Les antigues escoles de Lliors

Anant per la bona pista forestal que des de la carretera d’Arbúcies porta fins a la planta embotelladora de la font del Regàs hi ha, uns metres abans de la desviació que porta fins a l’antiga parròquia de Lliors, uns edificis enrunats un xic elevats per sobre de la carretera plens d’esbarzers i herbes ruderals de tot tipus. Aquestes edificacions són les anomenades escoles de Lliors.

Un dels edificis de les antigues escoles de Lliors

L’antiga parròquia de Lliors, de població disseminada i actualment al terme municipal d’Arbúcies, havia format part de l’anomenada batllia de N’Orri, demarcació formada pels antics pobles que pertanyien al castell de Montsoriu. El nucli principal d’aquesta antiga unitat de població, encara vigent, és on resideix l’església de Santa Maria juntament amb el gran casal del Crous formant un petit veïnat de digne contemplança situat a 4 km de la carretera d’Arbúcies a Viladrau.

El que és estrany és que les antigues escoles estan molt més avall, a 2 km de la carretera força lluny del nucli principal. Les dependències estan molt embrossades hi ha plantes enfiladisses arreu, bardisses, falgueres i vegetació de tot tipus que dificulten la visita, però tot i així, algunes parts encara permeten fer una ullada sense massa perill per les seves malmeses estances. Hi ha sostres ensorrats, bigues a cel obert, finestres trencades… tot misteriós i desolat; un veritable indret oblidat sense cap mena d’indicació, arranjament ni interès per part de ningú i a tan sols uns metres d’una important pista forestal.

Una de les estances més accessibles

No sabem res de quan van ser abandonades, del seu passat ni tan sols que hi feien en aquest punt tan apartat de la parròquia. Per aquest motiu, des d’aquí fem una crida a qui pugui donar més dades referents a aquestes escoles que es posin en contacte amb l’administrador d’aquest blog o les posi com a comentari en aquesta entrada.

Plantes enfiladisses i bardisses a dojo

Accés: A l’alçada del Km 3 de la carretera d’Arbúcies a Viladrau a mà esquerra hi neix la bona pista forestal que porta a la font del Regàs i el veïnat de Lliors. Seguiu un parell de quilòmetres per la pista i uns metres abans de la desviació a la planta embotelladora, a mà dreta hi ha les ruïnes de l’escoles. Es pot deixar el cotxe a la pista i pujar els metres de desnivell per unes antigues escales, però cal tenir present que heu de deixar el cotxe en lloc amb bona visibilitat ja que per la pista passen camions a gran velocitat.

Nota a 6 d’agost del 2014: Després de la crida feta, he rebut aquest missatge al Facebook del Blog dels Indrets Oblidats per part de Jordi Pujadas i que transcric literalment:

“L’escola rural de Lliors es va fer a principis dels anys 60 del segle passat. El propietari del terrenys, el Regàs de l’aigua, van fer cessió per construir-hi una escola pels nens de les rodalies que no podien anar fins el poble. Va posar com a condició que si es canviava d’ús la propietat havia de tornar a ells. Hi havia una mestra i funcionava com una unitària. La mestra vivia en unes dependències de l’edifici. A princips del 80 l’escola es va tancar hi van anar tots al Col·legi Carulla de la vila amb beca per dinar i transport. uns anys després l’ajuntament va voler acondicionar-ho com escola de natura o centre d’estudi del parc natural, però la propietat va reclamar els drets. Ara queda el que es veu. Gràcies per l’interès”

Per a més informació, ens adjunta un enllaç amb un esmerat article seu “Història de l’ensenyament en la societat Arbucienca” (1996). Doncs, no podíem tenir millor resposta, gràcies Jordi per la teva ajuda i els aclariments.

L’antiga parròquia de Sant Martí de Puigbò

Aixecada a la riba esquerra del torrent de Puigbò, al sud de la població de Gombrèn i a 1.150 m d’altitud, aquesta antiga parròquia presideix els prats i camps d’un antic veïnat rural de població disseminada.

La primera impressió que hom té quan hi arriba per primer cop és la sorpresa de veure el campanar de l’església curull d’enfiladisses plantes. L’heura ja fa molts anys que s’ha fet seva el doble campanar de cadireta de la parròquia de Sant Martí. El temple, construït el 1737 es troba en un estat semi-ruinós, de planta rectangular, presenta esquerdes considerables, la teulada està a punt de caure, el cementiri annex ple de bardisses i sembla ser, que hi ha restes de pintures del segle XVIII al seu interior normalment tancat. Tota la parròquia i el cementiri estan closos també per parets plenes d’heures -algun exemplar d’extraordinàries dimensions- creant un harmoniós conjunt però, que en qualsevol moment, pot esfondrar-se tot pel pes de les plantes sobre les cansades pedres. L’edifici va deixar de fer funcions religioses el 1939, per tant, els anys transcorreguts sense feligresia són considerables i el pas dels anys és molt notori.

El campanar de Sant Martí ben cobert d’heura

El conjunt és molt pintoresc i la masia veïna de Puigbò, encara en plena vitalitat amb els cingles dels Rasos de Tubau al fons, dóna un aire molt bonic a la contrada de digne contemplança.

La vistosa torre rodona de l’antic castell

Uns metres més a l’est, hi ha les restes de l’antic castell de Puigbò, amb la seva vistosa torre de guaita i les restes d’un antic poblat medieval amb l’absis i l’absidiola al descobert de la seva antiga església del segle XI (coneguda fins al segle XIII com a Sant Martí de Puigmal).

Segurament aquesta era la primitiva parròquia romànica i al trobar-se en molt estat al segle XVIII, es deuria construir l’altre temple. Un frontal romànic del segle XII que es troba al Museu Episcopal de Vic (pintura al tremp sobre fusta d’alba i de pi de dimensions 97 x 123 x 6 cm) caldria suposar que vé d’aquesta església. El paratge ha estat desbrossat últimament i és molt interessant de visitar les diverses ruïnes i estances de diferents cases entre la roureda. A més, l’antiga porta permet entrar a l’interior de la torre -encara dempeus- i admirar la seva volta. Tot un monumental conjunt arquitectònic al nord dels Rasos de Tubau no massa visitat.

Restes de l’antiga església del castell, la torre i el mas Puigbò al fons

Accés: Des del centre de Gombrèn, cal deixar la carretera i agafar la bona pista asfaltada que porta al veïnat del Cortal (o els Cortals) i Puigbò. Just on s’acaba l’asfalt (4,5 km) a dalt d’un collet, hi ha un petit espai per aparcar (Coll de la Canal, 1.090 m). Per la pista de la dreta, podríeu continuar amb un vehicle tot terreny fins al mateix Sant Martí de Puigbò, però és millor i més interresant fer-ho així; ja a peu, cal seguir la pista forestal indicada a la Canal seguint els senyals grocs de la xarxa Itinerànnia. Un cop a La Canal -turisme rural-, travesseu una tanca i pugeu per un bonic camí empedrat fins a la propera parròquia, ben visible al capdamunt del petit serradet. Abans d’arribar hi ha una petita font de mina -tancada- amb abeurador a la dreta. Vint minuts d’agradable passeig des del Coll de la Canal.

L’antiga parròquia de Rodors

Després d’haver llegit, amb molta atenció, l’excel·lent article referit a aquesta antiga parroquià del Moianès realitzat per l’equip del blog Conèixer Catalunya, vaig reafirmar-me amb les meves conviccions i vaig decidir visitar aquest antic i disseminat poblet del voltant de Moià situat a 800 m d’altitud. Envoltat d’ufanoses rouredes, el topònim Rodors deriva de “Roldor”, arbust metzinós característic de la zona; per verificar aquesta teoria només cal fixar-se en una de les llindes de l’edifici de l’església de Sant Feliu, punt central i neuràlgic de l’antiga parròquia depenent del Castell de Rodors, on un arbust de roldor hi és esculpit.

El 1845 donada la poca població de la parròquia rural, Rodors es va fusionar amb Moià i va desaparèixer com a municipi. L’edifici de Sant Feliu, d’origen romànic, totalment reformat el segle XVIII, es veu sobri tot i que en algun punt les esquerdes estant guanyant la partida i l’amenaça de ruïna pot caure sobre tot l’edifici de forma immediata. Es veuen teulades noves, canalitzacions modernes, portes i finestres de nova faisó, frontisses lluents, alarmes de seguretat… tot un seguit de afegiments moderns per tal de què l’edifici no s’acabi malmeten però que, en general, té un cert aire d’enrunament i combinació extranya. No sé si m’explico; sembla que la ruïna amenaça i amb força però es van fent pedaços moderns. D’altra banda no es pot visitar res del seu interior: el cementiri ple d’herbes, tancat i barrat amb pany i forrellat, s’ha de veure a través de la tètrica reixa de la porta; l’edifici principal tancat i amb alarma… no sé sembla que la visita és incompleta: ni és una ruïna total que et pots ficar per tot arreu a investigar, ni pots veure res de l’interior. També és comprensible; en un indret on pots arribar en vehicle tot terreny -o vehicle normal si ets valent- una església, rectoria i cementiri oberts estaria tot a la disposició dels lladregots.

Bonica llinda del segle XVIII amb finestra nova de fusta, curiosa combinació!

De l’antic castell, propietat dels Planella, important família dinàstica al Moianès, queden un parell de parets, molt per sota de l’església prop de la península rocosa que cau damunt la riera de Malrubí però que jo no he sabut trobar o no estic convençut de que fóssin les restes del castell el que vaig veure. Em remeto novament al blog de l’equip del Conèixer Catalunya que fan una veritable tasca de divulgació de Catalunya en general i molt destacadament del Moianès.

Accés: És millor anar-hi a peu, tot fent una agradable excursió per pista de muntanya còmoda i ampla. Cal situar-se a la cruïlla de la carretera de Moià a l’Estany, just on hi ha el cartell “Soler de Terrades/La Rovira” on cal desviar-se a l’esquerra i després a la dreta, on es pot aparcar en les cases d’aquesta petita urbanització. Ja per pista forestal a peu, seguiu en direcció al Soler de Terrades en lleugera baixada. Cruïlla de pistes (25 minuts) seguiu cap a l’esquerra ara ja en direcció a La Rovira. Baixeu molt suaument tot planejant entre bonics camps i amb vistes de l’antiga parròquia al fons de la vall. Travesseu la riera i després d’una pujada forta hi ha una nova cruïlla -rètols-. Deixeu la pista principal i per una pista secundària resseguiu tota la carena fins arribar a Sant Feliu de Rodors (1 hora des del cotxe)

El poble abandonat de Peguera

Sota el topònim Peguera -aquesta entrada està dedicada a aquest bonic paratge de l’Alt Berguedà- inclourem les següents restes arqueològiques al bloc dels Indrets Oblidats: l’antic i abandonat poble que dóna nom a la contrada situat al municipi de Fígols a 1.630 m d’altitud; les antigues mines de carbó (restes de boques de mines); l’antic ferrocarril que transportava el mineral fins a la vall del Llobregat (estacions de tren, túnels, traçats de la línia); les antigues dependències per allotjar els miners com ara un hostal o diversos pisos així com instal·lacions annexes per fer funcionar tota la indústria minera (transformadors elèctrics, magatzems o carregadors de material). Tot i la proximitat del Museu de les Mines de Cercs -a Sant Corneli- i que la contrada és en certa manera visitada -s’hi arriba per pista forestal des de Sant Corneli i és punt de pas del GR 107 o camí dels Bons Homes- la majoria no saben trobar ni coneixen totes les restes mineres que hi ha als voltants de les restes del poblet. El primer cop que hi vaig anar a Peguera pensava que amb tants antics establiments miners i industrials, el paratge estaria molt degradat i la seva inclusió dins d’un paisatge d’alta muntanya seria lleig i rúfol. Res més lluny de la realitat; les restes de Peguera i les seves instal·lacions estan adaptades perfectament als ufanosos boscos de pins de la contrada, als seus rius i prats.

Arribant al poble de Peguera

Restes de les cases de Peguera

Des de finals del segle XIX la vall de Peguera, com altres valls bergadanes, va estar sotmesa a la important indústria de la mineria. L’extracció de carbó (lignit) va donar una certa importància a la vall, va generar feina i una certa riquesa. Quan l’explotació va anar a parar a mans dels germans Arumí (Germans Arumí SL), aquests van donar l’impuls definitiu a les mines amb nous mitjans més moderns, millores tècniques i principalment amb la creació d’una xarxa de petits trens arrossegats per animals que tenien que transportar el mineral fins a l’estació de Cercs a la vall del Llobregat. El fort desnivell imperant entre Peguera i Cercs (més de 900 metres) va originar que es realitzés una curiosa xarxa de comunicació anomenada dels plans inclinats. Aquest sistema constava de doble via, on els vagons plens que baixaven -aguantats per un cable- feien pujar els buits. Tot un acurat procés d’enginyeria que és pot observar al camí dels Plans entre Peguera i Cercs i punt de pas d’una interessant travessa muntanyenca. La línia de ferrocarril de 9 km de llargada va funcionar des de 1910 fins a l’any 1928 any que tancaren les mines. L’empresa que tenia l’explotació de totes les mines de Peguera i Fígols (Carbones de Berga SA) va arribar a tenir 11 plans inclinats i funiculars per portar tot el material des de les muntanyes a la vall del Llobregat -des de 1931 la família Olano ja era propietària de les mines de Peguera-.

L’antiga cantina del poblat miner

Les mines que havia a Peguera en explotació eren 3: es deien Pepita situada a sota de la cantina; Moreta o Antònia i la Eureka o Porvenir situada a prop dels pisos dels miners. El pas dels anys ha anat deixant empremta a tot el complex miner: la cantina, antic hostalatge dels miners, casa de queviures i posterior casa de colònies del 1956 a 1978 i l’annexa casa del director de l’explotació -amb una gran terrassa- tot a l’actualitat és un munt de ruïnes però que ens deixaran un fort impacte emocional imaginant-nos el que abans deurien ser; l’antiga mina Pepita està pràcticament enterrada pels estrats i només es veu una petita part de la seva boca d’accés (vegeu la fotografia comparativa); la mina Eureka està a l’actualitat inundada; la seva estació de tren pràcticament sense rastre i els pisos del Moreta, antics habitatges, engolits pel bosc; no he trobat cap rastre del telefèric que baixava de la mina del Graell ni tampoc del funicular que portava fusta des de Gósol a Peguera per a ús de la mina… tota una sèrie de restes arqueològiques sense parió a Catalunya i que copsaran fortament al que desitgi visitar tot aquest paratge amb deteniment i cura.

Comparació entre una fotografia dels anys vint del segle XX i una de març de 2013. Pràcticament a l’actualitat, la boca d’accés a la mina Pepita està enterrada -vegeu la fletxa- i la Cantina situada a la foto antiga a dalt del turó a l’esquerra, actualment el bosc no deixa veure-la

Sortida auxiliar de la mina Eureka

Després de la fi del període miner, la petita població de Peguera se’n ressentí i el seu despoblament va ser constant. L’any 1968 es va tancar la última casa habitada, Cal Penjorell. També cal fer esment que va nèixer al poble a l’any 1908, el famós maquis català Ramon Vila Capdevila el Caracremada.

Malauradament els últims anys Peguera és famós per una altra causa vinculada amb l’especulació urbanística. L’any 2003 el paratge va ser comprat pel xeic àrab Butti Bin Maktoum Bin Juma al-Maktoum per crear un complex turístic de luxe que comprèn tot el poble i l’antiga Cantina dels miners i que, de moment, compte amb el vist-i-plau de força administracions. La gent de la comarca es va mobilitzar i va crear la Plataforma Salvem Peguera per evitar el que pot ser un intent d’explotació urbanística sense control en un paratge de gran importància paisatgística i arqueològica. Una cosa ha quedat clarament de manifest, o bé el xeic o bé qui el va assessorar a comprar el poble, sabia que l’indret és d’una bellesa incomparable.

Postal antiga de 1922 de la mina Eureka (Todo Colección)

Vista actual de la mina Eureka -vista exterior- i restes d’altres dependències

Interior inundat de la mina Eureka o del “Porvenir”

Accés: El cotxe hi pot arribar a Peguera amb certa comoditat, si més no fora del període hivernal i quan no hi ha neu. Des de l’eix del Llobregat (C-16), passada la central tèrmica de Cercs, cal agafar la desviació a Sant Corneli, passar el llogaret de Fígols fins arribar al Pla de la Creu de Fumanya (1.650 m). Des d’allà deixeu l’asfalt i per una pista forestal en estat acceptable arribeu en 2 km fins a Peguera. Per investigar totes les restes mineres cal seguir a peu els senyals grocs que voregen l’ermita de Sant Miquel; passeu una tanca per al bestiar i s’inicia una suau davallada cap a les restes vora el riu: primer les restes de Cal Miquel tot seguit el transformador de llum, després la Cantina a mà dreta, l’entrada a la mina Pepita a mà esquerra i enclotada, la mina Eureka, l’estació… fins a entroncar amb una pista forestal. Heu fet segons el rètol que trobareu 1,4 km. Tardareu segons les habilitats per trobar les restes i el temps que us entretingueu visitant-les. Des de aquesta cruïlla còmodament es torna a Peguera per la pista forestal cap a l’esquerra per uns 2 km de suau pujada.

Transformador elèctric de les mines de Peguera

En aquesta vall hi ha moltes més possibilitats d’itineraris: El trajecte que coincideix amb un tram del camí dels Bons Homes (GR 107) entre la Casanova de les Garrigues -turisme rural- i Peguera permet veure l’antic traçat del ferrocarril, antics carregadors de materials, la mina de les Graus, algun túnel… (vegeu l’enllaç al web del company Antoni Planas); la ruta que baixa -o puja segons com es faci- fins a Cercs permet veure els trams dels antics plans inclinats (vegeu l’enllaç al portal de Turisme de l’Alt Berguedà) o bé arribant a Peguera seguint el PR C-73 des dels Rasos de Peguera… ho deixo a les vostres mans!.

L’antiga parròquia de Sant Julià d’Uixols

Aquesta antiga parròquia que presideix un petit veïnat de masies disperses i totes abandonades, està situada al sud de la població de Castellterçol al Moianès, aturonada sobre un petit pujol de poca elevació però que ofereix un bon punt panoràmic. La desolació de l’indret és impactant en certs moments de l’any, però l’ombra del gran freixe i l’església encara sencera i ben vistosa, fan de la contrada molt atractiva i força visitada per excursionistes de la rodalia i per practicants de la bicicleta de muntanya.

L’església de Sant Julià, romànica, sabem que ja va ser reformada al segle XII i ampliada al segle XVII . A l’any 1590 el terme i l’església ja van passar a formar part del municipi de Castellterçol que ha perdurat fins avui. El cementiri annex recollia les despulles de tota la població del petit poblet, ara ja abandonat però que en altres temps de ben segur que deuria ser més pròsper i viu.

Esplèndid altar de l’església a l’any 1922 (foto: Joan Fruitós Diego)

La rectoria annex a la parròquia podria haver fet d’hostal en algun temps però, ara ja s’està enrunant de forma ràpida i continuada i ja ha sofert algun acte vandàlic: l’any 1975 un pasavolant que utilitzava la llar de foc va calar-hi foc a l’església i recentment -abril 2011- uns lladres van robar la única campana que hi havia a l’ermita. Amb tot, l’edifici annex podria oferir un petit refugi d’emergència.

Accés: S’hi pot arribar amb vehicle -millor vehicle tot terreny- però és millor anar-hi a peu des de la població de Castellterçol. Situats al Passeig del Castell cal seguir els senyals blancs i vermells del GR 177 o Ronda del Moianès. Passeu ben a prop del Castell Terçol i el camí pista comença a pujar -fortament en algun punt- fins a l’antiga parròquia de Sant Julià d’Uixols en menys d’una hora de recorregut.