La font de Can Cerdà

Ben a prop de la gran pagesia de Can Cerdà -bressol de l’il·lustre Ildefons Cerdà, creador de l’eixample de Barcelona- i ja avocada a la vall del riu Congost, hi ha abandonada, embardissada i perduda, l’antiga font de Can Cerdà.

A part de la sortida principal de la font, feta d’obra en forma d’una petita caseta  amb una porteta amb el nom de la font i la data 1950, tot eixut i engolit per la vegetació, hi ha dues altres mines tancades, més grans, amb portes de ferro situades a la part de dalt a frec de paret i un dipòsit a la part de més vall, completaven tot el petit conjunt d’aigua propietat del proper mas. Desconec si internament se’n fa encara un ús de l’aigua, en cas de què n’hi hagi, però externament tot és eixut i totalment deixat.

Sota l’ombra d’esvelts plàtans i ufanoses alzines, ara tot és tenebrós, trist, embardissat i l’heura juganera vol cobrir-ho tot. Recordo que fa més de vint anys hi vaig anar-hi caminant des d’Aiguafreda i l’aspecte ja era més o menys semblant al d’ara, enrunat i tètric, però tan interessant pels amants dels indrets oblidats.

Accés: La manera més curta d’arribar-hi seria des del mas de Can Cerdà. Caldria retrocedir uns metres cap a la carretera de Sant Martí de Centelles pel seu camí d’accés, fins a la primera corba on comença l’antic camí que baixa a Aiguafreda pel vistós grau de Cerdà. Es visible l’inici d’aquest camí perquè hi ha un filat per al bestiar que cal obrir i tot seguit comença l’empedrat i imponent camí en fort descens cap a Aiguafreda. En la primera clotada tot just, hi ha les restes de la font. Per als que vulguin una excursió més digna, caldria sortir des de l’estació de tren de Sant Martí de Centelles-Aiguafreda, seguir la pista forestal en direcció a Centelles i agafar el corriol del Grau de Cerdà. Una excel·lent travessa però sense cap indicació.

Les vistoses restes del molí d’Altarriba

A frec del meravellós i concorregut itinerari conegut com a “Ruta dels Molins” i que ja n’hem parlat en alguna altra ocasió (vegeu entrada a la Creu d’en Molla) hi ha diverses restes, més o menys aprofitables, d’antigues construccions relacionades amb l’aprofitament de l’aigua, com ara diversos molins fariners, rescloses, conduccions, canalitzacions, buidadors… totes elles a la vorera del torrent de Sant Martí, de minso cabal, però que en altres èpoques segur que era força important.

El més destacable de tots, més amunt de Sant Martí de Riudeperes, és el molí d’Altarriba, a prop de la pagesia del seu nom. Originari del segle XIII, es creu que les restes actuals, mig engolides per l’heura, són de començaments del segle XVIII.

Les restes del molí força visibles des del camí, construït amb maçoneria i totxo, permeten entrar al seu interior sense cap problema i contemplar encara restes de la maquinaria, l’obrador, un escairador, el joc de moles, el trull que servia per treure la clofolla del gra, politges, mecanismes i altres peces de ferro que no sabem distingir… en fi, tot i les seves petites dimensions, tot un testimoni de patrimoni rural a l’abast de tothom. No hi consta que hi hagués l’habitatge del moliner al costat seu, donada la seva petitesa.

El trull ben visible

Al costat, seu al damunt del camí hi ha l’antiga bassa, encara força plena en èpoques de pluja, i dos antics buidadors, dues aixetes que permetien evacuar l’aigua i regular-ne el pas. Dos petits plafons informatius ensenyen als visitants que hi passen, aquestes petites nocions de patrimoni tant interessants.

Les dues aixetes del buidador

Accés: Si no es vol fer tota la ruta dels Molins sencera des de Calldetenes (1 hora i 15 minuts de Calldetenes a Sant Julià de Vilatorta) potser valdria la pena anar-hi des de la parròquia de Sant Martí de Riudeperes (carretera de Vic a Sant Julià de Vilatorta), passar vora el gran cedre, agafar la pista forestal tot travessat el torrent de Sant Martí i deixar-la ben aviat a mà esquerra. Rètols informatius de la ruta dels Molins i GR 151. Cal seguir les marques cap a l’esquerra entre camps, en direcció a Sant Julià de Vilatorta, baixar a la font Vermella, normalment eixuta, i arribar al molí en menys de 10 minuts d’agradable recorregut.

El rentador de llana del Roquer

Aprofitant la gran balma imperant a la contrada, l’original construcció del rentador de llana del Roquer aprofita uns 100 m2 de recinte de singular bellesa i sorprenent utilitat, emplaçat en un magnífic paratge.

Un cop a dins del recinte, a través d’una portalada de pedra, cal fixar-se en una destacada volta principal de pedra dovellada que forma un sinuós arc. La monumental obra civil, no deixa de meravellar a l’excursionista que hi arriba per primer cop.

Una llarga taula de pedra on es treballava la llana i dos eixuts canals d’aigua separats per grosses pedres, per on abans corria amb força l’aigua, estaven preparats en forma de safareig per rentar la llana amb l’imparable i constant moviment de l’aigua. Restes de fonts amb entrades d’aigua neta, desguassos per on sortia l’aigua bruta, forns per escalfar-la, diverses piques… tota un lliçó d’arqueologia patrimonial a frec de dits. Per acabar de fer-ho encara més emocionant, unes escales costerudes interiors porten a la part de dalt de la construcció, punt on la llana és deixava assecar.

A la riera de Fontscalents, en la propera resclosa es veu l’antic canal de desviació cap al Roquer. Després de tot el procés de neteja al Roquer, un cop preparada i assecada la llana era transportada cap als comerços del Vallès o Barcelona.

Pujant cap al segon pis

Tot el recinte estava molt malmès, en procés de degradació i va ser restaurat molt encertadament el 2006 sense excessos ni defectes, on encara es pot valorar l’obra en la seva corresponent mesura. Una oportuna i commemorativa pedra hi fa recordança de la seva rehabilitació, acompanyada dels noms dels diversos benefactors. Tot un detall per a les futures generacions.

Accés: Cal situar-se al polígon El Vapor de Castellterçol a la carretera de Moià. Des d’allà agafant el GR-177 en direcció a Esplugues i darrera la última fàbrica a mà esquerra, baixa un caminet al principi imperceptible, per unes escales, travessa la riera i arriba al Roquer en 2 minuts de curiós traçat, gens indicat en una sorprenent situació al costat d’un polígon industrial. Quins contrastos més impactants!

La sorprenent font de Tagast

A mig camí de la pujada a l’esplèndid mirador del Cogulló d’Estela des del santuari de Corbera, hi ha en un ufanós i bonic ras a 1.580 m d’altitud, la font de Tagast.

La popular volta de pedra de la font de Tagast

L’abundant font de mina, tancada amb una porteta de ferro i coberta amb una esplèndida volta de pedra i el seu privilegiat emplaçament al pla herbat amb abruptes muntanyes al rere fons, és un objectiu destacat de nombrosos aficionats a la fotografia. La veritat és que la seva situació no pot ser més agraïda i tot que la visiten un bon nombre d’excursionistes en totes les èpoques de l’any, hi ha moltes persones que malauradament encara desconeixen la seva existència. Fins i tot podria ser utilitzat com a sòlid refugi d’emergència en cas de tempesta sobtada.

Uns metres més avall al mateix torrentet que allà s’origina, hi la font pròpiament dita, la que es pot utilitzar, de caire més modern ben agençada i doll ufanós que aprofita les aigües subterrànies de la mina.

Accés: Cal situar-se al santuari de la Mare de Déu de Corbera (1.420 m) accessible per una bona pista cimentada -indicada a Espinalbet- des de la carretera de Berga als Rasos de Peguera (km 4,1). Cal agafar el corriol costerut seguint els senyals del PR C-73. Després de passar l’enrunat i vistós mas de Can Déu, el camí ara de ferradura, porta amb alguna llaçada fins a la font en 1 hora de camí aproximadament. Cal estar atent perquè en algun punt els senyals del PR desapareixen i es confonen amb altres de grocs de diferents marxes com la “Berga-Rasos-Berga”. Fins a l’encimbellat Cogulló d’Estela (1.847 m) encara faltaria una altra hora de camí ben costerut però enormement atractiu.

Curiós pou del segle XVIII al santuari de la M. de Déu de Corbera

 

La font de la Casanova de Dalt

A mig recorregut del camí que des de la casa de Puigpelat, a la vall de Sorreigs, puja al castell de Voltregà, quan la Plana de Vic ja entra al Lluçanès, hi podeu trobar la solitària i reformada font de la Casanova de Dalt.

Si bé anys enrere, la clotada emplaçada ben a prop de les restes de la masia de la Casanova de Dalt, era del tot imperceptible i coberta de vegetació, des del 2011 l’equip Rabionet/Cirera com han fet en altres indrets d’Osona i no massa lluny d’aquí, ha restaurat tot el paratge, desbrossant-lo i adaptant-lo per al lleure. Taula i bancs de pedra, creació de tancats, reforma de la cisterna, plantats d’arbres… tot ben net i polit per a ús dels excursionistes que pugen al Castell de Voltregà i que volen fer una agradable aturada a mig camí.

Malauradament, l’aigua recollida en una cisterna, és tòxica amb alts nivells de nitrats i  estancada sense circulació dins d’un recinte totalment nou.

L’únic que resta impassible al pas del temps i al canvi que ha originat la contrada, és la rellevant alzina que al mig de la clotada estén la seva imponent grandària. Si pogués parlar…

Accés: Des de Santa Cecília de Voltregà cal agafar la carretera fins al seu final a la casa de Puigpelat. Uns metres abans de la casa ja a peu, cal seguir els senyals del GR 3 que s’enfilen cingles amunt i després de passar una bonica zona balmada, arribeu a la font de la Casanova de Dalt en uns 45 minuts de camí costerut de muntanya. Si el seguiu vint minuts més, podeu atansar-vos fins al Castell de Voltregà i l’ermita de Sant Martí Xic (850 m) els dos punts més coneguts de la zona.