Les dues creus de Lluçà

Ben a prop del nucli històric de Lluçà, format pel monestir de Santa Maria i el restaurant la Primitiva, a uns 500 m una de l’altra, hi ha dos petites creu-pedró ben boniques i de sobri aspecte. Són les anomenades la Creu de la Casanova de Lluçà i la Creu del Pedró.

La Creu del Pedró a mitja pujada del castell de Lluçà

Les dues, ben treballades i forjades amb ferro, són de similar aspecte i origen incert i a l’estil d’un pedró no de caire senyorial com les Creu de Terme. No hi ha cap grafia impresa que ens aporti cap pista possible del seu any aproximat de creació.

La Creu del Pedró és situada al nord del nucli històric del monestir de Santa Maria; s’hi accedeix travessant la carretera des de l’aparcament i pujant pel corriol del GR-1 en direcció al castell de Lluçà.

Baixant del castell de Lluçà, la Creu del Pedró és a mà esquerra

La Creu de la Casanova de Lluçà, és a uns 200 metres carretera avall del nucli històric, apartada un xic davant de la casa que agafa el nom i punt de partida de la ruta bonica ruta senyalitzada al Pantà de Garet.

La Creu de la Casanova de Lluçà

Completant la jornada amb la visita al monestir de Santa Maria de Lluçà, obra mestre del romànic català amb el seu esplèndid claustre de 22 columnes amb capitells ornats i la pujada al turó on reposen les restes del castell i església circular de Sant Vicenç seguint parcialment el GR-1 i després per una indicació indicada, en uns 30 minuts d’ascensió, completarien una jornada històric-turística per unes contrades que, incomprensiblement, són encara ben tranquil·les inclús al bell mig del mes d’agost.

Restes principals del castell de Lluçà. Al fons, l’església circular de Sant Vicenç

La font de la Casanova de Dalt

A mig recorregut del camí que des de la casa de Puigpelat, a la vall de Sorreigs, puja al castell de Voltregà, quan la Plana de Vic ja entra al Lluçanès, hi podeu trobar la solitària i reformada font de la Casanova de Dalt.

Si bé anys enrere, la clotada emplaçada ben a prop de les restes de la masia de la Casanova de Dalt, era del tot imperceptible i coberta de vegetació, des del 2011 l’equip Rabionet/Cirera com han fet en altres indrets d’Osona i no massa lluny d’aquí, ha restaurat tot el paratge, desbrossant-lo i adaptant-lo per al lleure. Taula i bancs de pedra, creació de tancats, reforma de la cisterna, plantats d’arbres… tot ben net i polit per a ús dels excursionistes que pugen al Castell de Voltregà i que volen fer una agradable aturada a mig camí.

Malauradament, l’aigua recollida en una cisterna, és tòxica amb alts nivells de nitrats i  estancada sense circulació dins d’un recinte totalment nou.

L’únic que resta impassible al pas del temps i al canvi que ha originat la contrada, és la rellevant alzina que al mig de la clotada estén la seva imponent grandària. Si pogués parlar…

Accés: Des de Santa Cecília de Voltregà cal agafar la carretera fins al seu final a la casa de Puigpelat. Uns metres abans de la casa ja a peu, cal seguir els senyals del GR 3 que s’enfilen cingles amunt i després de passar una bonica zona balmada, arribeu a la font de la Casanova de Dalt en uns 45 minuts de camí costerut de muntanya. Si el seguiu vint minuts més, podeu atansar-vos fins al Castell de Voltregà i l’ermita de Sant Martí Xic (850 m) els dos punts més coneguts de la zona.

Nou llibre: “Indrets Oblidats d’Osona i Lluçanès”

D’aquí a pocs dies estarà a la venda a les llibreries especialitzades, el primer llibre del Blog dels Indrets Oblidats dedicat exclusivament a les entrades corresponents a la comarca d’Osona i al Lluçanès sota el títol Indrets Oblidats d’Osona i Lluçanès.

El llibre és la darrera obra de l’autor del Blog Josep Mauri amb edició a càrrec de Farell Editors editorial especialitzada en excursionisme, cultura tradicional i patrimoni català.

D’una manera ràpida, situarà al lector encuriosit a paratges d’interès arqueològic (molins, fonts, cisternes, aqüeductes, ponts, monuments commemoratius, balmes obrades) sovint oblidats per molts excursionistes i que el seu coneixement resulta imprescindible per conèixer la cultura i el passat d’uns indrets plens de vida i ara abandonats, deixats i oblidats.

Amb descripcions breus i entenedores, abundants fotografies i mapes per als itineraris de major dificultat, el llibre aproparà a l’excursionista amb vocació d’arqueòleg a uns paisatges únics per la seva bellesa i original morfologia al cor de Catalunya. No us el perdeu!

Balma del Sunyer (Tavertet)

El molí de la Codina

Com ja havíem dit en altres ocasions, els al·licients principals de Sant Bartomeu del Grau són fora del nucli habitat, emplaçats en els punts més insospitats de les seves valls i muntanyes.

El molí de la Codina és un d’aquests edificis històrics de típic molí fariner del segle XVII d’alt nivell patrimonial, que bé mereix una detinguda visita. Construït pels propietaris de la propera pagesia de la Codina, consta de dos edificis llindars; un era el molí pròpiament dit i l’altre feia funció d’habitatge dels moliners. Emplaçat a la riera de les Llobateres, en un indret de gran bellesa, últimament d’ençà de la creació del sender PR-C 223 que origina una vistosa voltar circular pels indrets més destacats del terme municipal, s’hi veu alguna persona més que, encuriosida per una construcció tan rellevant, tafaneja per les seves encara abundants restes.

Els estrats han augmentat considerablement i un dels seus accessos és semi enterrat. Cal entrar al seu interior pel pati entre els dos edificis; alguns murs caiguts, bona part coberts per la vegetació, els marcs de portes i finestres arrancats, algunes bigues de fusta apuntalades, escales interiors mig derruïdes, alguns sostres encara sencers… tot el conjunt es pot visitar en bona part de les estances, però amb les precaucions pertinents. Parts de l’edifici es poden esfondrar en qualsevol moment i el perill és imminent.

Accés: Des l’església parroquial de Sant Bartomeu del Grau, cal seguir els senyals blancs i grocs del PR-C 223 i en una hora s’hi arriba, tot alternat bonics corriols amb paisatges de camps, vegetació de ribera i solitàries pistes forestals.

La tètrica fàbrica Puigneró de Sant Bartomeu del Grau

Costa de trobar una població com Sant Bartomeu del Grau. Situada a llevant de l’altiplà del Lluçanès i ja a tocar de les cingleres que la separen de la Plana de Vic, en principi, el nucli tindria que tenir prou al·licients com per atreure a turistes i a excursionistes que voldrien fruir d’uns magnífics panorames, un bonic conjunt arquitectònic, bons comerços i d’un ambient més fresc i humit que no pas a la plana. La realitat ens demostra que Sant Bartomeu no pot complir les expectatives plantejades, al menys pel que fa pel seu traçat urbanístic i d’atracció turística.

Dibuixos a la paret de la fàbrica com si fos el mur de Berlín…

La desproporcionada fàbrica de teixits Puigneró, instal·lada al carrer principal del municipi el 1956 té tota la culpa d’aquesta falta de sensibilitat. Tot i que aportà al municipi una destacada prosperitat econòmica (Puigneró va arribar a ser una de les principals fàbriques cotoneres a l’estat, amb diverses fàbriques escampades per Osona) i va doblar la població durant la dècada dels anys seixanta, amb la creació de cases barates per als treballadors, nous comerços i nous serveis, la seva fallida i posterior tancament el 2003 (i condemna del seu propietari Josep Puigneró per delictes ecològics) ha deixat al mig de la població una gran fàbrica fantasma de 10 Ha escampada en diverses naus buides i malmeses, sense cap mena de lògica ni comprensió possible que si bé, mai havia entès, ara abandonada i sense ús, encara és menys comprensible i més sorprenent.

Nova plaça sense cap mena de gust urbanístic en part de les naus enderrocades

Tot i les diverses fases de transformació urbana (s’han enderrocat una mínima part de les naus per fer una plaça) la silueta de la fàbrica al llarg de la carretera de Perafita dóna un aire al poble de misteri, oblit i embolic urbanístic que caldria resoldre el més aviat possible.

Antics pisos de treballadors, ara molts tancats i buits

Accés: Al mig de la població de Sant Bartomeu del Grau