El rentador de llana del Roquer

Aprofitant la gran balma imperant a la contrada, l’original construcció del rentador de llana del Roquer aprofita uns 100 m2 de recinte de singular bellesa i sorprenent utilitat, emplaçat en un magnífic paratge.

Un cop a dins del recinte, a través d’una portalada de pedra, cal fixar-se en una destacada volta principal de pedra dovellada que forma un sinuós arc. La monumental obra civil, no deixa de meravellar a l’excursionista que hi arriba per primer cop.

Una llarga taula de pedra on es treballava la llana i dos eixuts canals d’aigua separats per grosses pedres, per on abans corria amb força l’aigua, estaven preparats en forma de safareig per rentar la llana amb l’imparable i constant moviment de l’aigua. Restes de fonts amb entrades d’aigua neta, desguassos per on sortia l’aigua bruta, forns per escalfar-la, diverses piques… tota un lliçó d’arqueologia patrimonial a frec de dits. Per acabar de fer-ho encara més emocionant, unes escales costerudes interiors porten a la part de dalt de la construcció, punt on la llana és deixava assecar.

A la riera de Fontscalents, en la propera resclosa es veu l’antic canal de desviació cap al Roquer. Després de tot el procés de neteja al Roquer, un cop preparada i assecada la llana era transportada cap als comerços del Vallès o Barcelona.

Pujant cap al segon pis

Tot el recinte estava molt malmès, en procés de degradació i va ser restaurat molt encertadament el 2006 sense excessos ni defectes, on encara es pot valorar l’obra en la seva corresponent mesura. Una oportuna i commemorativa pedra hi fa recordança de la seva rehabilitació, acompanyada dels noms dels diversos benefactors. Tot un detall per a les futures generacions.

Accés: Cal situar-se al polígon El Vapor de Castellterçol a la carretera de Moià. Des d’allà agafant el GR-177 en direcció a Esplugues i darrera la última fàbrica a mà esquerra, baixa un caminet al principi imperceptible, per unes escales, travessa la riera i arriba al Roquer en 2 minuts de curiós traçat, gens indicat en una sorprenent situació al costat d’un polígon industrial. Quins contrastos més impactants!

Nou llibre: “Indrets Oblidats d’Osona i Lluçanès”

D’aquí a pocs dies estarà a la venda a les llibreries especialitzades, el primer llibre del Blog dels Indrets Oblidats dedicat exclusivament a les entrades corresponents a la comarca d’Osona i al Lluçanès sota el títol Indrets Oblidats d’Osona i Lluçanès.

El llibre és la darrera obra de l’autor del Blog Josep Mauri amb edició a càrrec de Farell Editors editorial especialitzada en excursionisme, cultura tradicional i patrimoni català.

D’una manera ràpida, situarà al lector encuriosit a paratges d’interès arqueològic (molins, fonts, cisternes, aqüeductes, ponts, monuments commemoratius, balmes obrades) sovint oblidats per molts excursionistes i que el seu coneixement resulta imprescindible per conèixer la cultura i el passat d’uns indrets plens de vida i ara abandonats, deixats i oblidats.

Amb descripcions breus i entenedores, abundants fotografies i mapes per als itineraris de major dificultat, el llibre aproparà a l’excursionista amb vocació d’arqueòleg a uns paisatges únics per la seva bellesa i original morfologia al cor de Catalunya. No us el perdeu!

Balma del Sunyer (Tavertet)

La teuleria del Coll de Poses

Entre Sant Feliu de Codines i Castellterçol, al terme municipal de Sant Quirze Safaja i uns metres després del Coll de Poses, a 705 m d’altitud i a tocar de l’eixamplada i millorada carretera, hi ha les destacades restes del que fou l’anomenada teuleria del Coll de Poses.

Escampades entre la carretera i el torrent de la Font del Boix, hi ha importants habitacles, cambres, sostres esfondrats, dipòsits, transformadors elèctrics, forns, restes de maquinària, la bonica i altiva xemeneia… tristes despulles de la que en el seu temps va ser una de les més reconegudes rajoleries del Moianès i potser, la única indústria del municipi de Sant Quirze Safaja.

Normalment molt dels habitacles estan enreixats per evitar que algú prengui mal però es poden fer bones fotografies des de la mateixa carretera. Una opció molt interessant i sense cap esforç físic que cal saber per si es passa per aquestes contrades i que, anant a tota velocitat amb el vehicle o de nit, ens pot ben bé passar per alt.

Accés: Cal aturar-se de la carretera C-59 a la benzinera que hi ha a prop del Coll de Poses (km 26,9). Des d’allà, creuar-la amb compte i la teuleria és just enfront.

L’hostal de la Grossa, terror i assassinats al Moianès

Cada cop que passo per la carretera de Calders a Moià i veig la casa on antigament hi havia l’anomenat Hostal de la Grossa, no puc parar de pensar-hi, encara que només sigui un moment, en la famosa llegenda que situa l’antic hostal com a principal protagonista d’una història de terror, assassinats i misteri en aquesta bonica part del Moianès. Per als que encara no coneguin la història, reprodueixo un article que vaig fer ja fa temps al desaparegut blog de cultura catalana Curiositat.cat.

L’Hostal de la Grossa: l’habitació del pànic al Moianès

Escampades per tot Catalunya hi ha nombroses llegendes que parlen de diversos fets ocorreguts en les antigues fondes o hostals de Camí Ral però, poques són tan esgarrifoses com la que s’explica de l’Hostal de la Grossa, situat entre les poblacions de Moià i Calders en el lloc d’un antic dolmen.

Diu la llegenda que al lloc on avui s’alça el megàlit hi havia hagut un famós hostal. S’explica que en aquest hostal tenien un llit que per mitjà d’un ressort es plegava, tancava i deixava mort i aixafat al confiat que hi dormia. Quan arribava a l’hostal algú que se sospitava per part dels hostalers que podia portar diners, li donaven hostatge a l’habitació on hi havia el fatídic llit. Quan dormia el viatger, els hostalers tocaven el mecanisme i el llit es plegava. Per no deixar cap rastre, tiraven les despulles del malaguanyat dintre del forn de coure pa i així feien desaparèixer tot rastre del crim. Un dia arribà a l’hostal un home jove i ben plantat que semblava ric. La criada va sentir compassió pel que li passaria i va prevenir-lo del perill. Els dos van pactar fugir junts sense que els hostalers es donessin compte i van explicar-ho tot a les forces de l’ordre dels crims que allà passaven. La justícia manà destruir l’hostal, del qual no deixà sinó una pedra: la que forma el megàlit, per a senyal.

Per a l’autor de la llegenda, el dolmen és el que queda de l’hostal. I per a completar el misteri, direm que a l’any 1852 el dolmen -dues pedres verticals amb una d’horitzontal al damunt- es va destruir al fer la carretera de Manresa a Vic. El que queda clar és que, qui va fer la llegenda, no va veure el dolmen sencer perquè no ens diu res, només fa referència a què “del qual no deixà sinó una pedra” i comença dient “Al lloc on avui s’alça el megàlit”. Per tant l’autor desconeixia que el dolmen havia desaparegut. Això ens fa pensar que la llegenda pot ser d’abans del 1852.

El que és verídic és que el nom de Grossa no prové de les dimensions físiques de la propietària sinó que a l’any 1856 el seu propietari era Josep Gros.

Aquest antic hostal ja documentat al segle XIV, avui dia mas particular -i ben sencer-, ha estat protagonista d’importants fets històrics i a més a més, compte amb aquesta curiosa llegenda que cal preservar per la seva originalitat per a les generacions venidores.

Doncs queda dit, una sorprenent i esfereïdora llegenda digna de ser recordada al Blog dels Indrets Oblidats.

 

Les misterioses ruïnes del turó de Vilacís

Una de les meves fites més importants que em vaig proposar pel meu últim llibre de la Col·lecció Territori i paisatge dedicat al municipi de Castellcir, va ser la de trobar les ruïnes misterioses, absolutament oblidades i anorreades de les que suposen van ser o bé, les ruïnes d’una església dita de Sant Miquel d’Argelaguer o bé, les restes del desaparegut castell de Tenes.

Si a més emboliquem tot aquest oblit absolut i manca de documentació existent, a una tenebrosa i maquiavèlica llegenda envoltada de crims i conspiracions a l’edat mitjana que cobreix diversos personatges senyorials i eclesiàstics de tota aquest part de l’alt Tenes, encara em feien més ganes d’anar a cercar el paratge en qüestió.

Un cop trobades les restes -certament abundants però molt escampades- entre l’espès alzinar a la part sud del turó de Vilacís, cal fer volar la imaginació… aquestes pedres semblen uns carreus ben treballats, aquesta altra deuria formar part d’un mur, aquí sembla indentificar-se un… això potser és… tot molt surrealista i especulatiu però molt interessant, misteriós i solitari en una visita a un dels paratges més desconeguts del Moianès i que en aquest cas i excepcionalment, deixarem el misteri perdurar…