L’aqüeducte de Vilageriu

En principi no volia posar una entrada corresponent a l’aqüeducte de Vilageriu perquè pensava que amb la divulgació que s’ha fet últimament i passant ben a prop del PR C-43, el sender de petit recorregut de Tona, seria força freqüentat i divulgat per la gent del voltant d’aquesta població. Un cop fetes les comprovacions adients sobre el terreny, la soledat impera durant bona part de l’any i mereix ser considerat com un indret parcialment oblidat.

Pregon engorjat del riu Congost sota l’aqüeducte de Vilageriu

Petit, d’un sol arc, salva el desnivell sobre el riu congost en el punt on hi ha una atractiva gorja que dóna més interès a la contrada. No es tan espectacular com l’aqüeducte de Sala-d’heures, el més atractiu d’Osona però, tot i així val la pena de veure’l, més que res per la bellesa de l’entorn. Ha estat restaurat i recuperat en part no fa massa però, no sé amb certesa la data; es veu en un extrem de l’arc, un dels contraforts consolidats al fons de la gorja d’aspecte modern. Potser, quan es va rehabilitar la propera ermita de Sant Miquel de Vilageriu el 1979 van aprofitar per refer també l’aqüeducte. Amb tot, la natura continua fent de les seves i avança per poder fer-se’l seu una altra vegada.

Sembla ser que podria ser medieval, creat paral·lelament a l’església de Sant Miquel per portar aigua a la gran pairalia annexa, encara que algunes fonts diuen que podria ser d’origen romà per la presència d’una antiga via romana a la contrada.

Accés: La manera més bonica i senzilla d’arribar-hi és des de la població de Tona, a la plaça de l’església de Sant Andreu, ja veieu els primers senyals del sender PR C-43 que us portaran a Sant Miquel de Vilageriu i el seu mas. Primer entre camps, passeu per Ca l’Agnès i després entre bosc, arribeu a aquesta recuperada ermita. Passada l’esglesiola, a uns tres-cents metres, una variació del sender -també senyalitzada- us acostarà al riu Congost en uns quatre-cents metres. Cal saber veure l’aqüeducte sobre la gorja i tapat una mica pel bosc. Si voleu baixar a baix de la gorja, es millor continuar uns metres més per la variació i agafar tot seguit un corriolet a l’esquerra que baixa a la font de Sant Miquel, petita fonteta d’aigua no potable amb una elegant placa de ceràmica. Ja pel fons de la gorja, baixeu amb precaució pel llit del riu Congost vigilant de no relliscar a les pedres fins arribar a sota de l’aqüeducte. Uns 45 minuts des de Tona d’agradable passejada amb un xic d’emoció a la part final de l’itinerari pel fons de la gorja.

L’aqüeducte de l’Aníjol

Entre les poblacions osonenques de Sant Vicenç de Torelló i Sant Pere de Torelló, hi ha a prop de la carretera, al damunt d’un torrent, l’anomenat pont o aqüeducte de l’Aníjol.

Sembla que hi ha certa contradicció sobre la utilitat d’aquesta obra civil: per a alguns inventaris de patrimoni feia funció de pont i per a altres era un aqüeducte. L’argumentació dels primers seria que amb l’obertura d’un nou traçat de la carretera, aquesta obra pública va quedar en desús i oblidada al sud de la nova via. Diu el mapa de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya: Pont de cinc arcades de mig punt amb un o dos esperons que travessa el riu Ges. El parament està format per un aparell de còdols reomplert de pedres sense tallar. Les parts menys conservades han estat consolidades amb maons. Abans de continuar amb l’argumentació de la segona opció,  cal aclarir, que en cap cas no travessa el riu Ges; és una errada realment greu.

Cinc arcades ben esveltes

Per a altres inventaris (Diputació de Barcelona, mapa de Patrimoni cultural de Sant Vicenç de Torelló) aquesta obra civil era un aqüeducte, estava situat al torrent del mateix nom i havia proveït d’aigua al molí homònim que es van emportar els aiguats del 1940. Sincerament, veient aquesta obra d’enginyeria, la seva amplada i la seva situació, sembla més creïble aquesta darrera opció. No s’entenen aquestes confusions entre administracions en el nostre patrimoni muntanyenc, no ens fa cap bé ans al contrari.

L’aqüeducte vist des de la passarel·la que creua el torrent de l’Aníjol

L’aqüeducte, en aquests últims anys ha estat desbrossat, i el llit del torrent netejat perquè la vegetació l’estava envaint i el seu estat de conservació era molt precari.

Accés: L’aqüeducte és situat a uns 300 metres del balneari de la Fontsanta. Per la seva proximitat (100 metres) a la ruta del PR C-47 o sender de la Vall del Ges, recomanem la següent ruta: Cal deixar el vehicle a Torelló i agafar l’autobús de línia de l’empresa Sagalés fins a Sant Pere de Torelló. Allà, seguint els senyals del PR C-47 vorejant el riu Ges (mireu entrada al balneari Fontsanta), veureu en 7 km de vistós recorregut la fàbrica, el molí i el pont de Targarona, les ruïnes del mencionat balneari de la Fontsanta amb les seves antigues fonts, el pont de l’Aníjol i el mas conegut com el Molí de Viver (antiga resclosa i molí desfet pels aiguats de 1940). Un dels millors recorreguts d’Osona seguint un curs fluvial i a l’abast de tothom amb un mínim de precaucions.

L’aqüeducte de Sala-d’heures i la font del Paradís

Aquests dos paratges, de marcat interès arqueològic, estan situats ben a prop del gran casal de Sala-d’heures, un dels masos més importants d’aquesta part de la plana de Vic ja avocada cap a les Guilleries. Formava part d’una antiga zona d’esbarjo per la gent del casal i pels caminants que pujaven cap al Santuari de Puig-l’Agulla des de Santa Eugènia de Berga, Taradell o Seva.

L’aqüeducte molts anys abandonat i ple de vegetació, ha estat una mica millorat, netejat i recuperat des de la inauguració del sender local de Santa Eugènia de Berga conegut com a PR C-93. Des de llavors, la senyalització del sender que surt des d’aquesta població cap a l’aqüeducte i la font del Paradís (situada enfront de l’aqüeducte) ha permès conèixer aquesta meravellosa contrada pels que no la coneixien però, tot i així, encara permet fruir molts dies de l’any de la pau i soledat més absoluta. De nou arcades i uns 50 metres de llargada, l’esvelt aqüeducte salva el torrent de Vilalleons i portava l’aigua -per una canalització subterrània- de la font del Paradís cap a uns dipòsits o cisternes propers situats torrent avall i que no he pogut trobar.

La font del Paradís, situada a l’extrem de l’aqüeducte, va ser construïda cap als anys vint del segle XX i té uns vistosos graons plens de vegetació que porten al seu nivell, situat una mica per sota del camí principal. Pràcticament sempre l’he vist eixuta en aquests últims anys però, la seva magnitud ja denota un important passat. A l’any 2004 el Grup de Defensa del Ter va mesurar els nitrats de l’aigua de la font i van resultar 128 mg/l és a dir, no potable per al consum humà. L’any 2011 aquesta mateixa entitat ambiental ja no va poder mesurar-la perquè ja no rajava. Es curiós veure la calç que portava l’aigua; només cal fixar-se en la formació rocosa formada sota el brollador i solidificada amb la paret d’obra de la font. Tot i seu tenebrós aspecte actual dins del bosc, cobert de boixeres i amb poca llum, també va ser netejada d’herbes i bardisses quan feien el marcatge del PR C-93.

La font del Paradís

Però les restes arqueològiques encara no s’han acabat. Si es continuen els senyals del PR C-93 -ara ja en pujada i pitjor senyalitzats- arribareu al Pla de Sala-d’heures, magnífic pla envoltat d’una exuberant i bonica roureda. Si un aproximeu al torrent, podreu veure les restes de la resclosa del petit pantà i dels seus mecanismes. D’allà una petita canalització -trencada en algun punt- portava l’aigua fins al gran casal. El promotor de totes aquestes restes va ser Carles de Fontcoberta, per tal d’aprofitar aigua per a la casa i altres dependències del mas de Sala-d’heures. Tota una gran obra d’enginyeria del passat per al nostre plaer en el present.

Canalització provinent del Pantà Sala-d’heures

Accés: La millor manera d’arribar-hi és des del cementiri de Santa Eugènia de Berga. Des de la carretera de Vic a Santa Eugènia de Berga, a l’entrada de la població cal agafar una carretereta asfaltada indicada “Carretera de Saladeures”. Cal desviar-se diversos cops -indicats- cap al cementiri municipal. Un cop aparcats, aquí ja trobeu els senyals blancs i grocs del PR C-93 provinents del centre del poble -a uns 3,5 km de camí de la plaça de l’església-. Des de la part nord del cementiri, voregeu els murs i us desvieu per l’esquerra vorejant uns camps. Tot seguit el camí es convertirà en corriol, entrarà al bosc i s’anirà aproximant al torrent de Vilalleons. Arribeu a l’Aqüeducte -situat a l’esquerra- i a la font del Paradís -dreta- en uns vint minuts d’agradable passejada molt planera i ben indicada.

El Molí de Vallcàrquera i l’aqüeducte de Can Dosrius

A la profunda vall de Vallcàrquera, al municipi vallesà de Montmany-Figaró, encara es conserven nombrosos indrets d’interès arqueològic que ben bé mereixen una detinguda visita.

Enfront de la font del Molí, a frec de la pista forestal asfaltada que porta al veïnat de Vallcàrquera, hi ha les restes del molí de Vallcàrquera, importants restes d’un molí hidràulic i de la seva gran bassa. Diuen des de l’Ajuntament que als anys 20 el primer veí que produí electricitat de la població va ser aquí.

Més amunt de la vall, ben a prop de la masia de Can Dosrius encara roman, força ben conservat, l’aqüeducte que porta el nom de la casa. Conserva cinc arcs i és originari del segle XVIII. Portava l’aigua d’una bassa situada a llevant un xic enlairada fins als camps propers situats a l’altre extrem del torrent. Justament l’arc que li falta era el que li permetia salvar el torrent. Després de l’abandonament i el desconeixement de bona part de la població de la seva existència durant molts anys, últimament l’ha visitat més gent, sobretot des de que la Diputació de Barcelona el posés en el seu inventari de Patrimoni Cultural del Municipi. Segurament degut a aquest fet, s’ha protegit amb tanques tot el perímetre dels camps del voltant de l’aqüeducte dificultant la seva visita. Ara ens hem de conformar amb veure’l des d’una considerable distància.

Accés: Situats al Figaró, cal situar-se al nord de la població, al final de la carretera de Ribes on hi ha la font de Ca l’Andreu a l’esquerra. Poc abans de juntar-se amb l’autovia, surt a la dreta el sender senyalitzat amb els senyals blancs i grocs del PR C-33. Rètols informatius. Tot aquest trajecte de camí pel bosc de ribera de la riera de Vallcàrquera és molt bonic contrastant fortament amb el soroll de l’autovia que tenim tan a prop. Més amunt passeu la riera a gual i aneu a buscar la pista forestal asfaltada que porta fins a Vallcàrquera que seguireu cap a l’esquerra. Just quan la pista travessa la riera hi ha la font del Molí a mà esquerra (30 minuts) i les restes del molí enfront. Amb cinc minuts més deixeu a la dreta darrera la casa de can Xicola, l’església de Sant Pere de Vallcàrquera, originària romànica i modificada al segle XVII. En uns minuts més trobareu a la dreta la desviació a Can Dosrius. Més tard hi ha una desviació cap a la casa a l’esquerra. Deixeu els senyals del PR C-33 que continuen cap a la dreta en direcció a Sant Cristòfol de Monteugues. L’aqüeducte es troba just en el sot del torrent, a l’esquerra de la pista abans d’arribar a la casa (45 minuts).