La sorprenent font de Tagast

A mig camí de la pujada a l’esplèndid mirador del Cogulló d’Estela des del santuari de Corbera, hi ha en un ufanós i bonic ras a 1.580 m d’altitud, la font de Tagast.

font de tagast1

La popular volta de pedra de la font de Tagast

L’abundant font de mina, tancada amb una porteta de ferro i coberta amb una esplèndida volta de pedra i el seu privilegiat emplaçament al pla herbat amb abruptes muntanyes al rere fons, és un objectiu destacat de nombrosos aficionats a la fotografia. La veritat és que la seva situació no pot ser més agraïda i tot que la visiten un bon nombre d’excursionistes en totes les èpoques de l’any, hi ha moltes persones que malauradament encara desconeixen la seva existència. Fins i tot podria ser utilitzat com a sòlid refugi d’emergència en cas de tempesta sobtada.

font de tagast2Uns metres més avall al mateix torrentet que allà s’origina, hi la font pròpiament dita, la que es pot utilitzar, de caire més modern ben agençada i doll ufanós que aprofita les aigües subterrànies de la mina.

font de tagast3

Accés: Cal situar-se al santuari de la Mare de Déu de Corbera (1.420 m) accessible per una bona pista cimentada -indicada a Espinalbet- des de la carretera de Berga als Rasos de Peguera (km 4,1). Cal agafar el corriol costerut seguint els senyals del PR C-73. Després de passar l’enrunat i vistós mas de Can Déu, el camí ara de ferradura, porta amb alguna llaçada fins a la font en 1 hora de camí aproximadament. Cal estar atent perquè en algun punt els senyals del PR desapareixen i es confonen amb altres de grocs de diferents marxes com la “Berga-Rasos-Berga”. Fins a l’encimbellat Cogulló d’Estela (1.847 m) encara faltaria una altra hora de camí ben costerut però enormement atractiu.

santuari corbera

Curiós pou del segle XVIII al santuari de la M. de Déu de Corbera

 

Anuncis

Resultat del 7è concurs – Quin indret és aquest?

Un cop finalitzat el termini de presentació de respostes, ja tenim el resultat del 7è concurs, donem la solució al misteri plantejat i comuniquem el guanyador. Aquest cop l’han encertat 26 persones de 31 participants. La pregunta realitzada ha fet confondre a algun dels concursants…

Muntatge 7e concurs blogQuin indret és aquest?

Resposta: La colònia agrícola i estany de Graugés (Berguedà)

Al dir que l’indret va ser impulsat per iniciativa del Sr. Agustí Rosal, ha fet pensar a molts concursants que la resposta correcte era la Colònia Rosal, quan a aquesta també es feia referència a les pistes però de manera indirecta (…Es va fer una explotació agrícola i ramadera complementària de la fàbrica tèxtil de la família a la vora del Llobregat)

El mateix programa “Easypromos” mitjançant la plataforma on line random.org ha seleccionat la guanyadora entre els finalistes

Guanyadora: Cristina Molas

Resultat 7e concurs

En breu enviarem el llibre “A peu per Osona” (2003) nou per estrenar i signat a la guanyadora. Us animem a seguir-nos i a participar en nous concursos per indrets en certa manera poc visitats o oblidats.

El baixador de Riutort-Gavarrós

Pocs baixadors o estacions de l’antiga línia de ferrocarril de Castellar de N’Hug a Manresa romanen fins als nostres dies com aquest baixador d’aquesta entrada anomenat a la seva època “Riutort-Gabarrós“. Totes les estacions de la línia o bé s’han rehabilitat totalment (Guardiola de Berguedà, La Pobla de Lillet) o estan sota les aigües del Pantà de la Baells (La Baells, Cercs). A més, el baixador és troba situat just enfront de la carretera de Guardiola de Berguedà a La Pobla de Llillet; molts dels viatgers que transiten per la carretera ni se n’adonen d’aquestes importants restes entre el bosc.

El baixador és situat enfront de la carretera de la Pobla de Lillet

El baixador és situat enfront de la carretera de la Pobla de Lillet

El baixador creat el 1914, cobria el tram del ferrocarril de l’Alt Berguedà i servia al mateix temps per transportar el ciment de la fàbrica Asland del Clot del Moro i pel del proper Molí de l’Espelt que també elaborava aquest producte i tenia una petita via des del Molí al baixador. Els trens d’aquesta zona no presentaven gaire volum de passatgers i eren mixts, la majoria de vagons eren per les mercaderies de l’Asland i el de passatgers era l’últim. Com a tants altres llocs, el poc volum de passatgers i l’apartada situació dels nuclis de població de Riutort i Gavarrós van ocasionar la decadència del baixador.

Detall dels antics serveis amb els rètols "Caballeros" i "Señoras". Tot un luxe per a un petit i poc freqüentat baixador

Detall dels antics serveis “Retretes” amb els rètols “Caballeros” i “Señoras”. Tot un luxe per a un petit i poc freqüentat baixador

La concessió de la línia fins a Guardiola de Berguedà era explotada per l’empresa Tranvía o Ferrocarril Económico de Manresa a Berga des del 1887, any d’inauguració de la línia fins a Berga, i el 1919 s’integrà a la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans. Uns anys abans, al 1914, les càrregues financeres van obligar a entrar a la companyia fortes inversions belgues per salvar-la. L’1 d’agost de 1914 Asland, la promotora de la línia, inicià la circulació del “Ferrocarril Secundario de Guardiola a Castellar d’en Huch” per tant va passar a ser la concessionària del tram que ens interessa.

Dóna gust passejar per les restes del baixador i veure com el bosc se l’està fent seu. Els antics serveis, les dependències, l’andana sense via… tot una lliçó d’història i misteri a frec d’una carretera. Convé no pujar al primer pis perquè l’esfondrament del terra sembla imminent i pot ser molt perillós. Com no podria ser d’una altra manera, també els brètols han fet pintades de tota mena a les parets de l’estació. Massa a prop de la carretera i situat enfront d’un càmping. Indret oblidat però massa accessible. 50 anys en ruïnes… tot un rècord i encara ben visible!.

L’any 1963 es tancà la línia de tren resultant massa deficitària en aquest tram, tot i que la fàbrica de l’Asland, va continuar en actiu fins el 1975. Al BOE del 5 d’octubre de 1963 hi ha el decret pel que s’autoritza la resolució de la concessió de la línia a l’Asland.

La davallada econòmica a les fàbriques de ciment i de carbó a l’Alt Berguedà i juntament amb la construcció del pantà de la Baells que submergiria sota les seves aigües bona part de la línia de ferrocarril, va servir per a excusa perquè el dia 2 de maig de 1972 circulés l’últim tren entre Guardiola de Berguedà i Olvan-Berga, deixant així fora de servei tota la línia de l’Alt Berguedà.

El baixador en una fotografia realitzada per Les Dench el 20 de maig de 1962. Actualment el bosc cobreix tota la zona.

El baixador en una fotografia realitzada per Les Dench el 20 de maig de 1962. Actualment la zona és del tot diferent, el bosc cobreix tota la zona i jo no he vist rastre de l’antic dipòsit

Estat actual de l'andana sense rastre de la via

Estat actual de l’andana sense rastre de la via

Greu errada en la desaparició d’aquesta important línia… avui dia seria d’un gran potencial econòmic, turístic i de desenvolupament local sense comparació a Catalunya. També serviria per treure congestions de trànsit a l’eix del Llobregat i ja no cal dir, d’una possible continuació cap a Andorra a través del túnel del Cadí… ara ja no estem a temps per desfer aquesta gran tragèdia.

Accés: Cal situar-se entre les poblacions de Guardiola de Berguedà i la Pobla de Lillet per la carretera B-402, just on hi ha la desviació que porta al càmping L’Espelt. Allà mateix hi ha el baixador, a peu de carretera i dins del bosc.

L’estació d’esquí dels Rasos de Peguera

Actualment aquesta bonica zona de l’Alt Berguedà amb tan potencial turístic i excursionista que podria ser de les capdavanteres de Catalunya, està passant per mals moments econòmics i de mal estruc.

Rasos de PegueraL’estació d’esquí, a una altitud que ratlla els 1.900 metres, es troba en desús des de novembre del 2004 per la falta d’afluència de visitants, absència d’abundància de neus i certs problemes de diners que han originat que la única estació d’esquí de les comarques barcelonines, tanqués les seves portes. Ha quedat l’absurda paradoxa que podem veure un indret oblidat que té una carretera expressament realitzada per arribar-hi (la carretera va construir-se l’any 1973).

Les primeres instal·lacions van construir-se als anys setanta després de finalitzar les obres de la carretera. El primer telesquí és del 1974 i el segon del 1975 any en què va fer-se el restaurant i els altres serveis de l’estació. L’any 1980, moment de màxim esplendor de l’estació, els remuntatges consistien en quatre telesquís i un telebaby. Tot i que mai va poder competir amb altres estacions d’esquí que tenen moltes més infraestructures, més capacitat turística i factor climàtics molt més favorables, la gent de Berga s’estimava la petita estació dels Rasos.

Tríptic de publicitat dels anys vuitanta

Tríptic de publicitat dels anys vuitanta

Plànol de pistes oficial el 1998

Plànol de pistes oficial el 1998

Encara actualment el petit bar de la Creu obre les seves portes en certs moments de l’any i lloga fins i tot material d’esquí, però el rovell ja s’ha instal·lat a les precàries instal·lacions de l’estació d’esquí (remuntadors) i practicar certs descensos sense control ni assessorament per part de ningú, pot resultar perillós. A l’hivern, en èpoques de bones nevades, l’aparcament dels Rasos és força ple de cotxes de gent que necessita i vol una petita estació hivernal familiar… però de moment ningú no pren seriosament les regnes del problema. Els empresaris no ho acaben de veure clar i l’administració tampoc no ajuda i ara, per la situació econòmica del país, les possibles inversions no estan gens clares. Els Rasos de Peguera és un paratge amb futur però mentrestant la enigmàtica i majestuosa Creu del Cabrer, obra de ferro d’un artesà de Berga del segle XIX, presideix amb forta personalitat el gran i trist aparcament.

Un problema més s’ha afegit a l’entorn dels Rasos de Peguera; el famós refugi excursionista dels Rasos de Peguera, propietat del Centre Excursionista Montserrat (inici de les primeres pràctiques d’esquí a Catalunya el 1908) va patir un greu incendi no fa pas massa i des de llavors roman tancat fins a nou avís. Certament la muntanya dels Rasos de Peguera està passant per mals moments.

Rasos de Peguera (3)

La cafeteria La Creu encara obre en certs períodes de l’any

Accés: Des de Berga cal agafar la carretera del santuari de Queralt fins a arribar a una cruïlla prop de l’àrea d’esbarjo i restaurant de la Font Negra (3 km). Ara caldran 14 kms de carretera de muntanya fins passar per a prop del refugi Xalet Rasos de Peguera i arribar al capdamunt de la muntanya, punt on hi ha l’antiga estació d’esquí dels Rasos de Peguera (17 km des de Berga).

Rasos de Peguera

L’Hostalet

Al bell mig de l’antic camí ral que unia el Berguedà amb la Cerdanya a través del Coll de Pendís a la serra de Moixeró, les restes del que fou l’Hostalet resten oblidades per tothom a l’esquerra del camí vistós conegut com dels Empedrats, que uneix les poblacions de Bagà (Berguedà) i Bellver de Cerdanya (Baixa Cerdanya) .

Tot i la proximitat d’un petit i concorregut veïnat conegut precisament com l’Hostalet, on hi ha la famosa casa de colònies “La Salle Natura” (antic Cal Cerdanyola) i la popular i abundant Font Nostra, en canvi la manca d’indicació no aporta cap referent a l’excursionista que aquestes restes tot just agafant el camí cap als Empedrats i el refugi Sant Jordi són, precisament, les de l’antic hostal de camí ral que dóna nom al proper veïnat.

L'Hostalet (2)

Així en aquest cas, podem afirmar que molta gent passa per davant de les restes, però no massa saben que són. Hi ha dues edificacions originàries del segle XVI i la teulada s’ha canviat per tal d’evitar l’esfondrament total de la casa principal. Amb tot, la ruïna és progressiva i sembla que el deteriorament és constant i ràpid. També s’ha protegit l’accés a part de les restes per tal de no posar en perill a cap excursionista, que com he dit, passen en abundància en direcció al refugi Sant Jordi.

A més, si seguiu la pista forestal que veníeu des de Bagà en direcció a la font de l’Adou (visita altament recomanable!) podeu veure a tocar de les aigües del riu Bastareny les restes de l’antic Molí del Forat, reconvertida en casa a finals del segle XIX.

L'Hostalet (3)

L’Hostalet

Accés: S’hi pot arribar en cotxe a dos minuts escassos de l’Hostalet. Des de la bonica població de Bagà cal agafar la pista asfaltada cap a Gisclareny. Una mica abans del Pont de Joan la deixeu per seguir les indicacions cap a la Salle Natura i la font de l’Adou. En un parell de quilòmetres arribeu a la Salle Natura. Petit espai per aparcar sovint ple al costat de la Font Nostra. Des d’allà, ja a peu, cal creuar el torrent del Forat (o torrent de Pendís) i agafar el camí en direcció al refugi Sant Jordi. L’Hostalet és tot seguit a mà esquerra (2 minuts).

Aquí més que enlloc, cal completar la sortida amb una visita a algun paratge més interessant i que calgui caminar més. Seguiu el camí de l’Hostalet en direcció al refugi de Sant Jordi, seguint els senyals blancs i grocs del PR C-125; passareu un petit pont de pedra enmig del bosc, veureu els famosos paratges del Bullidor de la Llet i els Empedrats, amb el curiós traçat de pedra, el seu engorjat i les seves vistoses cascades. Per a mi un dels millors indrets del Prepirineu català si ensopegueu quan el torrent baixa ben ple d’aigua (en alguna ocasió també es pot haver de remullar els peus per poder travessar-lo!).

Important obra d'enginyeria al tram més estret dels Empedrats

Important obra d’enginyeria al tram més estret dels Empedrats

Si hi ha més ganes, el mateix camí porta fins al refugi Sant Jordi, on es pot dinar o bé dormir. Des de l’Hostalet fins al refugi estareu a prop de 2 hores de pujada constant, però molt bonica pels salts d’aigua i ombrejada pels bonics boscos de pi roig. La serra de Moixeró ofereix molts al·licients a l’excursionista pels seus bells paisatges, aigua abundant i curiosa orografia. No us la perdeu!.