L’antic hostal la Cantina del Coll de Coubet

Anant per la carretera de Ripoll a Olot per Vallfogona (N-260) justament a l’alçada del Coll de Coubet al km 97 (969 m d’altitud), hi havia un antic hostal molt concorregut i famós a la comarca, dit de la Cantina.

Actualment res podem apreciar d’aquell servei que tan bé havia donat menjar als viatgers que transitaven per aquesta carretera de muntanya des de finals del segle XIX; diligències, carros, traginers més modernament cotxes, tots feien parada a la Cantina. Allà, els cavalls descansaven o es canviaven els troncs després de la dura pujada des d’Olot, mentre els traginers esmorzaven o dinaven. Segurament el bullici en el menjador seria intens i les converses de caire rústic, contundents i brivants. L’autobús de la TEISA que feia el trajecte entre Ripoll i Olot, també hi feia parada. Un punt de trobada i de referència obligatòria entre les dues comarques de muntanya.

La Cantina a l'any 2013 (© Google)

La Cantina a l’any 2013 (© Google)

No hi ha millor testimoni que el que ens narra emocionadament Alexandre Cuéllar Bassols (1913-2006) al llibre “Olot i la Garrotxa, guia turística” a l’any 1977: “El menjar és suculent, abundant, tocat d’un regust de galliner de casa de pagès i de pallers i de prats que no s’acaben mai. L’escudella i carn d’olla que s’hi menja, us tornen de mort a vida. I els productes del porc no estan gota contaminats per l’adulteració perquè els maten i manipulen allà mateix, a l’era de la casa…”.

L'Hostal de la Cantina al llibre "Olot i la Garrotxa" d'Alexandre Cuéllar l'any 1977

La Cantina al llibre “Olot i la Garrotxa” d’Alexandre Cuéllar l’any 1977

Evidentment, són altres temps que res tenen a veure amb la realitat. Si us fixeu bé en les fotografies aportades amb la del llibre d’en Cuéllar, encara es pot veure parcialment part de la forma de l’antic edifici, molt modernitzat i arranjat ara reconvertit en casa particular. Ni rastre del rètol típic d’aquella època “Coca cola“, ni dels balconets al damunt de l’entrada, ni de les taules, ni les cadires, ni de la gent… no hi ha res que ens recordi aquell antic servei públic de fama renombrada… Segurament l’obertura dels túnels de Collabós l’any 1993 i la millora de les comunicacions entre Ripoll i Olot, va posar el punt i final a la vida d’aquest centenari hostal.

La Cantina a l'any 2013 (© Google)

La Cantina a l’any 2013 (© Google)

Potser una senzilla placa informativa al Coll de Coubet i enfront del nou edifici podria informar de què allà, hi va haver un cèlebre i volgut hostal. Quina llàstima!…

El balneari Montagut i el baixador d’Aigua de Ribes

En el km 116,8 de la carretera N-152 entre les poblacions de Campdevànol i Ribes de Freser, hi ha diversos paratges oblidats, d’interès molt rellevant i que poden passar desapercebuts pels que transiten per la carretera a tota velocitat.

El balneari Montagut és potser el més destacat, d’aparença esvelta i noble, situat al costat mateix de la carretera però pertany curiosament al terme municipal de Campelles. El complex consta de diversos edificis monumentals, va ser construït a partir de l’any 1868 però la seva inauguració va ser el 1878. Les aigües de les seves fonts bicarbonatades i càlciques es nodrien de corrents provinents de la zona del Taga.

Balneari Montagut2

Balneari Montagut postal 2

Antiga postal del balneari de data incerta (todo colección)

Després d’uns anys de força esplendor turística a la vall de Ribes i utilitzat com a hospital durant la guerra civil, l’establiment termal va entrar en decadència i des de començament dels anys 90, el balneari és tancat i barrat.

El futur del balneari podria canviar en els proxims anys, perquè des de la Unió Intersectorial i Empresarial del Ripollès (UIER), s’està buscant finançament per reformar totalment l’edifici per a fer un balneari amb tots els serveis i categories pròpies del segle XXI, encara que projectes semblants com aquest havien quedat en el passat en un no res. Veritablement, seria una bona opció fer-ho perquè l’edifici encara està en bon estat, fins i tot hi ha estances ben restaurades que el seu propietari les lloga per a celebrar casaments i festejos.Balneari Montagut1Uns metres abans, al km 115,9 també hi ha, les ruïnes d’un altre balneari, molt més modest a la dreta de la carretera, conegut com “Els Banys” i encara més avall, en direcció a Campdèvanol (km 115,1) hi havia el vistos edifici modernista Hotel “la Corba” avui dia reconvertit en el restaurant la Corba. Tots aquests establiments ens demostren que la vall de Ribes era molt concorreguda abans per anar a prendre les aigües. Podeu veure un sensacional article del company Carles Fígols referent a l’hostal de la Corba en aquest enllaç del seu blog d’Antics hostals de camí ral.

A la altra banda de la carretera i creuat el riu Freser per una solemne escalinata de pedra, s’arriba a l’antic baixador d’Aigua de Ribes de la línia de ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà i La Tour de Carol. Ben lligada al prestigi del balneari, quan aquest va tancar, l’estació també va entrar en davallada i ja fa uns vint anys que no hi para cap tren. Caldria afegir que el baixador tampoc mai va tenir gran afluència de gent perquè la majoria dels estiuejants del balneari anaven per carretera. Quan era jove sempre veia que el tren hi parava però no hi baixava pràcticament ningú… no tenia massa sentit aturar-se; també afegeixo que el balneari ja no anava per tant, en poc temps els trens ja deixarien d’aturar-se.

Baixador d'Aigua de Ribes

Baixador d’Aigua de Ribes

La porta d’entrada a l’estació era tapiada però s’ha fet un forat i ara es permet visitar el seu interior sense massa perill. L’edifici principal encara té una part que es conserva bé, amb el sostre sencer, el vestíbul, la guixeta per a vendre els bitllets… mentre que l’altra part de l’edifici el sostre ja és esfondrat i en poc temps la ruïna serà total. L’altra petita construcció annexa són les letrines, encara sencera però la porta està tapida i no es pot veure l’interior.

Aigües de Ribes2Aigües de Ribes3També es veu part del rètol de l’estació “Aguas de Ribas” i permet veure que la normalització lingüística tampoc no va tenir temps d’arribar al baixador d’Aigua de Ribes.

Evidentment, per visitar l’indret cal no baixar a la via perquè els trens hi passen a gran velocitat.

En cas de què el balneari tornés a rellançar-se, segurament l’estació tornaria a viure un nou futur esperançador però caldria vincular el binomi balneari-tren, sinó altre cop tornaria la gent a anar amb vehicle particular i continuaria sense tenir massa sentit una estació de ferrocarril.

Horari de tarda de la línia de la Tour de Carol a Barcelona l'any 1980. Només per la tarda 5 trens s'aturaven a "Aguas de Ribas"

Horari de tarda de la línia de la Tour de Carol a Barcelona a l’any 1980. Només per la tarda 5 trens s’aturaven a “Aguas de Ribas”

Accés: Al Km 116,7 de la carretera N-152 de Ripoll a Puigcerdà hi ha espai per aparcar a mà dreta, enfront d’una casa i abans del pont del riu. Per anar al baixador cal seguir la pista d’accés al veïnat de Perramon, passar el Freser i per una escalinata de pedra -protegida amb un filat perquè no s’hi passi- es puja fins a l’antic baixador.

Gran escalinata d'accés al baixador

Gran escalinata d’accés al baixador

El Cafè del Pla de la Calma

L’antic hostal conegut com el Cafè o el Cafè del Pla de la Calma presideix un petit pla conegut també com el Pla del Cafè a una altitud de 1.190 m i apartat uns 100 metres a l’est de la concorreguda pista forestal que des de Collformic accedeix al Tagamanent, recorrent tot el Pla de la Calma al cor del Parc Natural del Montseny.

Tot i considerable trànsit de vehicles, ciclistes i excursionistes per la mencionada pista, no tots sabem que un xic apartades i avocades ja a la vall de riera de la Castanya hi ha aquestes restes. La culpa d’aquest desconeixement i parcial “oblit” és la manca d’indicacions en la pista, just on hi ha l’hostal. Tampoc no cal dir, que sigui un indret totalment oblidat perquè no ho és; qualsevol que passi passejant per la pista es pot fixar en les restes si està atent al paisatge que s’admira. Fa unes setmanes tan sols, una de les respostes del concurs d’aquest blog era precisament endevinar les restes d’aquest hostal i el públic va respondre encertadament en molts casos, el que denota un considerable coneixement d’aquest indret.

El Cafè del Pla de la Calma (2)

Les parets vermelloses que encara queden dempeus són força importants; inclús una petita part encara aprofitable amb sostre i tot, està tancada amb clau. Cal fer volar la imaginació i imaginar-se els traginers amunt i avall, principalment els que des de les mines del Remei portaven el coure cap a Aiguafreda i feien parada a l’hostal. Avui dia, no sembla que aquesta ruta fos la més adequada per portar el preciat mineral i fer tota aquesta terrible pujada des de les mines fins al Cafè. No hagués estat millor portar el material cap al poble del Montseny i la vall de la Tordera avall?. Des de l’any 1922 les mines de coure del Remei van deixar de ser explotades i l’hostal també se’n ressentí i va entrar ja en una terminal decadència que va culminar la Guerra Civil. Cal dir també, que tota l’abundant indústria rural del Pla de la Calma (pous de neu, teuleries, carboneres) tenen també en els anys trenta la seva davallada final per culpa de la modernitat i de les millores en les comunicacions, l’electricitat i en els mitjans per guanyar-se la vida.

El Cafè del Pla de la Calma

Accés: Es pot arribar en cotxe fins a 100 metres de l’hostal però, aconsellem d’anar-hi a peu fent una bona i moderada excursió amb diverses pujades i baixades suaus. Des de Collformic (1.145 m d’altitud) al km 26,5 de la carretera de Santa Maria de Palautordera a Seva, cal agafar la bona pista forestal indicada cap el Pla de la Calma i al Tagamanent. Després de 4,2 km s’arriba al petit pla del Cafè -indicacions del GR 5 que davalla cap a l’abrupte vall de la Castanya-, a mà esquerra i un xic inclinades cap a la mencionada vall, hi ha les restes de l’antic hostal; 1 hora a peu des de Collformic.

CONCURS – Resultat 10è concurs Quin indret és aquest?

Un cop finalitzat el termini de presentació de respostes, ja tenim el resultat del 10è concurs, donem les solucions als misteris plantejats i comuniquem el guanyador. Aquest cop l’han encertat 24 persones de 25 participants. La pregunta realitzada aquesta vegada era doble; cada concursant podria triar entre respondre dues imatges

Muntatge 10 concursQuin indret és aquest?

Resposta foto 1: El Cafè del Pla de la Calma (Osona)

En les pistes donades es veia que l’altitud de l’indret era considerable i que els traginers anaven cap a Aiguafreda. Era una bona pista per saber que parlàvem d’aquest antic hostal del Montseny

Resposta foto 2: Colònia tèxtil Baurier de Salou a Les Masies de Roda (Osona)

La data de finalització (1963) era molt important per intentar esbrinar que l’engolfament de les aigües del nou embassament de Sau van acabar amb la vida d’aquesta important colònia tèxtil.

El mateix programa “Easypromos” mitjançant la plataforma on line random.org ha seleccionat la guanyadora entre els finalistes.

Guanyadora: Estefanía Fernández Martínez

Resultat 10e concurs

En breu enviarem el llibre “Curiositats naturals a prop de Barcelona2a edició (2013) signat a la guanyadora. Dona la casualitat que la guanyadora s’ha fet “fan” d’aquest blog avui mateix… 😉 això és arribar i moldre! felicitats!.

Us animem a seguir-nos i a participar en nous concursos per conèixer el nostre país tot jugant.

El desaparegut Hotel Güell de Camprodon

Avui amb un pèl de nostàlgia, m’he parat a pensar en indrets de la meva adolescència i he reflexionat sobre el passat i el futur, tot lligant-ho amb internet i les noves generacions digitals.

La revolució que ha originat l’auge d’internet al món de la cultura o al turisme ha estat en aquests darrers anys, justament quan la xarxa s’ha fet més accessible per a tothom. A internet sembla que hi és tot i que tot es pot fer… però no sempre és ben bé així.

Vull posar dos exemples concrets de com no tot hi és a la xarxa en abundància: una banda de música pop poc coneguda de finals dels noranta que ja hagi desaparegut o un escriptor ben conegut de caire local de finals dels vuitanta ja traspassat… pràcticament no hi trobareu res útil a internet; o sigui que podríem dir amb altres paraules que tot el que ve de la revolució del paper sense massa rellevància i que no tingui una continuïtat a l’actualitat, tenen avui dia una presència a internet molt minsa o nul·la. Sembla que encara hi ha un buit que s’hauria d’omplir.

Un d’aquests casos que m’ha vingut al cap és per exemple l’Hotel Güell de Camprodon. Si estigués operatiu, encara que fos amb un altre nom, internet en vindria ple d’entrades i inclús podries reservar la teva habitació on line. En canvi, la seva desaparició com a hotel i posterior transformació en habitatges, ha deixat aquest curiós fet com un indret oblidat a la xarxa… i al bell mig de Camprodon!.

El majestuós edifici presideix la Plaça d'Espanya de Camprodon

El majestuós edifici presideix la Plaça de la Vila de Camprodon

Situat a la cèntrica plaça d’Espanya núm. 8, tenia l’originalitat que als baixos de l’hotel hi ha havia el garatge i punt de partida de les línies d’autobusos que comunicaven Camprodon amb bona part del Ripollès i comarques veïnes. Quin hotel trobeu avui en dia amb aquesta particularitat? La família Güell era propietària de l’empresa Autos Güell concessionària de diverses línies d’autobús des de començaments del segle XX. Des de 1987 fins al 1992, any de la desaparició de l’empresa, la companyia va canviar de nom convertint-se en Güell i Güell SA. Encara conservo diversos bitllets dels recorreguts que feia ja fa uns quants anys tenint a Camprodon com a centre neuràlgic d’operacions… ara tot això ja ha passat a la història!

L'autobús regular de la línia Camprodon - Ripoll aparcat al davant de l'Hotel Güell (1990)

L’autobús regular de la línia Camprodon – Ripoll aparcat al davant de l’Hotel Güell (1990)

Diversos bitllets de línies d'Autos Güell

Diversos bitllets de línies d’Autos Güell

Si parlem de l’hotel, l’edifici és majestuós, noble, una finca règia modernista amb grans portalades i finestrals que donen al carrer amb un aire senyorial. Les habitacions estaven bé, sense luxes però còmodes i grans; el menjar no era especialment bo i les cambreres semblava que estaven esperant a què diguessis prou perquè no et posessin més sopa… però tot i així, tinc un bon record de la meva adolescència d’estiu a Camprodon i a l’hotel Güell. Tot s’ha de dir que també vaig provar altres hotels i diversos apartaments en successius anys.

L'Hotel Güell a la "Guía de Hoteles de España" (any 2001)

L’Hotel Güell a la “Guía de Hoteles de España” (any 2001)

L'hotel en plena rehabilitació (febrer 2006)

L’hotel en plena rehabilitació (febrer 2006)

A la guia d’Hotels de Catalunya de l’any 2002 fins i tot l’hotel Güell tenia pàgina web pròpia, que va durar poc temps i ara lògicament amb el domini totalment disponible. Actualment tot ha canviat; després del tancament de l’hotel el 2004, es va rehabilitar l’edifici, aprofitant les diverses habitacions per fer pisos. La Caixa Penedès va fer-se càrrec de la promoció. De fet, ara la Caixa Penedès també s’ha integrat en un altre banc… tot continua canviant encara que d’una altra manera. També s’ha esborrat l’antic nom de la façana que delatava el seu passat hoteler… Però, qui pot viure en un edifici tan emblemàtic i monumental?

L'Hotel en plena rehabilitació (febrer 2006)

L’Hotel en plena rehabilitació (febrer 2006)

On hi havia l’antic garatge, ja fa anys que s’ha establert una coneguda marca d’adrogueries. Només cal fixar-se amb la gran portalada d’accés al supermercat… potser és massa gran, oi?. Segurament algú que no sàpiga la història de l’hotel Güell haurà fet especulacions… Pel que fa a l’estació d’autobusos de Camprodon, ara està emplaçada a prop de la Mare de la Font, amb un petit edifici i una andana molt més accessible (tot s’ha de dir) que a l’antiga parada. També la concessionària del servei d’autobusos a la població des de l’any 1992 és la companyia TEISA d’Olot… no hi ha ni rastre de l’antic Autos Güell. L’espai on ocupava l’antiga parada ara és una zona d’aparcament públic de pagament i la Plaça Espanya ara és anomenada Plaça de la Vila… com el temps ha anat transformant les coses… però ha estat ben real.

Pisos en venda (agost 2012)

Pisos en venda (agost 2012) © wikimedia