematge hidroelèctrics, és força interessant de contemplar i només està a les afores de Ribes de Freser en direcció a Queralbs.

L’empresa amb seu a Barcelona Hidrodata és la propietària actual de totes aquestes infraestructures al voltant del riu Freser ben interessants i que a vegades ens poden passar per alt.

Anuncis

L’antic Hotel Puigmal i el funicular de Núria

Després de l’arribada a Núria del cremallera l’any 1931 per part de l’empresa Ferrocarril de Montaña a Grandes Pendientes (FMGP) es va creure amb les possibilitats turístiques de la propera zona anomenada de la Coma del Clot. Es va idear de fer un funicular i un hotel que l’uniria còmodament amb el santuari creant, tot plegat, un important conjunt turístic i d’esports d’hivern al Pirineu Oriental.

Després de l’inici de les obres del funicular el 1935 per part de l’empresa “Locomoción y transportes”, aquestes van ser aturades bruscament per la Guerra Civil i finalment, a l’any 1942, es va inaugurar el funicular juntament amb el nou i flamant Hotel Puigmal al capdamunt de la costa de la Coma del Clot, a 2.120 m d’altitud. El trajecte del funicular era de 665 m i el desnivell que superava era d’uns 150 m. El trajecte no era massa llarg però permetria als clients de l’hotel superar el desnivell sense fer cap desgast físic.

L'Hotel Puigmal en plena construcció el 1940

L’Hotel Puigmal en plena construcció el 1940

L'Hotel Puigmal en una postal dels anys 40 (fixar-se en la pista de gel!)

L’Hotel Puigmal en una postal dels anys 40 (fixar-se en la pista de gel!)

Però les expectatives creades no van ser propícies i a l’any 1957 va ser tot venut al govern franquista, a una de les seves obres sindicals, concretament a “Educación y Descanso“, entitat que promovia tot tipus de manifestacions culturals, artístiques i esportives entre els seus afiliats. L’hotel va passar-se a dir “Residencia de educación y descanso Juan Barceló”.

En aquesta foto sense data es veu el santuari en primer terme, el traçat del funicular i l'hotel Puigmal

En aquesta foto sense data es veu el santuari en primer terme, el traçat del funicular i l’hotel Puigmal

Però, el deficitari manteniment de l’hotel, l’escàs rendiment i la precària infraestructura va provocar la decadència total del projecte. Encara recordo a mitjans dels anys vuitanta l’estació inferior del funicular, tota tètrica, mal pintada i lúgubre (encara es mig llegia el nom del seu destí: “Juan Barceló”), els fanals de l’enllumenat de la via precaris i rúfols en els dies de boira i el trenet d’un sol vagó groc, misteriós, rovellat i solitari que feia molts pocs viatges (em crec recordar que en els darrers anys anava sense conductor i automàtic) per portar a un hotel ja quasi abandonat i sense ús. Tota una experiència que ara seria del tot inpensable en un santuari de Núria brillant i modern.

El funicular de Núria cap a inicis de 1980 (foto arxiu J. Sanjaume)

El funicular de Núria cap a inicis de 1980 (foto arxiu J. Sanjaume)

Finalment, l’hotel a l’any 1982 va passar a mans de la Generalitat de Catalunya i va ser tancat uns anys. El funicular va continuant funcionant fins el 1987 però pràcticament sense ús i com dèia, fantasmagòric. L’any 1987 el trenet ja era fora de servei i les instal·lacions es van anant deteriorant encara més… Uns mesos més tard tota la línia va ser desmantellada.

Cap a l’any 1988, el tètric hotel Puigmal va obrir de nou les portes, ara reconvertit amb Alberg de Joventut de la Generalitat de Catalunya (ara dit Alberg Pic de l’Àliga), ple de vida, jovent, activitats i serveis. Des d’aquell mateix any ja funcionava una nova comunicació entre el santuari de Núria i l’alberg ara elevada mitjançant un telecabina modern i còmode. Crec recordar, que al principi circulava una sola cabina i que més tard es van posar quatre cabines alhora a mida que va anar augmentant el servei i la millora en les comoditats en el transport.

Encara que hagi estat breu, aquí hem intentat fer un petit homenatge a la vall de Nuria antiga, al que fou l’antic Hotel Puigmal i al seu funicular.

Alberg Pic de l'Àliga actualment (© Xanascat)

Alberg Pic de l’Àliga actualment (© Xanascat)

Les cabines l'any 2006 (Foto © Trenscat.com)

Les cabines l’any 2006 (Foto © Trenscat.com)

Les misteriores plaques commemoratives de la Roca Roja

Anant des del Pla de la Calma en direcció al cim del Sull (o El Sui) hi ha una petita elevació a mà dreta just quan el camí es torna corriol que es diu la Roca Roja (1.302 m d’altitud). En aquesta petita prominència rocosa i un xic dificultosa d’accedir-hi, hi ha unes quantes plaques commemoratives dedicades a gent que ja no està amb nosaltres i que sorprenen a l’excursionista que hi arriba encuriosit.

Plaques Roca Roja (3)El misteri és total perquè no sabem si aquestes persones estaven vinculades entre elles, si va ocórrer un accident en aquest punt o bé han estat posades per la seva relació i estima amb el Montseny. No he trobat ni una paraula que faci referència a aquest fet o simplement expliqui perquè estan justament en aquest punt.

Les plaques commemoratives són dedicades a David Sánchez Olivé, mort el 1989 amb tan sols 29 anys, Josep L.F de 36 anys i Josep Requena Vilalta mort el 1985 amb tan sols 20 anys. Les dates de l’òbit no coincideixen; no sabem l’antiguitat dels recordatoris, si van ser posades totes alhora, ni l’autoria, ni perquè a la Roca Roja… res de res. L’únic que sembla comú a totes elles és la joventut dels finats.

Plaques Roca Roja (2)Des d’aquest blog aprofitem l’avinentesa que si algú en sap amb certesa alguna pista que pugui ajudar a resoldre aquest misteri que posi un comentari a aquesta entrada i el farem públic.

Plaques Roca RojaAccés: Cal seguir l’itinerari per visitar la Barraca d’en Ramon i continuar pel camí que continua per la carena cap a l’est en direcció al Sull. El camí es torna corriol i a la dreta als pocs metres hi ha la Roca Roja punt on hi ha les plaques. El corriol continua, es torna més ample hi arriba a l’esvelt Sull (1.318 m) en deu minuts més de recorregut. Val la pena de veure aquest bonic cim amb magnífiques vistes panoràmiques i restes d’una torre cilíndrica de pedra seca semblant a una barraca sense sostre. En total, uns 40 minuts a peu des de les Roques Blanques (pista principal del Pla de la Calma a Collformic).

La mina Saragossa

La Mina Saragossa o Zaragoza, és potser l’antiga mina més coneguda de la vall de Ribes però no per això molt visitada ni divulgada. A prop dels 1.700 m d’altitud, la seva boca d’ accés, un xic dificultosa i una mica enlairada per sobre de la pista principal que recorre la vall del torrent de l’Estremera (o de Tosa), permet de fer una de les visites per un dels recorreguts miners més interessants del Pirineu Oriental. Després de les visites a la mina de Can Paloca i la mina de Can Possons avui li toca el torn a la més destacable i amb major interès de tota la vall i punt neuràlgic de la ruta de les mines.

Plafó informatiu a la pista forestal enfront de la boca principal d'accés

Plafó informatiu a la pista forestal enfront de la boca principal d’accés

Aquestes mines d’arsènic (exactament de pirita arsenical) fou explotada per la “Sociedad Aurífera de los Pirineos Orientales” des del 1843 parcialment i des de finals del segle XIX (el 1894 segons un plafó informatiu instal·lat) amb major dedicació. A part del recorregut de galeries, una intensa xarxa de petits ferrocarrils de via estreta en dos trams de 4 i 3 km cap a Queralbs per transportar el material (algun tram parcialment a sang, és a dir vagonetes tirades per matxos), algun petit telefèric, així com la pista forestal existent actualment i que era l’altra via de transportar el material cap a Fustanyà i la vall de Ribes. Aquests aeris i restes d’antigues casetes de descàrregues serà motiu d’un nou article al blog més endavant.

La llarga galeria principal

La llarga galeria principal

Entrada a la galeria principal

Entrada a la galeria principal

El trajecte sempre partint d’una galeria principal és apassionant i el recorregut llarg; més de 435 m de recorregut per dins de la muntanya. Si us fixeu a banda de la galeria, la roca de color ocre i a vegades brillant ens demostra la resta de minerals encara existents i a terra, encara es pot veure part de l’antiga via de la vagoneta d’extracció del material amb restes de les travesses de fusta. La solitud, la foscor (cal portar lot obligatòriament) i els regalims del sostre d’aigua freda, us deixaran un record inesborrable. El trajecte en si no ofereix perills imminents, però cal tenir present que la visita a una mina abandonada i oblidada podria oferir algun despreniment de roca o perill sobtat. Així doncs, caldrà extremar les precaucions.

Travesseres de fusta de l'antiga via de vagonetes

Travesseres de fusta de l’antiga via de vagonetes

Accés: Potser el recorregut més evident i més segur seria seguir els senyals de la xarxa Itinerànnia des del Collet de les Barraques a 1.894 m d’altitud. Aquest collet s’hi arriba per una bona carretera asfaltada de 7 km des de l’entrada de Planoles venint de Ribes de Freser. A l’hivern no hi passa la màquina llevaneus i és molt difícil arribar-hi sense perills i cadenes. Des del mateix collet i al costat de les marques del GR 11 en direcció a Queralbs, es desprèn per la dreta el corriol pintat en groc que després d’un recorregut força accidentat (cal vigilar a l’hivern amb neu) arriba a la pista forestal de la vall de l’Estremera (uns 45 minuts de recorregut des del Collet de les Barraques). La boca d’accés és uns metres pista avall (plafó informatiu). Heu baixat 275 m de desnivell i en aquesta ocasió la pujada serà a la tornada. En aquest article, explico al programa de ràdio “Entre Hores” un petit recorregut circular per visitar la mina Saragossa.