La font de Can Cerdà

Ben a prop de la gran pagesia de Can Cerdà -bressol de l’il·lustre Ildefons Cerdà, creador de l’eixample de Barcelona- i ja avocada a la vall del riu Congost, hi ha abandonada, embardissada i perduda, l’antiga font de Can Cerdà.

A part de la sortida principal de la font, feta d’obra en forma d’una petita caseta  amb una porteta amb el nom de la font i la data 1950, tot eixut i engolit per la vegetació, hi ha dues altres mines tancades, més grans, amb portes de ferro situades a la part de dalt a frec de paret i un dipòsit a la part de més vall, completaven tot el petit conjunt d’aigua propietat del proper mas. Desconec si internament se’n fa encara un ús de l’aigua, en cas de què n’hi hagi, però externament tot és eixut i totalment deixat.

Sota l’ombra d’esvelts plàtans i ufanoses alzines, ara tot és tenebrós, trist, embardissat i l’heura juganera vol cobrir-ho tot. Recordo que fa més de vint anys hi vaig anar-hi caminant des d’Aiguafreda i l’aspecte ja era més o menys semblant al d’ara, enrunat i tètric, però tan interessant pels amants dels indrets oblidats.

Accés: La manera més curta d’arribar-hi seria des del mas de Can Cerdà. Caldria retrocedir uns metres cap a la carretera de Sant Martí de Centelles pel seu camí d’accés, fins a la primera corba on comença l’antic camí que baixa a Aiguafreda pel vistós grau de Cerdà. Es visible l’inici d’aquest camí perquè hi ha un filat per al bestiar que cal obrir i tot seguit comença l’empedrat i imponent camí en fort descens cap a Aiguafreda. En la primera clotada tot just, hi ha les restes de la font. Per als que vulguin una excursió més digna, caldria sortir des de l’estació de tren de Sant Martí de Centelles-Aiguafreda, seguir la pista forestal en direcció a Centelles i agafar el corriol del Grau de Cerdà. Una excel·lent travessa però sense cap indicació.

El rentador de llana del Roquer

Aprofitant la gran balma imperant a la contrada, l’original construcció del rentador de llana del Roquer aprofita uns 100 m2 de recinte de singular bellesa i sorprenent utilitat, emplaçat en un magnífic paratge.

Un cop a dins del recinte, a través d’una portalada de pedra, cal fixar-se en una destacada volta principal de pedra dovellada que forma un sinuós arc. La monumental obra civil, no deixa de meravellar a l’excursionista que hi arriba per primer cop.

Una llarga taula de pedra on es treballava la llana i dos eixuts canals d’aigua separats per grosses pedres, per on abans corria amb força l’aigua, estaven preparats en forma de safareig per rentar la llana amb l’imparable i constant moviment de l’aigua. Restes de fonts amb entrades d’aigua neta, desguassos per on sortia l’aigua bruta, forns per escalfar-la, diverses piques… tota un lliçó d’arqueologia patrimonial a frec de dits. Per acabar de fer-ho encara més emocionant, unes escales costerudes interiors porten a la part de dalt de la construcció, punt on la llana és deixava assecar.

A la riera de Fontscalents, en la propera resclosa es veu l’antic canal de desviació cap al Roquer. Després de tot el procés de neteja al Roquer, un cop preparada i assecada la llana era transportada cap als comerços del Vallès o Barcelona.

Pujant cap al segon pis

Tot el recinte estava molt malmès, en procés de degradació i va ser restaurat molt encertadament el 2006 sense excessos ni defectes, on encara es pot valorar l’obra en la seva corresponent mesura. Una oportuna i commemorativa pedra hi fa recordança de la seva rehabilitació, acompanyada dels noms dels diversos benefactors. Tot un detall per a les futures generacions.

Accés: Cal situar-se al polígon El Vapor de Castellterçol a la carretera de Moià. Des d’allà agafant el GR-177 en direcció a Esplugues i darrera la última fàbrica a mà esquerra, baixa un caminet al principi imperceptible, per unes escales, travessa la riera i arriba al Roquer en 2 minuts de curiós traçat, gens indicat en una sorprenent situació al costat d’un polígon industrial. Quins contrastos més impactants!

L’enigmàtica Torre de l’Esparra

A vegades i sense voler, l’excursionista hi fa troballes sorprenents. Anàvem en direcció al santuari de la Mare de Déu d’Argimon a prop del Raval de l’Esparra a Riudarenes (comarca de la Selva) quan de sobte, ben a prop de la carretera i aturonada dins del bosc, vàrem veure la silueta d’un curiós i enigmàtic edifici que no hi constava al mapa que hi portàvem. Un cop examinat amb deteniment el monument i posteriorment consultats mapes més moderns, vàrem deduir que es tractava de la Torre de l’Esparra.

Detall de la volta de canó apuntada

La torre originària del segle XIII, d’uns 10 m d’alçada, tot i que presenta una esmicolada part a la cara est que podria tenir greus conseqüències en poc temps, el seu estat de conservació és força bo. Potser és una de les millors que he vist; tot i que té abundants esquerdes a les façanes, l’aspecte en general és contundent, sòlid, una obra ben feta, de dues plantes, cobertes amb voltes de canó apuntades, portes dovellades, espitlleres, gruixuts murs… l’estil és molt sobri i no deixa indiferent al visitant que hi arriba sorprès per l’edifici.

El monument té una impactant robustesa, encara ben visible, i no sembla que la planta de baix tingui que tenir greus problemes de conservació en els propers anys, ben al contrari de la planta superior on una alzina ha crescut al sostre, i ben aviat trencara la coberta i invairà l’habitacle si no ho ha fet ja a hores d’ara. Encara es veu al sostre el forat que comunicava les dues plantes i que segurament hauria tingut una escala de fusta per pujar-hi. Una cisterna just al portal d’entrada i altres habitacles pròxims enrunats complementen aquesta interessant descoberta arqueològica.

Accés: Des de Riudarenes, cal agafar la carretera del Raval de l’Esparra. Un cop a aquest veïnat, cal agafar la pista del cementiri. A pocs metres un camí a l’esquerra entre alzines surerers porta a la torre de l’Esparra. Uns quinze minuts d’agradable i solitària excursió.

Fixar-se en el pis superior. No és una finestra és la porta adovellada del segon pis. La suposada escala de pedra que hi accedia ha desaparegut.

El conjunt troglodític del Sunyer de Baix

Un cop analitzats la majoria de paratges inèdits i d’interès arqueològic d’Osona, no hi ha cap mena de dubte que el conjunt de balmes i construccions conegudes amb el nom del Sunyer de Baix, situades ben a prop de la Balma de les Piques al municipi de Tavertet, són les més rellevants i d’interès més remarcable d’Osona i capdavanteres a Catalunya.

Aquestes construccions encastades sota la roca, d’accés inhòspit, dur i feréstec, ben a prop unes d’altres, fan pensar en l’excursionista amb interès d’arqueòleg, la dura vida dels homes de pagès d’abans. En cap altre indret en tans pocs metres de distància es poden veure els següents elements i edificis arquitectònics: la cabanya del Sunyer, la balma obrada del sunyer Vell, l’antiga teuleria, la masia del Sunyer de Baix i finalment la balma del Sunyer de Baix, punt principal d’interès de tot el recorregut, tot resseguint un antic corriol que voreja tota la roca corcada de llevant a ponent cercant els millors passos sobre la timba.

A caire de resum, intentaré explicar els principals al·licients de cada element arquitectònic i que no cal passar per alt, ordenats de llevant a ponent:

La cabanya del Sunyer. Es la situada més a llevant a frec de cingle. S’hi arriba per una emboscada lleixa des d’uns metres abans d’arribar a la masia del Sunyer de Baix. Està deshabitada des d’abans de la Guerra Civil, per tant porta enrunant-se des dels anys trenta del segle passat. Queden restes molt importants de parets dins del bosc d’alzines i el fet més destacat és el menjador, on s’identifiquen perfectament on anaven els armaris encastats, piques i el forn de pa a la paret de més a ponent. Una investigació d’allò més interessant i que cal endinsar-se per veure-ho perquè, des de la lleixa principal, no és veu tota la construcció dins de l’alzinar amb boix.

Detall de la pica de la Cabanya del Sunyer

El Sunyer Vell. Queden resten ben visibles de diverses parets amb finestres sota la roca. Es creu que deuria ser l’originaria de la gran masia del Sunyer de Baix.

Restes de parets del Sunyer Vell

La Teuleria del Sunyer. Situada darrera del Sunyer Vell. Ben visible el forn per coure recolzat sota una resistent construcció. Segons Quirze Parés, aquesta teuleria deuria fornir els materials per a tots els Sunyers del voltant; una teoria perfectament vàlida.

La font de l’Esllavissada. Ara abandonada i sense aigua, és la font de cisterna situada enfront de la teuleria i més a ponent. Segurament tothom deuria agafar aigua d’aquest punt.

El Sunyer de Baix. Sota d’una gran roca balmada, sorprèn les dimensions d’aquesta colossal masia situada en un paratge tan dur i salvatge enmig d’una profunda canal. Obra del segle XVIII, es va abandonar entre els anys 1940 i 1945. Bonica llinda amb una creu amb un escut i una creu sobre uns graons; als baixos es veu un gran corral amb un arc mig tapat i alguna finestra encara amb barrots de ferro en els pisos. No es recomana visitar-la per dins perquè els terres de fusta estan destruïts, les bigues de fusta trencades i pot esfondrar-se tot en qualsevol moment. Potser caldrà veure-ho tot des de la porta d’accés, el punt més segur de tota la masia. La teulada encara s’aguanta en algun punt però, la destrucció total és imminent. Per veure la masia a vista d’ocell, cal seguir el corriol empedrat amb graons des de la masia en direcció al Sunyer de Dalt per contemplar una masia encastada en una canal selvàtica.

Portalada d’accés al gran casal del Sunyer de Baix

Interior de les estances enrunades del Sunyer de Baix

Balma del Sunyer de Baix. Resseguint el perímetre de la masia del sunyer de Baix per sota la balma, on hi ha alguna altra edificació annexa, es pot arribar per un corriol fins a la propera balma del Sunyer de Baix, el punt més interessant de tot el conjunt. Són les més rellevants del Collsacabra i les que presenten restes en més alta proporció. A la porta principal d’accés, cal fer notòria la sedimentació i la presència de restes orgàniques d’animals perquè està sepultada fins la meitat. Al seu costat, una important font amb abeurador, era el punt d’aigua d’aquesta balma obrada troglodítica. Es poden veure les divisions internes, restes de finestres i la horitzontalitat de la pedra amb petites formacions d’estalactites. Suposo que aquí habitaven els primers pagesos del Sunyer de Baix. Una visita preciosa a un paratge inèdit i únic, sense indicacions i allunyat del turisme.

Diverses parets de la balma del Sunyer de Baix

Detall de la curiosa porta d’entrada a la Balma del Sunyer amb el terra pujat per culpa dels sediments

Accés: El millor punt per fer la visita al conjunt és des de la masia de la Casanova, passat el punt quilomètric 11 de la carretera de l’Esquirol a Tavertet, allà hi ha una mica d’espai per aparcar el cotxe. Al costat d’una pilona, travesseu una tanca i comenceu a pujar per sota d’uns pals elèctrics; cal seguir els senyals grocs fins al Sunyer de Baix. Més amunt el corriol, més empedrat -denota el seu passat antic i important- comença pujar amb giragonses. Cruïlla, normalment fitada. Per la dreta es desprèn un petit corriolet no senyalitzat sobre una paret reforçada -és bona pista per veure l’inici d’aquest sender-. En uns metres per aquest sender s’arriba a la Cabanya del Sunyer. De nou al camí principal, en uns metres més s’arriba al conjunt principal; d’est a oest, el Sunyer Vell, la teuleria i la gran masia del Sunyer de Baix. Per continuar cap a la balma del Sunyer de Baix, deixeu el camí empedrat que continua amb una bonica graonada cap el sunyer de Dalt -per on continuen el senyals grocs- i vorejant la masia sota el cingle, un petit corriol no senyalitzat us porta entre l’alzinar i per una zona balmada en menys de deu minuts a la Balma del Sunyer. Un recorregut per a ja iniciats però que, en principi tothom podria seguir sense massa problemes d’orientació. Els que segueixen la ruta en groc des de Tavertet, que divulga part del patrimoni muntanyenc del terme, la majoria passa per alt la presència de la gran balma, només per un motiu: la manca d’indicació des de la masia a la balma. Heu tardat uns 45 minuts a peu des de la Casanova fins a la balma del Sunyer.

L’aqüeducte de Sala-d’heures i la font del Paradís

Aquests dos paratges, de marcat interès arqueològic, estan situats ben a prop del gran casal de Sala-d’heures, un dels masos més importants d’aquesta part de la plana de Vic ja avocada cap a les Guilleries. Formava part d’una antiga zona d’esbarjo per la gent del casal i pels caminants que pujaven cap al Santuari de Puig-l’Agulla des de Santa Eugènia de Berga, Taradell o Seva.

L’aqüeducte molts anys abandonat i ple de vegetació, ha estat una mica millorat, netejat i recuperat des de la inauguració del sender local de Santa Eugènia de Berga conegut com a PR C-93. Des de llavors, la senyalització del sender que surt des d’aquesta població cap a l’aqüeducte i la font del Paradís (situada enfront de l’aqüeducte) ha permès conèixer aquesta meravellosa contrada pels que no la coneixien però, tot i així, encara permet fruir molts dies de l’any de la pau i soledat més absoluta. De nou arcades i uns 50 metres de llargada, l’esvelt aqüeducte salva el torrent de Vilalleons i portava l’aigua -per una canalització subterrània- de la font del Paradís cap a uns dipòsits o cisternes propers situats torrent avall i que no he pogut trobar.

La font del Paradís, situada a l’extrem de l’aqüeducte, va ser construïda cap als anys vint del segle XX i té uns vistosos graons plens de vegetació que porten al seu nivell, situat una mica per sota del camí principal. Pràcticament sempre l’he vist eixuta en aquests últims anys però, la seva magnitud ja denota un important passat. A l’any 2004 el Grup de Defensa del Ter va mesurar els nitrats de l’aigua de la font i van resultar 128 mg/l és a dir, no potable per al consum humà. L’any 2011 aquesta mateixa entitat ambiental ja no va poder mesurar-la perquè ja no rajava. Es curiós veure la calç que portava l’aigua; només cal fixar-se en la formació rocosa formada sota el brollador i solidificada amb la paret d’obra de la font. Tot i seu tenebrós aspecte actual dins del bosc, cobert de boixeres i amb poca llum, també va ser netejada d’herbes i bardisses quan feien el marcatge del PR C-93.

La font del Paradís

Però les restes arqueològiques encara no s’han acabat. Si es continuen els senyals del PR C-93 -ara ja en pujada i pitjor senyalitzats- arribareu al Pla de Sala-d’heures, magnífic pla envoltat d’una exuberant i bonica roureda. Si un aproximeu al torrent, podreu veure les restes de la resclosa del petit pantà i dels seus mecanismes. D’allà una petita canalització -trencada en algun punt- portava l’aigua fins al gran casal. El promotor de totes aquestes restes va ser Carles de Fontcoberta, per tal d’aprofitar aigua per a la casa i altres dependències del mas de Sala-d’heures. Tota una gran obra d’enginyeria del passat per al nostre plaer en el present.

Canalització provinent del Pantà Sala-d’heures

Accés: La millor manera d’arribar-hi és des del cementiri de Santa Eugènia de Berga. Des de la carretera de Vic a Santa Eugènia de Berga, a l’entrada de la població cal agafar una carretereta asfaltada indicada “Carretera de Saladeures”. Cal desviar-se diversos cops -indicats- cap al cementiri municipal. Un cop aparcats, aquí ja trobeu els senyals blancs i grocs del PR C-93 provinents del centre del poble -a uns 3,5 km de camí de la plaça de l’església-. Des de la part nord del cementiri, voregeu els murs i us desvieu per l’esquerra vorejant uns camps. Tot seguit el camí es convertirà en corriol, entrarà al bosc i s’anirà aproximant al torrent de Vilalleons. Arribeu a l’Aqüeducte -situat a l’esquerra- i a la font del Paradís -dreta- en uns vint minuts d’agradable passejada molt planera i ben indicada.