Les misteriores plaques commemoratives de la Roca Roja

Anant des del Pla de la Calma en direcció al cim del Sull (o El Sui) hi ha una petita elevació a mà dreta just quan el camí es torna corriol que es diu la Roca Roja (1.302 m d’altitud). En aquesta petita prominència rocosa i un xic dificultosa d’accedir-hi, hi ha unes quantes plaques commemoratives dedicades a gent que ja no està amb nosaltres i que sorprenen a l’excursionista que hi arriba encuriosit.

Plaques Roca Roja (3)El misteri és total perquè no sabem si aquestes persones estaven vinculades entre elles, si va ocórrer un accident en aquest punt o bé han estat posades per la seva relació i estima amb el Montseny. No he trobat ni una paraula que faci referència a aquest fet o simplement expliqui perquè estan justament en aquest punt.

Les plaques commemoratives són dedicades a David Sánchez Olivé, mort el 1989 amb tan sols 29 anys, Josep L.F de 36 anys i Josep Requena Vilalta mort el 1985 amb tan sols 20 anys. Les dates de l’òbit no coincideixen; no sabem l’antiguitat dels recordatoris, si van ser posades totes alhora, ni l’autoria, ni perquè a la Roca Roja… res de res. L’únic que sembla comú a totes elles és la joventut dels finats.

Plaques Roca Roja (2)Des d’aquest blog aprofitem l’avinentesa que si algú en sap amb certesa alguna pista que pugui ajudar a resoldre aquest misteri que posi un comentari a aquesta entrada i el farem públic.

Plaques Roca RojaAccés: Cal seguir l’itinerari per visitar la Barraca d’en Ramon i continuar pel camí que continua per la carena cap a l’est en direcció al Sull. El camí es torna corriol i a la dreta als pocs metres hi ha la Roca Roja punt on hi ha les plaques. El corriol continua, es torna més ample hi arriba a l’esvelt Sull (1.318 m) en deu minuts més de recorregut. Val la pena de veure aquest bonic cim amb magnífiques vistes panoràmiques i restes d’una torre cilíndrica de pedra seca semblant a una barraca sense sostre. En total, uns 40 minuts a peu des de les Roques Blanques (pista principal del Pla de la Calma a Collformic).

Anuncis

La creu de l’Agustí

A pocs metres de l’aparcament del Centre Etnològic del Tagamanent, que serveix per accedir còmodament al museu de Ca l’Agustí, el restaurant de Can Bellver i el propi castell de Tagamanent, hi ha un xic encinglerada vora una petita canal a 1.090 m d’altitud, la misteriosa i oblidada creu de l’Agustí.

Segons sembla (E. García Pey, 1998) la petita creu de ferro és en recordança d’un noi de Can Bellver que anava a veure la seva novia a Ca l’Agustí i que de tornada a casa, va ser sorprès per diversos llops i fou mort en aquest paratge. Història que d’altra banda, podria ser ben bé certa perquè no és tan fantàstica ni original com altres llegendes catalanes.

creu de l'agusti

El que és ben bé estrany és que segons sembla, la creu de ferro va ser perduda molts anys per culpa d’una esllavissada però, ara per sorpresa, la tornem a trobar on podria ser segons sembla, el lloc original. Vegeu aquest article del blog dels Folloneros, datat el març del 2011, on el seu autor no hi veu cap creu i ens explica la història mencionada. D’altra banda Francesc Roma, uns mesos més tard, en fa un article al seu web de Patrimoni existencial de l’Alt Congost. Resulta evident -si és la mateixa creu- que algú la va trobar sota el rocam i la va tornar a posar a on era o es creia que era el punt característic.

creu de l'agusti (2)

Accés: Des del municipi de Tagamanent (entre Figaró i Aiguafreda), cal deixar la C-17 i seguir les indicacions de la bona pista forestal asfaltada que puja fins a l’aparcament de Can Bellver a 1.015 m d’altitud. (indicacions del Parc Etnològic del Pla de la Calma). Després d’un emocionant trajecte, s’acaba l’asfalt i continueu ja a peu per la pista forestal del Pla de la Calma, en constant pujada en direcció a Collformic. Tot just al punt on la pista fa una corba (Coll de la Creu de l’Agustí) a mà esquerra surt un petit camí de ferradura per una careneta (entre unes estaques de fusta) que voreja una bassa de pluja i es desprèn a l’esquerra per una canaleta (antic pas del GR 5). A mà dreta vora el cingle hi ha la petita creu de ferro. Uns vint minuts des de l’aparcament.

La pedra dels Trabucaires

A la última edició del mapa “Montseny” de l’Editorial Alpina, vaig fixar-me en un nou símbol que marcaven al mapa que no havia vist en edicions anteriors; un pedró que marcaven a prop de la urbanització Goitallops de Taradell avocat ja a la del Gurri però, que jo no li vaig prestar suficient atenció en el seu dia.

El company de blogs divulgatius, Joan M. Vives, em va enviar un correu electrònic dient-me si coneixia el pedró dels mossos d’Esquadra de Taradell; jo li vaig dir que no sabia on era aquest indret, que vaig sovint per Taradell però que no ho havia sentit mai. Un cop examinada la documentació que em va enviar i analitzats els paorosos fets que van transcórrer en aquesta contrada l’any 1845, vaig decidir-hi d’anar-ho a veure. Un cop localitzada la seva situació al mapa, després vaig lligar caps… era el pedró que jo ja havia vist amb un altre nom. És clar, si no saps la història que la “Pedra dels Trabucaires” sigui el “Pedró dels Mossos d’Esquadra” no pots lligar-ho en absolut.

Pedra dels Trabucaires (2)El 27 de febrer de 1845, una quadrilla de trabucaires que vivien com podien per la muntanya després de la primera guerra carlina, havia assaltat a Tordera el carruatge que feia la ruta de Girona a Barcelona i havia fet tres presoners: aquests eren coneguts com en Massot de Darnius, Roger de l’Empordà i Bellver de Girona.

Veïns d’aquestes contrades osonenques, el 25 de març de 1845 en veure gent estranya per la rodalia de la casa de Can Pere Sala, van avisar als mossos d’esquadra. Després acudir a la contrada un escamot policial i d’intercanvi de trets entre tots dos bàndols, van morir dos mossos i malauradament, un dels segrestats, Roger de l’Empordà, mentre que els trabucaires van fugir il·lesos. Després de refugiar-se a la propera Balma dels Trabucaires i posterior fugida a França, sembla ser que allà van ser capturats i ajusticiats.

El pedró commemora doncs, aquests terribles fets. A la part de darrera del monument hi ha un vistós i bonic escut de la Diputació de la Barcelona, organisme creador d’aquest record històric fet pedra. Té uns 1,50 m d’alçada, és de qualitat i aguanta bé el pas dels anys, però està molt esmolat per la part de baix i impedeix veure els noms dels mossos morts però aquests, segons fonts documentals, van ser els joves Isidro Pallarés i Juan Barnet.

Detall de l'escut de la Diputació de Barcelona

Detall de l’escut de la Diputació de Barcelona

El paratge és isolat, gens indicat i costa de creure que una història tan esgarrifosa i amb un monument tan antic (1845) i fet per estaments oficials, no s’hagi potenciat més de cara al turisme cultural.

Accés: Cal situar-se al capdamunt de tot de la urbanització de Goitallops de Taradell, punt on hi ha el monument al gos caçador (770 m d’altitud). Des d’allà per camí ample i planer seguiu en direcció a la carena del Pi Gros. Se us ajunten senyals dels senders GR-2 i PR C-42 que no heu de fer cas. Rètol indicatiu (7 minuts) al Pedró dels Mossos d’Esquadra -no trobareu cap més, per tant no serveix per res-. Seguiu per la dreta amb una mica de baixada. Tot seguit, deixeu els senyals del GR 2 a la dreta en direcció a Seva i agafeu una pista més secundària a l’esquerra (10 minuts) -restes d’una tanca de ferro- i ja sense senyalització feu un mantingut descens cap al fons de la vall. Sempre seguint el camí principal i en línia recte per una careneta arbustiva entre pins amb bones vistes panoràmiques, arribeu al fons de la vall, on hi ha el monument a mà esquerra, just on la pista fa una corba i té altres ramificacions. Uns vint minuts des de Goitallops de solitària passejada.

La creu d’en Molla

Quan vaig sentir a parlar per primer cop d’aquesta curiosa creu commemorativa, vaig tenir ganes d’anar a veure-la de seguida. La seva situació, apartada dels principals recorreguts excursionistes típics de Calldetenes feien que no la coneixia ni tan sols sabia res de la seva existència.

Amb una mica d’ajuda, vaig saber finalment localitzar-la. És situada pràcticament al damunt de l’eix transversal C-25, ben a prop del punt quilomètric 188; tan sols hi ha un petit talús de terra entre l’eix i la creu. És una llàstima perquè li treu part de la gràcia de l’entorn però, encara hem d’estar contents que el nou eixamplament d’aquesta via no l’hagi destruït.

La Creu d'en Molla (3)

La Creu d'en Molla

Cara Oest

El més llamatiu d’aquest pedró de pedra de gres, amb una creu de ferro ben treballada al damunt, són les seves inscripcions, una per davant i l’altra per darrera: A la cara Oest diu: “Nasqué lo dia 2 d’agost de 1852 y morí lo dia 4 de setembre de 1908 a la edat de 56 anys“.

Cara Est

Cara Est

I a la cara Est diu: “Aquí morí Tomàs Pasqués (A) Molla víctima del seu carro. Natural de Vich. E.P.D.” Segons el mapa de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, diu que són dos morts diferents i que no se sap perquè els dos òbits és recorden en el mateix pedró. Jo personalment crec que és la mateixa persona, en una cara hi ha les dades de naixement i mort i a l’altre el nom, la causa de la mort i l’indret de naixement. També quan es diu “a la edat de 56 anys“, la Generalitat diu a la descripció d’aquest element arquitectònic, “a la edat de 86 anys“, tot i que aquesta xifra no es veu massa bé a la inscripció, tornem a tenir discrepàncies amb els inventaris de patrimoni oficials… si fem la resta surten 56 anys.

Encara hi ha més fets rellevants i interessants i és que el pedronet està escrit en català, no gaire habitual a principis del segle XX, i a més a més la causa de la mort és diferent de les habituals de la guerra civil o fets bèl·lics, sinó que “víctima del seu carro“. També podem especular que el finat seria de família burguesa perquè, cal pensar, que fer un monument d’aquest tipus a aquella època no seria gens econòmic.

Accés: He pensat amb la següent ruta per anar-hi ja que no surt enlloc la millor manera d’arribar a la creu d’en Molla. Cal deixar el cotxe a Sant Martí de Riudeperes, bellíssima església barroca a peu de la carretera de Calldetenes a Sant Julià de Vilatorta. La Fundació Pere Tarres té una casa de colònies a les dependències de l’antiga rectoria. A l’altra banda de la carretera, cal no passar per alt un altre pedró commemoratiu, en aquest cas un monument als caiguts víctimes de la Guerra Civil, ombrejat per uns alts xiprers.

Darrera l’esplèndid cedre, agafeu la pista asfaltada, travesseu el torrent de Riudeperes i la popular “Ruta dels Molins” i gireu a la dreta; cruïlla (5 minuts) seguiu el camí de la dreta indicat cap a Can Baixes. No entreu al camí principal de la casa, sino que la voregeu cap a l’esquerra. Uns metres després, torneu a deixar a mà dreta la pista que torna a entrar a Can Baixes. Ara ja per un camí herbat, sense cap indicació, travesseu un petit torrentet i amb pocs metres torneu a sortir a una pista de terra. Seguiu uns metres cap a la dreta. Tot seguit, una nova cruïlla, seguiu cap a l’esquerra vorejant les instal·lacions de Reciclàrids Osona. Arribeu ja a estar paral·lels a l’eix transversal, deixeu una pista que passa sota la carretera per un túnel, feu una petita pujadeta i la creu és a mà dreta, enfront un cartell de l’eix, situat ben bé al darrera seu. Uns vint minuts des de Sant Martí de Riudeperes, sense cap indicació, però si és llegeix bé l’itinerari, crec que no hi haurà cap problema per trobar un veritable indret oblidat.

La misteriosa tomba de Santa Magdalena de Conangle

Santa Magdalena de ConangleQuan hom arriba a la restaurada i bonica ermita de Santa Magdalena de Conangle, construcció d’origen romànic situada en un petit turó envoltada dels meandres del riu Ter, queda bocabadat de l’interessant claustre i els agradables jardins de l’indret. Si bé, l’ermita normalment és tancada, l’entorn és agradable i convida a fer-hi una breu estada.

Però si hom es fixa bé, a sota d’una d’aquestes arcades adossades el 1960 per la família Baurier i procedents del convent de les carmelites descalces de Sant Josep de Vic, hi ha quelcom més i que pot passar inadvertit; la tomba del rector de Tavèrnoles. Des de l’any 1984, a més, s’hi va fer una teulada per protegir millor el claustre creant un agradable passadís sota les arcades de digne contemplació.

Detall de la inscripció de la misteriosa tomba

Detall de la inscripció de la misteriosa tomba

Si no anem errats, a la tomba a part del dibuix d’una lletja calavera, hi ha inscrit el següent text, amb algunes lletres que no sé llegir perquè estan desgastades pel pas del temps: Aquí descanssa lo cadaver del reverent i ? juglar preb de S. Esteve de Tabernolas i rector de esta parrochia morí en el dia ?”. Desconec cap dada que ens pugui aportar una mica de llum sobre la datació de la làpida, el nom del capellà enterrat, motiu de la mort, la vinculació de la parròquia del proper poble de Tavèrnoles amb l’ermita, etc. Des d’aquí fem una crida a què, si algun lector pot aportar alguna informació fidedigne, deixi un comentari a aquesta entrada per compartir les dades referenciades amb els altres lectors del blog.

Accés: Cal seguir el mateix camí indicat a la balma i el castell de Savellana. Deixeu el corriol a la dreta d’accés a Savellana i continueu la pista en suau pujada fins al final, dalt del turó on hi ha l’ermita de Santa Magdalena (530 m d’altitud); mitja hora com a molt des de la reixa de la finca Salou d’agradable passejada.