Les dues creus de Lluçà

Ben a prop del nucli històric de Lluçà, format pel monestir de Santa Maria i el restaurant la Primitiva, a uns 500 m una de l’altra, hi ha dos petites creu-pedró ben boniques i de sobri aspecte. Són les anomenades la Creu de la Casanova de Lluçà i la Creu del Pedró.

Creu del Pedró1

La Creu del Pedró a mitja pujada del castell de Lluçà

Les dues, ben treballades i forjades amb ferro, són de similar aspecte i origen incert i a l’estil d’un pedró no de caire senyorial com les Creu de Terme. No hi ha cap grafia impresa que ens aporti cap pista possible del seu any aproximat de creació.

La Creu del Pedró és situada al nord del nucli històric del monestir de Santa Maria; s’hi accedeix travessant la carretera des de l’aparcament i pujant pel corriol del GR-1 en direcció al castell de Lluçà.

Creu del Pedró21

Baixant del castell de Lluçà, la Creu del Pedró és a mà esquerra

La Creu de la Casanova de Lluçà, és a uns 200 metres carretera avall del nucli històric, apartada un xic davant de la casa que agafa el nom i punt de partida de la ruta bonica ruta senyalitzada al Pantà de Garet.

Creu de la Casanova1

La Creu de la Casanova de Lluçà

Completant la jornada amb la visita al monestir de Santa Maria de Lluçà, obra mestre del romànic català amb el seu esplèndid claustre de 22 columnes amb capitells ornats i la pujada al turó on reposen les restes del castell i església circular de Sant Vicenç seguint parcialment el GR-1 i després per una indicació indicada, en uns 30 minuts d’ascensió, completarien una jornada històric-turística per unes contrades que, incomprensiblement, són encara ben tranquil·les inclús al bell mig del mes d’agost.

Castell de Lluçà1

Restes principals del castell de Lluçà. Al fons, l’església circular de Sant Vicenç

Anuncis

Les misteriores plaques commemoratives de la Roca Roja

Anant des del Pla de la Calma en direcció al cim del Sull (o El Sui) hi ha una petita elevació a mà dreta just quan el camí es torna corriol que es diu la Roca Roja (1.302 m d’altitud). En aquesta petita prominència rocosa i un xic dificultosa d’accedir-hi, hi ha unes quantes plaques commemoratives dedicades a gent que ja no està amb nosaltres i que sorprenen a l’excursionista que hi arriba encuriosit.

Plaques Roca Roja (3)El misteri és total perquè no sabem si aquestes persones estaven vinculades entre elles, si va ocórrer un accident en aquest punt o bé han estat posades per la seva relació i estima amb el Montseny. No he trobat ni una paraula que faci referència a aquest fet o simplement expliqui perquè estan justament en aquest punt.

Les plaques commemoratives són dedicades a David Sánchez Olivé, mort el 1989 amb tan sols 29 anys, Josep L.F de 36 anys i Josep Requena Vilalta mort el 1985 amb tan sols 20 anys. Les dates de l’òbit no coincideixen; no sabem l’antiguitat dels recordatoris, si van ser posades totes alhora, ni l’autoria, ni perquè a la Roca Roja… res de res. L’únic que sembla comú a totes elles és la joventut dels finats.

Plaques Roca Roja (2)Des d’aquest blog aprofitem l’avinentesa que si algú en sap amb certesa alguna pista que pugui ajudar a resoldre aquest misteri que posi un comentari a aquesta entrada i el farem públic.

Plaques Roca RojaAccés: Cal seguir l’itinerari per visitar la Barraca d’en Ramon i continuar pel camí que continua per la carena cap a l’est en direcció al Sull. El camí es torna corriol i a la dreta als pocs metres hi ha la Roca Roja punt on hi ha les plaques. El corriol continua, es torna més ample hi arriba a l’esvelt Sull (1.318 m) en deu minuts més de recorregut. Val la pena de veure aquest bonic cim amb magnífiques vistes panoràmiques i restes d’una torre cilíndrica de pedra seca semblant a una barraca sense sostre. En total, uns 40 minuts a peu des de les Roques Blanques (pista principal del Pla de la Calma a Collformic).

La creu de l’Agustí

A pocs metres de l’aparcament del Centre Etnològic del Tagamanent, que serveix per accedir còmodament al museu de Ca l’Agustí, el restaurant de Can Bellver i el propi castell de Tagamanent, hi ha un xic encinglerada vora una petita canal a 1.090 m d’altitud, la misteriosa i oblidada creu de l’Agustí.

Segons sembla (E. García Pey, 1998) la petita creu de ferro és en recordança d’un noi de Can Bellver que anava a veure la seva novia a Ca l’Agustí i que de tornada a casa, va ser sorprès per diversos llops i fou mort en aquest paratge. Història que d’altra banda, podria ser ben bé certa perquè no és tan fantàstica ni original com altres llegendes catalanes.

creu de l'agusti

El que és ben bé estrany és que segons sembla, la creu de ferro va ser perduda molts anys per culpa d’una esllavissada però, ara per sorpresa, la tornem a trobar on podria ser segons sembla, el lloc original. Vegeu aquest article del blog dels Folloneros, datat el març del 2011, on el seu autor no hi veu cap creu i ens explica la història mencionada. D’altra banda Francesc Roma, uns mesos més tard, en fa un article al seu web de Patrimoni existencial de l’Alt Congost. Resulta evident -si és la mateixa creu- que algú la va trobar sota el rocam i la va tornar a posar a on era o es creia que era el punt característic.

creu de l'agusti (2)

Accés: Des del municipi de Tagamanent (entre Figaró i Aiguafreda), cal deixar la C-17 i seguir les indicacions de la bona pista forestal asfaltada que puja fins a l’aparcament de Can Bellver a 1.015 m d’altitud. (indicacions del Parc Etnològic del Pla de la Calma). Després d’un emocionant trajecte, s’acaba l’asfalt i continueu ja a peu per la pista forestal del Pla de la Calma, en constant pujada en direcció a Collformic. Tot just al punt on la pista fa una corba (Coll de la Creu de l’Agustí) a mà esquerra surt un petit camí de ferradura per una careneta (entre unes estaques de fusta) que voreja una bassa de pluja i es desprèn a l’esquerra per una canaleta (antic pas del GR 5). A mà dreta vora el cingle hi ha la petita creu de ferro. Uns vint minuts des de l’aparcament.

La creu del Planés

Creu Sant Feliu Sasserra (2)Gràcies a les bones gestions fetes pel lector d’aquest blog i gran coneixedor del Bages i la vall del Llobregat, l’amic Xavi Novell (visiteu el seu interessant blog Notes de Balsareny) em vaig poder posar en contacte al bon historiador del Lluçanès, el sr. Jordi Torres, referent a l’entrada del misteriós pedró del Pla de la Llana.

Amb la seva aportació, ha quedat més clar el que li va passar al pobre Juan Salada veí de Sant Feliu Sasserra i entre altres fets, ens ha aclarit el topònim oficial del pedró: la creu del Planés.

Transcric íntegrament el comentari fet per Jordi Torres:
El jove Joan Salada Plata va morir d’accident, segons explicava el seu pare, el Joan  guiava la mula assegut sobre el braç de la part de davant del carro amb les regnes a la ma, sembla que la mula es va esvarar el Joan va caure a terra i la roda li va passar per sobra, va morir  allà mateix .
A la família d’aquest noi se’ls coneixia com els planés i encara segueixen sent la gen de cal planes. La creu es feta en recordança on va morir l’hereu  planés. En l’actualitat en cara hi ha dues germanes del Joan que viuen a Sant Feliu. La Facina, era un hostal o fonda regentada per aquesta família, no era  cap masia“.

La pedra dels Trabucaires

A la última edició del mapa “Montseny” de l’Editorial Alpina, vaig fixar-me en un nou símbol que marcaven al mapa que no havia vist en edicions anteriors; un pedró que marcaven a prop de la urbanització Goitallops de Taradell avocat ja a la del Gurri però, que jo no li vaig prestar suficient atenció en el seu dia.

El company de blogs divulgatius, Joan M. Vives, em va enviar un correu electrònic dient-me si coneixia el pedró dels mossos d’Esquadra de Taradell; jo li vaig dir que no sabia on era aquest indret, que vaig sovint per Taradell però que no ho havia sentit mai. Un cop examinada la documentació que em va enviar i analitzats els paorosos fets que van transcórrer en aquesta contrada l’any 1845, vaig decidir-hi d’anar-ho a veure. Un cop localitzada la seva situació al mapa, després vaig lligar caps… era el pedró que jo ja havia vist amb un altre nom. És clar, si no saps la història que la “Pedra dels Trabucaires” sigui el “Pedró dels Mossos d’Esquadra” no pots lligar-ho en absolut.

Pedra dels Trabucaires (2)El 27 de febrer de 1845, una quadrilla de trabucaires que vivien com podien per la muntanya després de la primera guerra carlina, havia assaltat a Tordera el carruatge que feia la ruta de Girona a Barcelona i havia fet tres presoners: aquests eren coneguts com en Massot de Darnius, Roger de l’Empordà i Bellver de Girona.

Veïns d’aquestes contrades osonenques, el 25 de març de 1845 en veure gent estranya per la rodalia de la casa de Can Pere Sala, van avisar als mossos d’esquadra. Després acudir a la contrada un escamot policial i d’intercanvi de trets entre tots dos bàndols, van morir dos mossos i malauradament, un dels segrestats, Roger de l’Empordà, mentre que els trabucaires van fugir il·lesos. Després de refugiar-se a la propera Balma dels Trabucaires i posterior fugida a França, sembla ser que allà van ser capturats i ajusticiats.

El pedró commemora doncs, aquests terribles fets. A la part de darrera del monument hi ha un vistós i bonic escut de la Diputació de la Barcelona, organisme creador d’aquest record històric fet pedra. Té uns 1,50 m d’alçada, és de qualitat i aguanta bé el pas dels anys, però està molt esmolat per la part de baix i impedeix veure els noms dels mossos morts però aquests, segons fonts documentals, van ser els joves Isidro Pallarés i Juan Barnet.

Detall de l'escut de la Diputació de Barcelona

Detall de l’escut de la Diputació de Barcelona

El paratge és isolat, gens indicat i costa de creure que una història tan esgarrifosa i amb un monument tan antic (1845) i fet per estaments oficials, no s’hagi potenciat més de cara al turisme cultural.

Accés: Cal situar-se al capdamunt de tot de la urbanització de Goitallops de Taradell, punt on hi ha el monument al gos caçador (770 m d’altitud). Des d’allà per camí ample i planer seguiu en direcció a la carena del Pi Gros. Se us ajunten senyals dels senders GR-2 i PR C-42 que no heu de fer cas. Rètol indicatiu (7 minuts) al Pedró dels Mossos d’Esquadra -no trobareu cap més, per tant no serveix per res-. Seguiu per la dreta amb una mica de baixada. Tot seguit, deixeu els senyals del GR 2 a la dreta en direcció a Seva i agafeu una pista més secundària a l’esquerra (10 minuts) -restes d’una tanca de ferro- i ja sense senyalització feu un mantingut descens cap al fons de la vall. Sempre seguint el camí principal i en línia recte per una careneta arbustiva entre pins amb bones vistes panoràmiques, arribeu al fons de la vall, on hi ha el monument a mà esquerra, just on la pista fa una corba i té altres ramificacions. Uns vint minuts des de Goitallops de solitària passejada.