L’antic carregador de Toralles

A 2 km de Sant Joan de les Abadesses en direcció a Ogassa i vora la carretera, hi ha un destacat edifici rehabilitat enfront del que és actualment una concorreguda via verda a peu o en bicicleta -ruta del ferro i del carbó-, antic punt de pas del ferrocarril miner de les mines d’Ogassa; estem parlant del Carregador de Toralles.

En aquest punt, el ferrocarril miner que portava el carbó extret de les mines d’Ogassa, carregava el material al ferrocarril d’amplada normal. Mitjançant un curiós sistema de plans inclinats, l’apreciat mineral podia ser transportat des de les mines fins a aquest punt superant el desnivell existent d’una manera còmoda i aprofitant la gravetat. Aquest enginyós entramat miner també ja l’hem vist en altres zones extractives de Catalunya, com ara al Berguedà.

El tram Toralles-Sant Joan va estar en funcionament, fins al tancament de les mines ocorregut el 1967. Des de Sant Joan fins a Ripoll, la línia de la RENFE encara va seguir en funcionament fins el 1980, data final del tancament de la deficitària línia i definitiu traspàs al servei de transport per carretera entre les dues poblacions.

L’edifici estava en molt mal estat; la rehabilitació de l’any 2008 per part d’un taller ocupacional guiat per l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, ha estat bona, la coberta totalment renovada, així com part de les dependències. Bona part de les finestres estan tapiades per evitar actes vandàlics i la porta tancada amb pany. Si s’observen bé les restes del voltant, encara hi ha estris, casetes, dipòsits i maquinàries abandonades dels antics carregadors així com l’antiga graonada de pedra que portava a la via.

Accés: Seguir la carretera d’Ogassa un parell de quilòmetres. El baixador és tot just al costat de la popular via verda i abans de creuar la riera de Malatosca.

 

La mina Saragossa

La Mina Saragossa o Zaragoza, és potser l’antiga mina més coneguda de la vall de Ribes però no per això molt visitada ni divulgada. A prop dels 1.700 m d’altitud, la seva boca d’ accés, un xic dificultosa i una mica enlairada per sobre de la pista principal que recorre la vall del torrent de l’Estremera (o de Tosa), permet de fer una de les visites per un dels recorreguts miners més interessants del Pirineu Oriental. Després de les visites a la mina de Can Paloca i la mina de Can Possons avui li toca el torn a la més destacable i amb major interès de tota la vall i punt neuràlgic de la ruta de les mines.

Plafó informatiu a la pista forestal enfront de la boca principal d’accés

Aquestes mines d’arsènic (exactament de pirita arsenical) fou explotada per la “Sociedad Aurífera de los Pirineos Orientales” des del 1843 parcialment i des de finals del segle XIX (el 1894 segons un plafó informatiu instal·lat) amb major dedicació. A part del recorregut de galeries, una intensa xarxa de petits ferrocarrils de via estreta en dos trams de 4 i 3 km cap a Queralbs per transportar el material (algun tram parcialment a sang, és a dir vagonetes tirades per matxos), algun petit telefèric, així com la pista forestal existent actualment i que era l’altra via de transportar el material cap a Fustanyà i la vall de Ribes. Aquests aeris i restes d’antigues casetes de descàrregues serà motiu d’un nou article al blog més endavant.

La llarga galeria principal

Entrada a la galeria principal

El trajecte sempre partint d’una galeria principal és apassionant i el recorregut llarg; més de 435 m de recorregut per dins de la muntanya. Si us fixeu a banda de la galeria, la roca de color ocre i a vegades brillant ens demostra la resta de minerals encara existents i a terra, encara es pot veure part de l’antiga via de la vagoneta d’extracció del material amb restes de les travesses de fusta. La solitud, la foscor (cal portar lot obligatòriament) i els regalims del sostre d’aigua freda, us deixaran un record inesborrable. El trajecte en si no ofereix perills imminents, però cal tenir present que la visita a una mina abandonada i oblidada podria oferir algun despreniment de roca o perill sobtat. Així doncs, caldrà extremar les precaucions.

Travesseres de fusta de l’antiga via de vagonetes

Accés: Potser el recorregut més evident i més segur seria seguir els senyals de la xarxa Itinerànnia des del Collet de les Barraques a 1.894 m d’altitud. Aquest collet s’hi arriba per una bona carretera asfaltada de 7 km des de l’entrada de Planoles venint de Ribes de Freser. A l’hivern no hi passa la màquina llevaneus i és molt difícil arribar-hi sense perills i cadenes. Des del mateix collet i al costat de les marques del GR 11 en direcció a Queralbs, es desprèn per la dreta el corriol pintat en groc que després d’un recorregut força accidentat (cal vigilar a l’hivern amb neu) arriba a la pista forestal de la vall de l’Estremera (uns 45 minuts de recorregut des del Collet de les Barraques). La boca d’accés és uns metres pista avall (plafó informatiu). Heu baixat 275 m de desnivell i en aquesta ocasió la pujada serà a la tornada. En aquest article, explico al programa de ràdio “Entre Hores” un petit recorregut circular per visitar la mina Saragossa.

La mina de Can Paloca

La mina de Can Paloca va ser una petita explotació de ferro iniciada al començaments del segle XVI en el moment més important de la farga catalana a la vall de Ribes.

Diverses galeries i explotacions a cel obert, composaven aquest petit complex miner d’escassa importància i poc rendiment. Com molt bé diu el rètol instal·lat a una de les entrades, també parcialment s’hi extreia arsènic i or. Quan es va esgotar el mineral, ràpidament la mina es va abandonar.

La visita a la mina és força curta perquè hi ha diverses entrades tapiades o esfondrades i tan sols una de les entrades laterals permet fer una petita visita i veure les diverses formacions minerals a les parets i sostre. Tot i no ser a cel obert totalment, la llum solar entra en aquesta part i en moltes ocasions, ramats d’ovelles es refugien en aquesta galeria del mal temps o del fred.

En aquest ocasió, més que la visita pròpiament a la mina, breu i no massa destacable, caldrà valorar en conjunt el vistós itinerari a peu de vint-i-cinc minuts de durada que hi porta des de Ventolà.

Accés: Cal situar-se a la última corba forta de la carretera abans d’arribar al poblet de Ventolà, accessible per una bona carretera de muntanya entre Ribes de Freser i Planoles. Des d’allà, -rètol- un bonic sender herbat (a la part baixa de la corba, no confondre’l amb un ampli camí de ferradura), senyalitzat amb els senyals grocs d’Itinerànnia uns portarà en menys de mitja hora a la mina de Can Paloca. Les ruïnes de Can Paloca (que donen nom a la contrada) i la petita font de pedra picada just creuant el torrentet a mà esquerra, faran una agradable passejada d’alta muntanya per aquest recòndit paratge de la vall de Ribes.

La ruta continua cap a la mina de Can Possons però el desnivell existent que cal baixar fins arribar-hi, us fa pensar que potser no val la pena fer la volta i és millor visitar-la per separat.

La mina de Can Possons

L’Ajuntament de Ribes de Freser juntament amb altres municipis del Ripollès ha creat, no fa massa anys, la ruta de les Mines, 11 recorreguts circulars senyalitzats a prop d’aquest turístic municipi de l’Alt Ripollès. Molts d’aquests itineraris són senyalitzats amb pintura, panells informatius i alguns coincideixen amb part dels recorreguts de la xarxa Itinerànnia a la comarca.

Un dels paratges més destacables i sorprenentment situat a menys de cinc minuts d’una pista forestal asfaltada, és la mina de Can Possons o també coneguda com els Meners de Can Possons.

Emplaçada ben a prop de la gran pagesia de Can Possons a 1.100 m d’altitud, aquestes mines de ferro foren explotades el 1904 i presenten un circuit de passadissos no massa extens, però que donen a l’excursionista una ullada general de com podrien ser aquestes mines al voltant de Ribes de Freser. El color rogenc del ferro és el fet més destacable de les seves galeries interiors, fosques i humides. Segurament que el seu orígen més remot ja el podríem situar al segle XVI on el ferro extret seria utilitzat a la potent farga Ripollesa.

Després d’una baixada sobtada plena de restes de material esmicolat, la profunditat que presenta la mina és considerable. Normalment hi ha algun rat penat endormiscat i insectes de tota mena acostumats a la foscor absoluta, en la part menys accessible i per tant més allunyada de l’entrada. Es un fet evident que el material recollit a aquestes mines, a diferència d’altres de la vall de Ribes, tenien una fàcil recorregut cap a Ribes de Freser, per la proximitat, com hem dit, d’assequibles vies de comunicació ben a prop.

Un rat penat endormiscat a la part més fonda de la mina

Accés: Des de Ribes de Freser cal agafar la carretera de Queralbs. Després de 1,5 km agafar la carretereta del veïnat de Batet. Després d’un parell de corbes, deixar la carretera de Batet per agafar la pista asfaltada de Can Possons. Cal aparcar vora un abeurador, en un pla just a la corba d’abans d’arribar a la masia. Allà mateix hi ha senyals de la xarxa Itinerànnia i del camí que porta a Batet. En menys de 2 minuts arribeu a la entrada de la mina.

El Cafè del Pla de la Calma

L’antic hostal conegut com el Cafè o el Cafè del Pla de la Calma presideix un petit pla conegut també com el Pla del Cafè a una altitud de 1.190 m i apartat uns 100 metres a l’est de la concorreguda pista forestal que des de Collformic accedeix al Tagamanent, recorrent tot el Pla de la Calma al cor del Parc Natural del Montseny.

Tot i considerable trànsit de vehicles, ciclistes i excursionistes per la mencionada pista, no tots sabem que un xic apartades i avocades ja a la vall de riera de la Castanya hi ha aquestes restes. La culpa d’aquest desconeixement i parcial “oblit” és la manca d’indicacions en la pista, just on hi ha l’hostal. Tampoc no cal dir, que sigui un indret totalment oblidat perquè no ho és; qualsevol que passi passejant per la pista es pot fixar en les restes si està atent al paisatge que s’admira. Fa unes setmanes tan sols, una de les respostes del concurs d’aquest blog era precisament endevinar les restes d’aquest hostal i el públic va respondre encertadament en molts casos, el que denota un considerable coneixement d’aquest indret.

Les parets vermelloses que encara queden dempeus són força importants; inclús una petita part encara aprofitable amb sostre i tot, està tancada amb clau. Cal fer volar la imaginació i imaginar-se els traginers amunt i avall, principalment els que des de les mines del Remei portaven el coure cap a Aiguafreda i feien parada a l’hostal. Avui dia, no sembla que aquesta ruta fos la més adequada per portar el preciat mineral i fer tota aquesta terrible pujada des de les mines fins al Cafè. No hagués estat millor portar el material cap al poble del Montseny i la vall de la Tordera avall?. Des de l’any 1922 les mines de coure del Remei van deixar de ser explotades i l’hostal també se’n ressentí i va entrar ja en una terminal decadència que va culminar la Guerra Civil. Cal dir també, que tota l’abundant indústria rural del Pla de la Calma (pous de neu, teuleries, carboneres) tenen també en els anys trenta la seva davallada final per culpa de la modernitat i de les millores en les comunicacions, l’electricitat i en els mitjans per guanyar-se la vida.

Accés: Es pot arribar en cotxe fins a 100 metres de l’hostal però, aconsellem d’anar-hi a peu fent una bona i moderada excursió amb diverses pujades i baixades suaus. Des de Collformic (1.145 m d’altitud) al km 26,5 de la carretera de Santa Maria de Palautordera a Seva, cal agafar la bona pista forestal indicada cap el Pla de la Calma i al Tagamanent. Després de 4,2 km s’arriba al petit pla del Cafè -indicacions del GR 5 que davalla cap a l’abrupte vall de la Castanya-, a mà esquerra i un xic inclinades cap a la mencionada vall, hi ha les restes de l’antic hostal; 1 hora a peu des de Collformic.