La teuleria del Coll de Poses

Entre Sant Feliu de Codines i Castellterçol, al terme municipal de Sant Quirze Safaja i uns metres després del Coll de Poses, a 705 m d’altitud i a tocar de l’eixamplada i millorada carretera, hi ha les destacades restes del que fou l’anomenada teuleria del Coll de Poses.

Escampades entre la carretera i el torrent de la Font del Boix, hi ha importants habitacles, cambres, sostres esfondrats, dipòsits, transformadors elèctrics, forns, restes de maquinària, la bonica i altiva xemeneia… tristes despulles de la que en el seu temps va ser una de les més reconegudes rajoleries del Moianès i potser, la única indústria del municipi de Sant Quirze Safaja.

Teuleria Coll de PosesNormalment molt dels habitacles estan enreixats per evitar que algú prengui mal però es poden fer bones fotografies des de la mateixa carretera. Una opció molt interessant i sense cap esforç físic que cal saber per si es passa per aquestes contrades i que, anant a tota velocitat amb el vehicle o de nit, ens pot ben bé passar per alt.

Teuleria Coll de Poses (3)Accés: Cal aturar-se de la carretera C-59 a la benzinera que hi ha a prop del Coll de Poses (km 26,9). Des d’allà, creuar-la amb compte i la teuleria és just enfront.

Anuncis

L’hostal de la Grossa, terror i assassinats al Moianès

Cada cop que passo per la carretera de Calders a Moià i veig la casa on antigament hi havia l’anomenat Hostal de la Grossa, no puc parar de pensar-hi, encara que només sigui un moment, en la famosa llegenda que situa l’antic hostal com a principal protagonista d’una història de terror, assassinats i misteri en aquesta bonica part del Moianès. Per als que encara no coneguin la història, reprodueixo un article que vaig fer ja fa temps al desaparegut blog de cultura catalana Curiositat.cat.

L’Hostal de la Grossa: l’habitació del pànic al Moianès

Escampades per tot Catalunya hi ha nombroses llegendes que parlen de diversos fets ocorreguts en les antigues fondes o hostals de Camí Ral però, poques són tan esgarrifoses com la que s’explica de l’Hostal de la Grossa, situat entre les poblacions de Moià i Calders en el lloc d’un antic dolmen.

Diu la llegenda que al lloc on avui s’alça el megàlit hi havia hagut un famós hostal. S’explica que en aquest hostal tenien un llit que per mitjà d’un ressort es plegava, tancava i deixava mort i aixafat al confiat que hi dormia. Quan arribava a l’hostal algú que se sospitava per part dels hostalers que podia portar diners, li donaven hostatge a l’habitació on hi havia el fatídic llit. Quan dormia el viatger, els hostalers tocaven el mecanisme i el llit es plegava. Per no deixar cap rastre, tiraven les despulles del malaguanyat dintre del forn de coure pa i així feien desaparèixer tot rastre del crim. Un dia arribà a l’hostal un home jove i ben plantat que semblava ric. La criada va sentir compassió pel que li passaria i va prevenir-lo del perill. Els dos van pactar fugir junts sense que els hostalers es donessin compte i van explicar-ho tot a les forces de l’ordre dels crims que allà passaven. La justícia manà destruir l’hostal, del qual no deixà sinó una pedra: la que forma el megàlit, per a senyal.

Per a l’autor de la llegenda, el dolmen és el que queda de l’hostal. I per a completar el misteri, direm que a l’any 1852 el dolmen -dues pedres verticals amb una d’horitzontal al damunt- es va destruir al fer la carretera de Manresa a Vic. El que queda clar és que, qui va fer la llegenda, no va veure el dolmen sencer perquè no ens diu res, només fa referència a què “del qual no deixà sinó una pedra” i comença dient “Al lloc on avui s’alça el megàlit”. Per tant l’autor desconeixia que el dolmen havia desaparegut. Això ens fa pensar que la llegenda pot ser d’abans del 1852.

El que és verídic és que el nom de Grossa no prové de les dimensions físiques de la propietària sinó que a l’any 1856 el seu propietari era Josep Gros.

Aquest antic hostal ja documentat al segle XIV, avui dia mas particular -i ben sencer-, ha estat protagonista d’importants fets històrics i a més a més, compte amb aquesta curiosa llegenda que cal preservar per la seva originalitat per a les generacions venidores.

Doncs queda dit, una sorprenent i esfereïdora llegenda digna de ser recordada al Blog dels Indrets Oblidats.

 

Les misterioses ruïnes del turó de Vilacís

Una de les meves fites més importants que em vaig proposar pel meu últim llibre de la Col·lecció Territori i paisatge dedicat al municipi de Castellcir, va ser la de trobar les ruïnes misterioses, absolutament oblidades i anorreades de les que suposen van ser o bé, les ruïnes d’una església dita de Sant Miquel d’Argelaguer o bé, les restes del desaparegut castell de Tenes.

Turó Vilacís

Si a més emboliquem tot aquest oblit absolut i manca de documentació existent, a una tenebrosa i maquiavèlica llegenda envoltada de crims i conspiracions a l’edat mitjana que cobreix diversos personatges senyorials i eclesiàstics de tota aquest part de l’alt Tenes, encara em feien més ganes d’anar a cercar el paratge en qüestió.

Turó Vilacís (3)

Un cop trobades les restes -certament abundants però molt escampades- entre l’espès alzinar a la part sud del turó de Vilacís, cal fer volar la imaginació… aquestes pedres semblen uns carreus ben treballats, aquesta altra deuria formar part d’un mur, aquí sembla indentificar-se un… això potser és… tot molt surrealista i especulatiu però molt interessant, misteriós i solitari en una visita a un dels paratges més desconeguts del Moianès i que en aquest cas i excepcionalment, deixarem el misteri perdurar…

Turó Vilacís (2)

Ja han arribat les rebaixes pels amics del Blog!

Ja han arribat les rebaixes a la “Col·lecció Territori i paisatge”!!! Ara pots comprar el llibre “Castellcir“, el segon volum d’aquesta col·lecció i editat per l’autor del Blog dels Indrets Oblidats, a un preu de només 10 €.

Tots els llibres seran amb dedicatòria personalitzada i enviats a casa del lector/a mitjançant correu ORDINARI per estalviar en despeses innecessàries.

El llibre de 76 pàgines, realitzat en paper de qualitat i a tot color, t’endinsarà d’una manera amena i planera per les profunditats geogràfiques i històriques d’aquest sorprenent poblet del Vallès Oriental.

Et perdràs aquest llibre? No vol conèixer millor aquesta bonica raconada del Moianès?

Fes click a la fotografia i et reenviarà a l’entrada on pots començar el tràmit de compra.

Castellcir portada1

El camp d’aviació de la Vall d’en Bas

Ben a prop del nucli urbà de Les Preses i a pocs metres de la carretera de Santa Coloma Farners, hi ha un dels refugis antiaeris del camp d’aviació de la Plana d’en Bas. Si bé hi ha dos entrades més a l’altre extrem d’aquest ampli pla, a prop del veïnat del Mallol, i una altra al propi nucli, aquest refugi amb dues boques d’accés, roman bona part de l’any ben camuflat entre les incomptables panotxes de blat de moro, que amb la seva considerable alçada, no deixen veure aquest vestigi del passat.

Les fletxes assenyalen la posició de les dues entrades quan s'ha fet la collita del blat de moro

Les fletxes assenyalen la posició de les dues entrades quan s’ha fet la collita del blat de moro

Com altres refugis antiaeris o búnquers d’aquest blog, es construïren per salvaguardar la població d’un possible atac de les forces nacionals a la Guerra Civil Espanyola. A més, el camp proper feia de camp d’aterratge dels avions de la República que ho necessitaven. A la Garrotxa, també podem trobar un altre camp d’aviació de característiques similars a Tortellà (Pla de Tapioles).

Costa de creure que tan a prop del nucli de Les Preses, aquest refugi amb dues entrades tinguin un oblit tant generalitzat, poc divulgat, gens indicat i amb un pèssim estat de conservació. En una de les entrades fins i tot hi ha ferros tirats, runa, altres estris i deixalles. Amb una carretera molt transitada i a frec pràcticament del Bicicarril de Girona a Olot… Qui s’ha fixat en aquestes dues entrades en el camp d’enfront?

Camp d'aviació Les Preses Vall d'en BasAccés: Des del sud de la Població de Les Preses, cal deixar el cotxe al carrer de Bellaire a 1 km de la població i perpendicular a la carretera. D’allà seguint la vorera de la carretera (passeu per davant de la fita del km 44) cal caminar 5 minuts fins als refugis, situats a frec de l’asfalt i només separats uns metres de camp.