La desapareguda Fonda Bonay

L’antiga fonda Bonay és un altre trist exemple d’un concorregut hostal, ben cèntric i enmig d’una bonica població, que ha tancat les seves portes permanentment. Ja fa força anys que no ofereix cap servei.

Situada a l’avinguda Joan Maragall, núm. 15 cantonada al carrer de Sant Feliu de Sant Pere de Torelló, aquest edifici havia sojornat durant molts anys a passavolants, comerciants, transportistes i excursionistes que sovintejaven aquest part de la vall del riu Ges a frec de l’afamada serra de Bellmunt.

Fonda Bonay3

D’ençà l’obertura del túnel de Bracons, la vella i sinuosa carretera d’Olot ja no necessita passar pel nucli de Sant Pere de Torelló i el vial d’accés només és emprat pràcticament pels que visiten o viuen al poble, per tant el nucli històric ja no és punt de pas. Aquest fet ocorregut el 2009 segurament va afectar de forma molt destacada i immediata el  futur de la fonda ja segurament en constant davallada econòmica.

Fonda Bonay1La pensió tenia 14 habitacions, modestes però còmodes i també s’hi feien menjars i ràpids desdejunis. Encara es pot observar a la carretera el típic cartell de “Coca cola” tan utilitzat abans en bars i restaurants. Ara ja la publicitat s’acumula a la bústia. Tot és tancat i barrat, pols als vidres, porta de fusta en constant degradació, persianes abaixades, silenci… l’aspecte de l’edifici des del carrer ja comença a ser sinistre i melancòlic.

 

 

Fonda Bonay2

Són altres temps, on el turisme de cap de setmana prefereix les cases de “turisme rural” més aïllades del centres urbans i situades enmig de la natura que a una modesta pensió al centre del poble i segurament amb més comoditats.

Al nostre entendre, els motius explicats són algunes de les causes perquè el bonic nucli de Sant Pere de Torelló ja no té hostal enmig del poble. És una llàstima.

Anuncis

El tètric edifici del balneari de la Font Picant

La magnitud, solitud i la indiferència més absoluta, és el que podem trobar a banda i banda de la carretera de Sant Hilari Sacalm al poblet d’Osor, al voltant del punt quilomètric 20, al cor de les Guilleries, a l’antiga parròquia de Mansolí.

L’antic balneari de la font Picant, un dels més famosos de començament del segle XX a l’estat, reparteix el domini a ambdues parts de l’actual carretera.

Hotel Martin4

L’edifici principal, el que va fer d’Hotel-Balneari Martín entre els anys 1881-1936, és a mà esquerra a frec de la carretera i encinglerat una mica vers la riera. D’aspecte tètric i fantasmagòric, principalment a la tardor, el complex pertany a la família Ribot de Sant Hilari Sacalm des del 1902. Portava el nom de qui va ser el seu director, Martín Pagés. L’edifici era dels considerats de luxe; 5 plantes, amb 100 habitacions, restaurant, teatre, serveis sanitaris… tot per a la comoditat del client. Durant la guerra civil, el balneari també va servir d’Hospital Militar, la decadència va arribar al balneari i els costos per tornar a reobrir l’edifici i garantir-ne l’estabilitat econòmica van resultar inviables.

Hotel Martin

Hotel Martin2

Només durant el període 1992-1993 la Generalitat va establir a l’hotel un centre de reinserció social per a gent conflictiva, que malgrat la seva curta durada, va servir per a restaurar part de les seves dependències i part del mobiliari.

A l’altra banda de la carretera, uns metres més avall, a prop de l’antiga casa de Can Manel Mort (ara tancada i barrada) hi ha una antiga portalada que donava pas als antics jardins, per on passejaven els hostes, ara del tot perduts i enrunats, on encara es pot veure un antic pou de glaç, tancat amb una porta i que sovint ha sofert atacs vandàlics.

Pou de glaç font Picant21

Gran portalada d’accés a la part abandonada

Pou de glaç font Picant1

El pou de glaç tancat per una porta

De les tres fonts que hi ha dins la propietat: font de Sant Josep, font de Santa Escolàstica i la font de Santa Teresa, la primera de totes, també coneguda com la Font Picant, és la més antiga, concretament des de finals del segle XVIII i divulgada pel metge del poble el Dr. Gravalosa; fins i tot el rei Ferran VII es feia portar l’aigua per alleugerir els seus mals de gota que patia. El petit cobert i l’obra de pedra construïda és feta per l’arquitecte modernista Josep Maria de Pericas i era el principal al·licient de la contrada, visitada fins i tot per excursionistes que no s’allotjaven a l’hotel. Des del mateix edifici s’hi baixava per una graonada (ara tancada) i es vorejava per uns bonics jardins, la riera fins arribar a la font. Jo mateix l’havia visitat fa anys… ara tot el recinte és tancat i barrat, suposo que principalment per evitar actes vandàlics, però el que origina fundamentalment tot això, és que un important reclam turístic de Sant Hilari, es perd bona part de l’any i els cotxes (pocs) que transiten per la carretera d’Osor ni s’adonen del que hi ha a banda i banda de la carretera, fruit d’un esplendorós passat modernista ara ja perdut per sempre.

Hotel Martin3

A l’estiu, segons la pàgina web de l’Ajuntament de Sant Hilari Sacalm, s’hi fan visites guiades al Balneari. La planta de baix és la que es visita i sembla que les sales estan ben condicionades, engalanades i encara es frueix l’encant del passat modernista, com a mínim a la part visitable. Però vist el pas del temps, la solitud de l’edifici, l’abandonament dels jardins, la manca de senyalització i la poca explotació turística durant la major part de l’any, tot el complex no té futur i el seu remot oblit, principalment pels foranis, sembla immediat.

Hotel Martin5

Accés barrat a les fonts

El desaparegut Hostal Santiago

Al bell mig del centre de la població de Prats de Lluçanès, i concretament al carrer del Pont núm. 1, hi ha el desaparegut i abandonat hostal Santiago.

Hostal Santiago (2)Hostal SantiagoCosta de creure que al centre neuràlgic del que té que ser en un futur immediat la capital comarcal del Lluçanès i en principi, un nou motor d’atracció de gent del voltant i nou focus d’atracció comercial i possiblement turística, hi hagi fent-se malbé i en progressiu estat d’abandó, aquest formós i ben apariat edifici de quatre plantes.

Hostal Santiago (3)

Propietat de Llorenç Noguera, l’hostal de 24 habitacions, senzilles però còmodes i proveït amb bons menjadors i sales d’estar especials per a casaments, l’empresa Hotel Restaurant Santiago SL va estar en funcionament des del 1995 fins al 2008 punt final del seu declivi constant en hostes en els últims anys.

Hostal Santiago targetaPotser eren massa habitacions en una població de pocs passavolants i poques activitats comercials que necessitin pernoctació. Tancat i barrat, en breu necessitarà una important reforma si ningú no ho impedeix. Actualment a Prats de Lluçanès, s’han establit noves formes hoteleres amb menys habitacions, més bucòlics i millor adaptats als nous temps.

Accés: Al carrer Pont núm. 1 de Prats de Lluçanès.

L’hostal de la Grossa, terror i assassinats al Moianès

Cada cop que passo per la carretera de Calders a Moià i veig la casa on antigament hi havia l’anomenat Hostal de la Grossa, no puc parar de pensar-hi, encara que només sigui un moment, en la famosa llegenda que situa l’antic hostal com a principal protagonista d’una història de terror, assassinats i misteri en aquesta bonica part del Moianès. Per als que encara no coneguin la història, reprodueixo un article que vaig fer ja fa temps al desaparegut blog de cultura catalana Curiositat.cat.

L’Hostal de la Grossa: l’habitació del pànic al Moianès

Escampades per tot Catalunya hi ha nombroses llegendes que parlen de diversos fets ocorreguts en les antigues fondes o hostals de Camí Ral però, poques són tan esgarrifoses com la que s’explica de l’Hostal de la Grossa, situat entre les poblacions de Moià i Calders en el lloc d’un antic dolmen.

Diu la llegenda que al lloc on avui s’alça el megàlit hi havia hagut un famós hostal. S’explica que en aquest hostal tenien un llit que per mitjà d’un ressort es plegava, tancava i deixava mort i aixafat al confiat que hi dormia. Quan arribava a l’hostal algú que se sospitava per part dels hostalers que podia portar diners, li donaven hostatge a l’habitació on hi havia el fatídic llit. Quan dormia el viatger, els hostalers tocaven el mecanisme i el llit es plegava. Per no deixar cap rastre, tiraven les despulles del malaguanyat dintre del forn de coure pa i així feien desaparèixer tot rastre del crim. Un dia arribà a l’hostal un home jove i ben plantat que semblava ric. La criada va sentir compassió pel que li passaria i va prevenir-lo del perill. Els dos van pactar fugir junts sense que els hostalers es donessin compte i van explicar-ho tot a les forces de l’ordre dels crims que allà passaven. La justícia manà destruir l’hostal, del qual no deixà sinó una pedra: la que forma el megàlit, per a senyal.

Per a l’autor de la llegenda, el dolmen és el que queda de l’hostal. I per a completar el misteri, direm que a l’any 1852 el dolmen -dues pedres verticals amb una d’horitzontal al damunt- es va destruir al fer la carretera de Manresa a Vic. El que queda clar és que, qui va fer la llegenda, no va veure el dolmen sencer perquè no ens diu res, només fa referència a què “del qual no deixà sinó una pedra” i comença dient “Al lloc on avui s’alça el megàlit”. Per tant l’autor desconeixia que el dolmen havia desaparegut. Això ens fa pensar que la llegenda pot ser d’abans del 1852.

El que és verídic és que el nom de Grossa no prové de les dimensions físiques de la propietària sinó que a l’any 1856 el seu propietari era Josep Gros.

Aquest antic hostal ja documentat al segle XIV, avui dia mas particular -i ben sencer-, ha estat protagonista d’importants fets històrics i a més a més, compte amb aquesta curiosa llegenda que cal preservar per la seva originalitat per a les generacions venidores.

Doncs queda dit, una sorprenent i esfereïdora llegenda digna de ser recordada al Blog dels Indrets Oblidats.

 

L’antic Hotel Puigmal i el funicular de Núria

Després de l’arribada a Núria del cremallera l’any 1931 per part de l’empresa Ferrocarril de Montaña a Grandes Pendientes (FMGP) es va creure amb les possibilitats turístiques de la propera zona anomenada de la Coma del Clot. Es va idear de fer un funicular i un hotel que l’uniria còmodament amb el santuari creant, tot plegat, un important conjunt turístic i d’esports d’hivern al Pirineu Oriental.

Després de l’inici de les obres del funicular el 1935 per part de l’empresa “Locomoción y transportes”, aquestes van ser aturades bruscament per la Guerra Civil i finalment, a l’any 1942, es va inaugurar el funicular juntament amb el nou i flamant Hotel Puigmal al capdamunt de la costa de la Coma del Clot, a 2.120 m d’altitud. El trajecte del funicular era de 665 m i el desnivell que superava era d’uns 150 m. El trajecte no era massa llarg però permetria als clients de l’hotel superar el desnivell sense fer cap desgast físic.

L'Hotel Puigmal en plena construcció el 1940

L’Hotel Puigmal en plena construcció el 1940

L'Hotel Puigmal en una postal dels anys 40 (fixar-se en la pista de gel!)

L’Hotel Puigmal en una postal dels anys 40 (fixar-se en la pista de gel!)

Però les expectatives creades no van ser propícies i a l’any 1957 va ser tot venut al govern franquista, a una de les seves obres sindicals, concretament a “Educación y Descanso“, entitat que promovia tot tipus de manifestacions culturals, artístiques i esportives entre els seus afiliats. L’hotel va passar-se a dir “Residencia de educación y descanso Juan Barceló”.

En aquesta foto sense data es veu el santuari en primer terme, el traçat del funicular i l'hotel Puigmal

En aquesta foto sense data es veu el santuari en primer terme, el traçat del funicular i l’hotel Puigmal

Però, el deficitari manteniment de l’hotel, l’escàs rendiment i la precària infraestructura va provocar la decadència total del projecte. Encara recordo a mitjans dels anys vuitanta l’estació inferior del funicular, tota tètrica, mal pintada i lúgubre (encara es mig llegia el nom del seu destí: “Juan Barceló”), els fanals de l’enllumenat de la via precaris i rúfols en els dies de boira i el trenet d’un sol vagó groc, misteriós, rovellat i solitari que feia molts pocs viatges (em crec recordar que en els darrers anys anava sense conductor i automàtic) per portar a un hotel ja quasi abandonat i sense ús. Tota una experiència que ara seria del tot inpensable en un santuari de Núria brillant i modern.

El funicular de Núria cap a inicis de 1980 (foto arxiu J. Sanjaume)

El funicular de Núria cap a inicis de 1980 (foto arxiu J. Sanjaume)

Finalment, l’hotel a l’any 1982 va passar a mans de la Generalitat de Catalunya i va ser tancat uns anys. El funicular va continuant funcionant fins el 1987 però pràcticament sense ús i com dèia, fantasmagòric. L’any 1987 el trenet ja era fora de servei i les instal·lacions es van anant deteriorant encara més… Uns mesos més tard tota la línia va ser desmantellada.

Cap a l’any 1988, el tètric hotel Puigmal va obrir de nou les portes, ara reconvertit amb Alberg de Joventut de la Generalitat de Catalunya (ara dit Alberg Pic de l’Àliga), ple de vida, jovent, activitats i serveis. Des d’aquell mateix any ja funcionava una nova comunicació entre el santuari de Núria i l’alberg ara elevada mitjançant un telecabina modern i còmode. Crec recordar, que al principi circulava una sola cabina i que més tard es van posar quatre cabines alhora a mida que va anar augmentant el servei i la millora en les comoditats en el transport.

Encara que hagi estat breu, aquí hem intentat fer un petit homenatge a la vall de Nuria antiga, al que fou l’antic Hotel Puigmal i al seu funicular.

Alberg Pic de l'Àliga actualment (© Xanascat)

Alberg Pic de l’Àliga actualment (© Xanascat)

Les cabines l'any 2006 (Foto © Trenscat.com)

Les cabines l’any 2006 (Foto © Trenscat.com)