Les restes del molí Mansuet

Quan es transita per la carretera de muntanya de Rellinars a Castellbell i el Vilar, pocs metres després de passar el quilòmetre 19 i tot just abans de creuar la cabalosa riera de Rellinars, a mà dreta i un xic elevat, un contundent edifici amb aspecte encara de força magnitud i sobrietat ens sorprèn gratament; estem parlant del molí Mansuet.

Aquest important molí fariner, que ja pertany a Castellbell i el Vilar, fou l’edifici més destacat construït per aprofitar la abundant aigua existent durant bona part de l’any a la riera de Rellinars i que té un dels seus punts més fiables d’aportació hídrica a les cèlebres fonts, brolladors que ja vàrem parlar en aquest blog uns mesos enrere quan parlàvem de la Balma de l’Andaló.

El Molí Mansuet retratat des de la carretera

El Molí Mansuet retratat des de la carretera

Datat de finals del segle XVII i erigit pels propietaris de les Comes, la construcció encara és sòlida i esvelta; planta baixa més tres pisos d’alçada, encara amb sostre, tot i que la major part de les dependències són buides i procés de enrunament constant i sense aturador possible. Alguna pintada i brutícia delaten que s’hi arriba al molí en relativa facilitat des de la carretera. Uns metres aigües amunt, entre la carretera i la riera, hi ha vistoses restes de canals, sèquies i d’altres elements relacionats amb el funcionament del molí.

Accés: Des de la carretera de Rellinars a Castellbell, poc abans de creuar el pont sobre la riera. Aparcar on sigui possible i accedir al molí per les restes del que fou l’antic camí d’accés ja força brut per la malesa. Des de la carretera mateix, també s’hi pot fer interessants fotografies.

Anuncis

La creu del Planés

Creu Sant Feliu Sasserra (2)Gràcies a les bones gestions fetes pel lector d’aquest blog i gran coneixedor del Bages i la vall del Llobregat, l’amic Xavi Novell (visiteu el seu interessant blog Notes de Balsareny) em vaig poder posar en contacte al bon historiador del Lluçanès, el sr. Jordi Torres, referent a l’entrada del misteriós pedró del Pla de la Llana.

Amb la seva aportació, ha quedat més clar el que li va passar al pobre Juan Salada veí de Sant Feliu Sasserra i entre altres fets, ens ha aclarit el topònim oficial del pedró: la creu del Planés.

Transcric íntegrament el comentari fet per Jordi Torres:
El jove Joan Salada Plata va morir d’accident, segons explicava el seu pare, el Joan  guiava la mula assegut sobre el braç de la part de davant del carro amb les regnes a la ma, sembla que la mula es va esvarar el Joan va caure a terra i la roda li va passar per sobra, va morir  allà mateix .
A la família d’aquest noi se’ls coneixia com els planés i encara segueixen sent la gen de cal planes. La creu es feta en recordança on va morir l’hereu  planés. En l’actualitat en cara hi ha dues germanes del Joan que viuen a Sant Feliu. La Facina, era un hostal o fonda regentada per aquesta família, no era  cap masia“.

El pedró de Cal Gravat

A les afores de Manresa, justament al km 3,4 de la carretera que porta al Pont de Vilomara (BV-1225) i a la sortida sud de l’autopista de Barcelona, hi ha a mà esquerra i sota una línia elèctrica, el pedró de Cal Gravat.

El monument commemora la tràgica mort d’Esteve Ponsa Ambrós, Josep Brunet Playà i Martí Torras Prat, assassinats vilment el 3 de setembre de 1936 en aquest punt per part de les anomenades Brigades de la Mort.

Esteve Ponsa (59 anys) era jutge de pau del Pont de Vilomara; Josep Brunet (60 anys) havia estat alcalde del Pont de Vilomara i era simpatitzant de la Lliga Catalana i Martí Torras (44 anys), també resident del Pont de Vilomara, era botiguer i havia estat regidor d’un partit de dretes en els governs municipals de la República. Pedró ManresaLes venjances i les morts per traïdoria eren molt freqüents en els inicis de la Guerra Civil a Manresa i al Bages.

Els condemnats, van ser buscats i morts a trets a mans del Comitè revolucionari i antifeixista local controlats per anarquistes provinents de la CNT i la FAI. Es diu que dies abans de la morts dels finats, ells s’havien negat a pagar més diners del xantatge que sovint se’ls feia als pagesos o propietaris de terres de la zona.

 

 

Pedró Manresa (2)Les terrorrífiques brigades que exercien aquests comitès creats el juliol de 1936 va ser dissolts el 27 de setembre del mateix any (pocs dies després dels assassinats) pel mateix Lluís Companys per tal de garantir el control i acabar amb la violència amb què actuaven els seus militants. A la pràctica, el Comitè de Manresa va ser definitament extingit a mitjans d’octubre de 1936.

El misteriós pedró del Pla de la Llana

Anant per les diverses carreteres de muntanya de Catalunya, si hom es fixa bé, podem apreciar, normalment en algun revolt i una mica apartades, nombroses creus o pedrons commemoratius d’algun fet tràgic, molts cops de la guerra civil o successos posteriors relacionats amb la contesa i principalment fets pels guanyadors, o sigui del bàndol nacional.

Creu Sant Feliu Sasserra (2)Un d’aquests pedrons és el que podem trobar a mà esquerra un cop passat el quilòmetre 66 de la carretera B-431 de Sant Feliu Sasserra a Prats de Lluçanès. Explica la mort tràgica del jove Juan Salada Plata veí del mas la Fassina Nova de Sant Feliu Sasserra el 29 de gener de 1941. No sabem res en absolut d’aquest fet succeït en aquest paratge: assassinat, venjança, traïdoria, mort natural, atropellament… res de res. En aquest cas, ni tans sols queda clar que el fet estigui vinculat amb la guerra civil ni successos posteriors. Tampoc aquest pedró està documentat a l’inventari de patrimoni arqueològic de la Diputació de Barcelona al municipi de Sant Feliu Sasserra… misteri absolut. No tot és al món d’internet!. Des d’aquí fem una crida a què si algú sap alguna cosa fidedigne d’aquesta mort, es posi en contacte amb l’administrador del blog. De ben segur que la informació serà ben rebuda i agraïda.

Creu Sant Feliu Sasserra

Detall de la inscripció

Nota a 14 de gener del 2014. Una nova entrada referent a aquest pedró, aclareix el misteri que guardava aquest solitari monument.

Accés: Poc després del km. 66 de la Carretera de Sant Feliu Sasserra a Prats de Lluçanès, a l’anomenat Pla de la Llana, hi ha a mà esquerra i en un revolt, aquest tenebrós misteri oblidat.

L’antiga parròquia de Rodors

Després d’haver llegit, amb molta atenció, l’excel·lent article referit a aquesta antiga parroquià del Moianès realitzat per l’equip del blog Conèixer Catalunya, vaig reafirmar-me amb les meves conviccions i vaig decidir visitar aquest antic i disseminat poblet del voltant de Moià situat a 800 m d’altitud. Envoltat d’ufanoses rouredes, el topònim Rodors deriva de “Roldor”, arbust metzinós característic de la zona; per verificar aquesta teoria només cal fixar-se en una de les llindes de l’edifici de l’església de Sant Feliu, punt central i neuràlgic de l’antiga parròquia depenent del Castell de Rodors, on un arbust de roldor hi és esculpit.

Sant Feliu de Rodors

El 1845 donada la poca població de la parròquia rural, Rodors es va fusionar amb Moià i va desaparèixer com a municipi. L’edifici de Sant Feliu, d’origen romànic, totalment reformat el segle XVIII, es veu sobri tot i que en algun punt les esquerdes estant guanyant la partida i l’amenaça de ruïna pot caure sobre tot l’edifici de forma immediata. Es veuen teulades noves, canalitzacions modernes, portes i finestres de nova faisó, frontisses lluents, alarmes de seguretat… tot un seguit de afegiments moderns per tal de què l’edifici no s’acabi malmeten però que, en general, té un cert aire d’enrunament i combinació extranya. No sé si m’explico; sembla que la ruïna amenaça i amb força però es van fent pedaços moderns. D’altra banda no es pot visitar res del seu interior: el cementiri ple d’herbes, tancat i barrat amb pany i forrellat, s’ha de veure a través de la tètrica reixa de la porta; l’edifici principal tancat i amb alarma… no sé sembla que la visita és incompleta: ni és una ruïna total que et pots ficar per tot arreu a investigar, ni pots veure res de l’interior. També és comprensible; en un indret on pots arribar en vehicle tot terreny -o vehicle normal si ets valent- una església, rectoria i cementiri oberts estaria tot a la disposició dels lladregots.

Bonica llinda del segle XVIII amb finestra nova de fusta, curiosa combinació!

Bonica llinda del segle XVIII amb finestra nova de fusta, curiosa combinació!

Sant Feliu de Rodors (2)

De l’antic castell, propietat dels Planella, important família dinàstica al Moianès, queden un parell de parets, molt per sota de l’església prop de la península rocosa que cau damunt la riera de Malrubí però que jo no he sabut trobar o no estic convençut de que fóssin les restes del castell el que vaig veure. Em remeto novament al blog de l’equip del Conèixer Catalunya que fan una veritable tasca de divulgació de Catalunya en general i molt destacadament del Moianès.

Accés: És millor anar-hi a peu, tot fent una agradable excursió per pista de muntanya còmoda i ampla. Cal situar-se a la cruïlla de la carretera de Moià a l’Estany, just on hi ha el cartell “Soler de Terrades/La Rovira” on cal desviar-se a l’esquerra i després a la dreta, on es pot aparcar en les cases d’aquesta petita urbanització. Ja per pista forestal a peu, seguiu en direcció al Soler de Terrades en lleugera baixada. Cruïlla de pistes (25 minuts) seguiu cap a l’esquerra ara ja en direcció a La Rovira. Baixeu molt suaument tot planejant entre bonics camps i amb vistes de l’antiga parròquia al fons de la vall. Travesseu la riera i després d’una pujada forta hi ha una nova cruïlla -rètols-. Deixeu la pista principal i per una pista secundària resseguiu tota la carena fins arribar a Sant Feliu de Rodors (1 hora des del cotxe)