L’enigmàtica Torre de l’Esparra

A vegades i sense voler, l’excursionista hi fa troballes sorprenents. Anàvem en direcció al santuari de la Mare de Déu d’Argimon a prop del Raval de l’Esparra a Riudarenes (comarca de la Selva) quan de sobte, ben a prop de la carretera i aturonada dins del bosc, vàrem veure la silueta d’un curiós i enigmàtic edifici que no hi constava al mapa que hi portàvem. Un cop examinat amb deteniment el monument i posteriorment consultats mapes més moderns, vàrem deduir que es tractava de la Torre de l’Esparra.

Detall de la volta de canó apuntada

La torre originària del segle XIII, d’uns 10 m d’alçada, tot i que presenta una esmicolada part a la cara est que podria tenir greus conseqüències en poc temps, el seu estat de conservació és força bo. Potser és una de les millors que he vist; tot i que té abundants esquerdes a les façanes, l’aspecte en general és contundent, sòlid, una obra ben feta, de dues plantes, cobertes amb voltes de canó apuntades, portes dovellades, espitlleres, gruixuts murs… l’estil és molt sobri i no deixa indiferent al visitant que hi arriba sorprès per l’edifici.

El monument té una impactant robustesa, encara ben visible, i no sembla que la planta de baix tingui que tenir greus problemes de conservació en els propers anys, ben al contrari de la planta superior on una alzina ha crescut al sostre, i ben aviat trencara la coberta i invairà l’habitacle si no ho ha fet ja a hores d’ara. Encara es veu al sostre el forat que comunicava les dues plantes i que segurament hauria tingut una escala de fusta per pujar-hi. Una cisterna just al portal d’entrada i altres habitacles pròxims enrunats complementen aquesta interessant descoberta arqueològica.

Accés: Des de Riudarenes, cal agafar la carretera del Raval de l’Esparra. Un cop a aquest veïnat, cal agafar la pista del cementiri. A pocs metres un camí a l’esquerra entre alzines surerers porta a la torre de l’Esparra. Uns quinze minuts d’agradable i solitària excursió.

Fixar-se en el pis superior. No és una finestra és la porta adovellada del segon pis. La suposada escala de pedra que hi accedia ha desaparegut.

Concurs llibre Sant Jordi 2015

Ja tenim nou misteri plantejat per Sant Jordi. El coneixes? T’ajuda la pista? A la tarda del dia 23 farem el sorteig entre els encertants… Apa! a jugar una mica.

Recordeu que les respostes només són vàlides a través del Facebook de la pàgina del Blog dels Indrets Oblidats 😉

La tètrica fàbrica Puigneró de Sant Bartomeu del Grau

Costa de trobar una població com Sant Bartomeu del Grau. Situada a llevant de l’altiplà del Lluçanès i ja a tocar de les cingleres que la separen de la Plana de Vic, en principi, el nucli tindria que tenir prou al·licients com per atreure a turistes i a excursionistes que voldrien fruir d’uns magnífics panorames, un bonic conjunt arquitectònic, bons comerços i d’un ambient més fresc i humit que no pas a la plana. La realitat ens demostra que Sant Bartomeu no pot complir les expectatives plantejades, al menys pel que fa pel seu traçat urbanístic i d’atracció turística.

Dibuixos a la paret de la fàbrica com si fos el mur de Berlín…

La desproporcionada fàbrica de teixits Puigneró, instal·lada al carrer principal del municipi el 1956 té tota la culpa d’aquesta falta de sensibilitat. Tot i que aportà al municipi una destacada prosperitat econòmica (Puigneró va arribar a ser una de les principals fàbriques cotoneres a l’estat, amb diverses fàbriques escampades per Osona) i va doblar la població durant la dècada dels anys seixanta, amb la creació de cases barates per als treballadors, nous comerços i nous serveis, la seva fallida i posterior tancament el 2003 (i condemna del seu propietari Josep Puigneró per delictes ecològics) ha deixat al mig de la població una gran fàbrica fantasma de 10 Ha escampada en diverses naus buides i malmeses, sense cap mena de lògica ni comprensió possible que si bé, mai havia entès, ara abandonada i sense ús, encara és menys comprensible i més sorprenent.

Nova plaça sense cap mena de gust urbanístic en part de les naus enderrocades

Tot i les diverses fases de transformació urbana (s’han enderrocat una mínima part de les naus per fer una plaça) la silueta de la fàbrica al llarg de la carretera de Perafita dóna un aire al poble de misteri, oblit i embolic urbanístic que caldria resoldre el més aviat possible.

Antics pisos de treballadors, ara molts tancats i buits

Accés: Al mig de la població de Sant Bartomeu del Grau

El desaparegut Hostal Santiago

Al bell mig del centre de la població de Prats de Lluçanès, i concretament al carrer del Pont núm. 1, hi ha el desaparegut i abandonat hostal Santiago.

Costa de creure que al centre neuràlgic del que té que ser en un futur immediat la capital comarcal del Lluçanès i en principi, un nou motor d’atracció de gent del voltant i nou focus d’atracció comercial i possiblement turística, hi hagi fent-se malbé i en progressiu estat d’abandó, aquest formós i ben apariat edifici de quatre plantes.

Propietat de Llorenç Noguera, l’hostal de 24 habitacions, senzilles però còmodes i proveït amb bons menjadors i sales d’estar especials per a casaments, l’empresa Hotel Restaurant Santiago SL va estar en funcionament des del 1995 fins al 2008 punt final del seu declivi constant en hostes en els últims anys.

Potser eren massa habitacions en una població de pocs passavolants i poques activitats comercials que necessitin pernoctació. Tancat i barrat, en breu necessitarà una important reforma si ningú no ho impedeix. Actualment a Prats de Lluçanès, s’han establit noves formes hoteleres amb menys habitacions, més bucòlics i millor adaptats als nous temps.

Accés: Al carrer Pont núm. 1 de Prats de Lluçanès.