Les misteriores plaques commemoratives de la Roca Roja

Anant des del Pla de la Calma en direcció al cim del Sull (o El Sui) hi ha una petita elevació a mà dreta just quan el camí es torna corriol que es diu la Roca Roja (1.302 m d’altitud). En aquesta petita prominència rocosa i un xic dificultosa d’accedir-hi, hi ha unes quantes plaques commemoratives dedicades a gent que ja no està amb nosaltres i que sorprenen a l’excursionista que hi arriba encuriosit.

El misteri és total perquè no sabem si aquestes persones estaven vinculades entre elles, si va ocórrer un accident en aquest punt o bé han estat posades per la seva relació i estima amb el Montseny. No he trobat ni una paraula que faci referència a aquest fet o simplement expliqui perquè estan justament en aquest punt.

Les plaques commemoratives són dedicades a David Sánchez Olivé, mort el 1989 amb tan sols 29 anys, Josep L.F de 36 anys i Josep Requena Vilalta mort el 1985 amb tan sols 20 anys. Les dates de l’òbit no coincideixen; no sabem l’antiguitat dels recordatoris, si van ser posades totes alhora, ni l’autoria, ni perquè a la Roca Roja… res de res. L’únic que sembla comú a totes elles és la joventut dels finats.

Des d’aquest blog aprofitem l’avinentesa que si algú en sap amb certesa alguna pista que pugui ajudar a resoldre aquest misteri que posi un comentari a aquesta entrada i el farem públic.

Accés: Cal seguir l’itinerari per visitar la Barraca d’en Ramon i continuar pel camí que continua per la carena cap a l’est en direcció al Sull. El camí es torna corriol i a la dreta als pocs metres hi ha la Roca Roja punt on hi ha les plaques. El corriol continua, es torna més ample hi arriba a l’esvelt Sull (1.318 m) en deu minuts més de recorregut. Val la pena de veure aquest bonic cim amb magnífiques vistes panoràmiques i restes d’una torre cilíndrica de pedra seca semblant a una barraca sense sostre. En total, uns 40 minuts a peu des de les Roques Blanques (pista principal del Pla de la Calma a Collformic).

El petròglif de la Barraca d’en Ramon

Tot anant des del Pla de la Calma per la pista forestal secundària que porta cap al cim del Sui (o Sull) hi ha, un xic elevada a mà dreta en un petit turó, l’anomenada Barraca d’en Ramon, original construcció de pedra seca reconstruïda i, a dins seu, l’original estela amb gravats prehistòrics.

Després d’anys d’incivismes i de contínues degradacions de l’estela per part de gent que no té qualificatiu, l’any 2011 es posava una rèplica exacta en la barraca (també reformada) dels gravats mentres que la pedra amb les inscripcions originals es posaven en un espai adequat al poble de Montseny.

La reconstruïda Barraca d’en Ramon

Costa de creure que la pedra hagués sofert tantes mutilacions, ja que tot i que aquesta zona és freqüentada, no és a la pista principal que des del Collet de Tagamanent porta al Collformic a través de tot el Pla de la Calma. És curiós trobar gravats dins d’una construcció; sembla evident que qui va fer la barraca original va aprofitar les grans pedres que li feien de base, entre elles l’estela on estan situats els gravats.

La nova estela amb els gravats

Aconsello per als que estiguin més interessats en la barraca d’en Ramon que consultin l’interessant article que hi fa el Joan M. Vives en el seu blog de Patrimoni i Muntanyes.

Tot i el seu petit espai, la barraca podria oferir un petit aixopluc en cas necessari

Accés: Des de l’aparcament del Centre Etnològic del Pla de la Calma (vegeu entrada a la Creu de l’Agustí) cal seguir per la pista en mantinguda pujada en direcció a Collformic. Quan s’arriba a prop del Coll de la Font de Ginebre, surt a mà dreta la pista del Sull, on veureu la barraca d’en Ramon en un petit turó proper a 1.280 m d’altitud (1 hora a peu aproximadament des de l’aparcament).

Els pous de neu de la barraca del Sord

He escollit aquest dos pous de neu per incloure’ls en aquesta selecció dels Indrets Oblidats d’Osona perquè he cregut que són els més representatius d’aquestes construccions que hi ha al Pla de la Calma, per la seva originalitat -un ben diferent de l’altre-, per les seves restes i pel seu interessant emplaçament en una bonica fageda. Cal recordar que al Pla de la Calma i tot el Montseny de més altitud, els pous de gel es converteixen generalment en pous de neu. La situació climàtica més propícia, l’altitud i els fenòmens atmosfèrics podien fer emmagetzemar perfectament l’aigua congelada caiguda dels núvols i ja no calia l’aigua glaçada provinent de cursos fluvials per fer gel.

Al nord del Puig Drau i arran de la pista que prové del Collet de les anomenades Pedres Blanques al Pla de la Calma i a tocar mateix de les restes de l’antiga barraca -que possiblement serviria per aixoplugar els treballadors dels pous-, hi ha el primer, poc vistós, massa malmès, amb mínimes restes i que més que un pou sembla una congesta enclotada típica del Montseny. El que és més visible i l’atractiu principal de la contrada, és el que hi ha més a l’est, per sobre de la pista forestal, on es veuen perfectament els murs de pedra seca -ben plens de molsa- i els forats que servien per encastar les fustes per empouar i desempouar els treballadors del pou.

La barraca del Sord. Foto: Marc Cucurella, Mapa de patrimoni cultural del Brull (2012)

Accés: En aquesta entrada a diferència de l’antic hostal del Cafè, caldrà decidir si venir a peu des de Collformic o amb cotxe; són 5,7 km de pista forestal fins a Pedres Blanques i els mateixos per a la tornada. Decidiu vosaltres mateixos però, venint tan a peu com per la pista amb vehicle -amb el cotxe aparcant-lo diverses vegades- podeu veure en una sola jornada, la teuleria del Pla del Bassau, el Cafè i els pous de neu de la Barraca del Sord. Un cop a Roques Blanques, es deixa la pista principal que davalla cap al restaurant de Can Bellver i cal agafar la pista secundària de l’esquerra cap al Puig Drau. Uns minuts després, a mà dreta es deixa el camí que accedeix a la Sitja del Llop on hi l’antiga Barraca d’en Ramon, interessant conjunt arqueològic restaurat per la Diputació de Barcelona on havia una famosa estela prehistòrica malmesa pels brètols sense qualificatiu, ara restaurada i portada al poble de Montseny des del 2011; s’ha instal·lat una còpia d’aquesta a la barraca per mantenir la tradició. Uns metres després, la pista principal baixa cap a la casa del Molar i el poble del Montseny; cal deixar-la i seguir cap a l’esquerra en suau baixada cap a les restes de la barraca del Sord i els dos pous de neu. Uns 30 minuts a peu des de les Roques Blanques.

La Balma de l’Andaló

Situada ben a prop de la petita població de Rellinars i al costat del límit occidental del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, la balma de l’Andaló últimament ha rebut un nombre de visites més abundant després de la senyalització per part de la Diputació de Barcelona del sender local SL-C 55. Aquest sender recorre bona part dels atractius naturals i arqueològics del voltant de la riera de Rellinars: balmes, barraques, ombrívols boscos, abundants fonts, camps conreats i la riera plena de gorgs. Atractius de tota mena, que tot i així, molta gent passa per alt la Balma i no se n’adona de la seva presència tot fent camí, ja sigui a peu o en cotxe, cap a les populars i abundants fonts de Rellinars.

Situada just al revolt d’un petit torrent sec (el torrent del Vetllador) la pista per cotxes que accedeix a les fonts de Rellinars passa tot just per sobre, uns metres pel damunt del sostre de la balma. Com a curiositat, part de la pedra del llit del torrent s’ha fos i ajuntat amb la paret obrada de la balma en diversos punts.

Sembla ser que va ser el pagès anomenat Andaló que hi ha originat el nom de la contrada. A diferència d’altres balmes obrades, aquesta sembla ser que mai havia estat utilitzada com a habitatge habitual, més aviat com a magatzem i com a refugi. Durant la guerra civil (1939) hi ha la certesa que va servir d’aixopluc a gent del poble per evitar que els nacionals els trobessin quan van arribar a la població. La seva grandària és certament suficient per allotjar a nombroses persones en cas de necessitat, però el sostre en algun punt és baix i no permet estar dempeus dins de bona part de la balma.

Accés: L’accés més freqüent és des de l’església de Sant Pere i Sant Fermí, situades a les afores de Rellinars. S’hi arriba des del centre de Rellinars (darrere l’Ajuntament) seguint una pista forestal asfaltada que baixa en direcció a la Fàbrica i travessa la riera. Un cop a l’església retrocediu uns metres cap a la riera i trobeu els primers senyals i fites dels sender SL-C 55. Després d’una pujada, aviat la pista forestal es convertirà en un bonic corriol entre el bosc i enlairat bastant sobre la riera de Rellinars. Passeu un bonic pontet sobre un petit torrent i ràpidament arribeu a uns camps, on una cruïlla indicada a l’esquerra porta fins a la propera Balma. Uns vint minuts de bonica passejada des de l’església de Sant Pere i Sant Fermí.

Val la pena continuar deu minuts més per aquest bonic corriol, que voreja una vistosa sèquia i arriba a les fonts de Rellinars, abundants brolladors i una zona de pícnic habilitada vora la Riera. Si s’ensopega la visita després d’un període de pluges, la quantitat d’aigua de les surgències sorprèn positivament al visitant. Un paratge bonic de debò i refrescant, ara que ve l’estiu!.

Les fonts de Rellinars

El canal de Setcases a Vilallonga de Ter

Estava baixant del Puig de les Agudes (o cim del Bac) cap a Setcases fent una arriscada i interessant volta circular, quan de sobte em van aparèixer aquestes restes de construccions al costat del camí i sota d’un filferro punxegut que ho protegia. Em vaig quedar sorprès i mirant el mapa de l’Alpina que portava no feia menció enlloc a les restes que veia. De fet, ni tan sols estava assenyalat el corriol brut i dreturer per on baixava. Era evident que havia agafat un corriol que no era l’oficial senyalitzat per la xarxa Itinerànnia cap a Setcases; tot i que havia senyals grocs, deurien ser una variant utilitzada abans però que ara deu estar modificada per la més bona… però jo només vaig trobar aquesta variant, per tant el camí correcte no està ben senyalitzat en algun punt. És difícil esborrar els antics camins senyalitzats… potser no caldria modificar mai i afegir nous traçats, el desgavell de pintades als arbres i la confusió a l’excursionista pot ser considerable.

Canal boca sud

En qualsevol cas, l’atzar em va portar a unes interessant restes. Vaig començar a investigar i em vaig adreçar a l’Ajuntament de Setcases. Uns dies més tard l’Alcalde, el Sr. Carlos Fernández, em va dir amablement que em posés en contacte amb l’historiador local el Sr. Miquel Perals. Així ho vaig fer i l’eminent historiador em va dir que eren les restes d’un antic traçat del canal de Setcases a Vilallonga de Ter. Com perdia aigua, és va fer un nou traçat més avall i aquest tram va quedar en desús, inservible i enrunat. Afegeix que el canal es va començar a construir el 1904 i es va inaugurar el 1910 i funciona avui dia amb plena normalitat. El tram del canal objecte d’aquesta entrada, té un tros esfondrat i així permet veure dues obertures una enfront de l’altre.

Canal boca nord

A l’igual que el canal que hi ha al Pla de la Molina, són restes de canals del passat en desús. Quan jo vaig trobar les restes, vaig sospitar que podia ser un canal o equipament semblant però calia una confirmació. Amb la solitud imperant a la contrada, humida i silenciosa, els rats penats sortien d’un tram del canal i es ficaven a l’altre amb un cert aire misteriós. Si això afegim el corriol dreturer dolent i embrossat per arribar-hi (en el meu cas va ser de baixada dura) i que era el capvespre, el record que tinc de la contrada és tenebrós però d’una bellesa absoluta.

Accés: Potser la manera més ràpida d’accedir-hi és des de la carretera de Setcases. Aparcats ja en algun punt que es pugui, aproximadament al punt quilomètric 9,6, hi ha un corriol dreturer a mà dreta, senyalitzat amb groc (deuria ser un antic traçat d’Itinerànnia) que amb pujada constant i una mica incòmoda pel traçat i l’atapeït bosc i la proliferació d’arbustos (avellaners o boixos) arribeu en uns vint minuts a una petita tanca oberta. A mà esquerra, sota un filferro espinós, hi ha les restes del canal. Si continueu uns minuts més pel corriol en forta pujada, arribareu a dalt d’un prat herbat on hi ha la cabana d’en Man (segons Miquel Perals) i enfront una altra cabana en ruïnes (barraca del Morral). Aquí deuria ser on vaig perdre el camí senyalitzat correcte cap a Setcases… però jo no el vaig veure. La senyalització en aquest punt és insuficient i escadussera i s’ha de tenir certa experiència per poder seguir correctament el tram d’Itinerànnia entre Vilallonga de Ter i Setcases que passa per la bonica roca coneguda pel Nen de Llebró.

Cabana d’en Man