El Pou de glaç del Salou

Situat dintre de la finca privada del Salou, aquest destacat pou originari del segle XVIII ben restaurat l’any 2010 per l’Ajuntament de les Masies de Roda, és un dels principals al·licients patrimonials del municipi.

Pou masies de Roda1

Amb unes dimensions de 5,63 m de profunditat i 6,9 de diàmetre i uns murs d’un gruix considerable, als inicis del segle XX el seu gel encara era utilitzat per la propera colònia tèxtil. La companyia Redicasa, actual propietària de la finca, va signar un conveni de cessió a l’Ajuntament per 30 anys per rehabilitar el pou i mantenir dignament tot l’entorn.

Com a element més destacat de tota la restauració, amb el desbrossament total d’una cúpula que pràcticament era imperceptible, cal destacar la important escala de ferro que permet arribar fins al seu fons amb total seguretat per al visitant. S’observen clarament els forats als murs per desempouar; tota una lliçó d’enginyeria rural.

Pou masies de Roda2

Per fer la visita cal adreçar-se a l’Ajuntament on us donaran la clau (carretera de Roda a Manlleu, s/n, tel. T. 93 854 00 27 mail masiesr@diba.cat) situat a les afores de Roda de Ter. Cal tenir present un petit inconvenient, que les oficines municipals només obren de dilluns a divendres.

Accés: Venint de Vic, cal agafar a l’entrada de Roda de Ter, a mà dreta, la pista forestal cimentada que des d’aquesta població porta fins a Tavèrnoles; el pou és molt a prop del desviament a la finca del Salou.

 

Anuncis

El tètric edifici del balneari de la Font Picant

La magnitud, solitud i la indiferència més absoluta, és el que podem trobar a banda i banda de la carretera de Sant Hilari Sacalm al poblet d’Osor, al voltant del punt quilomètric 20, al cor de les Guilleries, a l’antiga parròquia de Mansolí.

L’antic balneari de la font Picant, un dels més famosos de començament del segle XX a l’estat, reparteix el domini a ambdues parts de l’actual carretera.

Hotel Martin4

L’edifici principal, el que va fer d’Hotel-Balneari Martín entre els anys 1881-1936, és a mà esquerra a frec de la carretera i encinglerat una mica vers la riera. D’aspecte tètric i fantasmagòric, principalment a la tardor, el complex pertany a la família Ribot de Sant Hilari Sacalm des del 1902. Portava el nom de qui va ser el seu director, Martín Pagés. L’edifici era dels considerats de luxe; 5 plantes, amb 100 habitacions, restaurant, teatre, serveis sanitaris… tot per a la comoditat del client. Durant la guerra civil, el balneari també va servir d’Hospital Militar, la decadència va arribar al balneari i els costos per tornar a reobrir l’edifici i garantir-ne l’estabilitat econòmica van resultar inviables.

Hotel Martin

Hotel Martin2

Només durant el període 1992-1993 la Generalitat va establir a l’hotel un centre de reinserció social per a gent conflictiva, que malgrat la seva curta durada, va servir per a restaurar part de les seves dependències i part del mobiliari.

A l’altra banda de la carretera, uns metres més avall, a prop de l’antiga casa de Can Manel Mort (ara tancada i barrada) hi ha una antiga portalada que donava pas als antics jardins, per on passejaven els hostes, ara del tot perduts i enrunats, on encara es pot veure un antic pou de glaç, tancat amb una porta i que sovint ha sofert atacs vandàlics.

Pou de glaç font Picant21

Gran portalada d’accés a la part abandonada

Pou de glaç font Picant1

El pou de glaç tancat per una porta

De les tres fonts que hi ha dins la propietat: font de Sant Josep, font de Santa Escolàstica i la font de Santa Teresa, la primera de totes, també coneguda com la Font Picant, és la més antiga, concretament des de finals del segle XVIII i divulgada pel metge del poble el Dr. Gravalosa; fins i tot el rei Ferran VII es feia portar l’aigua per alleugerir els seus mals de gota que patia. El petit cobert i l’obra de pedra construïda és feta per l’arquitecte modernista Josep Maria de Pericas i era el principal al·licient de la contrada, visitada fins i tot per excursionistes que no s’allotjaven a l’hotel. Des del mateix edifici s’hi baixava per una graonada (ara tancada) i es vorejava per uns bonics jardins, la riera fins arribar a la font. Jo mateix l’havia visitat fa anys… ara tot el recinte és tancat i barrat, suposo que principalment per evitar actes vandàlics, però el que origina fundamentalment tot això, és que un important reclam turístic de Sant Hilari, es perd bona part de l’any i els cotxes (pocs) que transiten per la carretera d’Osor ni s’adonen del que hi ha a banda i banda de la carretera, fruit d’un esplendorós passat modernista ara ja perdut per sempre.

Hotel Martin3

A l’estiu, segons la pàgina web de l’Ajuntament de Sant Hilari Sacalm, s’hi fan visites guiades al Balneari. La planta de baix és la que es visita i sembla que les sales estan ben condicionades, engalanades i encara es frueix l’encant del passat modernista, com a mínim a la part visitable. Però vist el pas del temps, la solitud de l’edifici, l’abandonament dels jardins, la manca de senyalització i la poca explotació turística durant la major part de l’any, tot el complex no té futur i el seu remot oblit, principalment pels foranis, sembla immediat.

Hotel Martin5

Accés barrat a les fonts

La bassa de les Berengueres

Amb motiu del nou llibre que estem preparant sobre Castellcir, que sortirà ben aviat en els propers dies editat per Bubok, vam tenir ocasió de tornar a caminar per les rodalies d’aquest poble i conèixer contrades que encara no havíem visitat.

Sense adonar-nos, mentre cercàvem els pous de glaç de Sant Jeroni, vàrem trobar a frec del camí a mà esquerra, unes importants parets fetes de carreu enmig d’una ufanosa vegetació aclaparadora i que no es trobaven indicades ni en els mapes topogràfics de la zona; estem parlant de la bassa de les Berengueres.

Bassa de les Berengueres1

La bassa, rectangular i d’una alçada considerable, feia de dipòsit d’aigua gelada per a tot seguit empouar els propers pous de glaç de Sant Jeroni, situats al costat de la riera de Fontscalents i d’accés molt penós, selvàtic i perdedor. Segurament la bassa pertanyia a la masia de les Berengueres i va estar en ús fins que la indústria del gel va entrar en decadència al Moianès, com a altres indrets de Catalunya amb l’arribada de l’electricitat i les noves maneres de fer gel artificialment.

Accés: Des d’enfront de la masia de la Talladella (a 2 km de Castellcir en direcció a Santa Coloma Sasserra) cal baixar a l’esquerra per bon camí en direcció a la riera de Fontscalents. Abans d’arribar a la riera, deixeu el camí principal (20 minuts) i per un camí secundari a mà esquerra, voregeu uns camps i la riera a una certa alçada durant una bona estona. En el moment de creuar-la a gual en un bonic paratge engorjat, el camí puja per l’altra riba. En pocs metres a frec de camí, hi ha les restes de la bassa (40 minuts).

El pou de glaç de Puig-antic

Situat a menys de 2 km avall del Molí de l’Espina, emplaçat per sobre la riba dreta del Torrent Fosc i vora a una antiga pista forestal, el pou de Puig-antic -o poua segons la parla del Moianès- és una d’aquestes antigues construccions rurals per aprofitar els recursos de la natura, més vistosa i interessant de la rodalia de Collsuspina.

No es troba marcat a la majoria de mapes la qual cosa encara en fa més difícil la seva localització, així que vaig demanar ajuda al company Francesc Roma de com podia trobar-lo sense problemes. Un cop explorada la zona i haver trobat el pou, la seva situació és ben visible i no és massa complicat localitzar-lo.

Poua de Puig-antic

Només queda dempeus una part del pou, la meitat sud, però denota la seva importància perquè hi ha força parts senceres del mur i s’intueix la seva formació cilíndrica. No sé si hauria tingut coberta però la natura ja l’ha envaït i té vegetació de tota mena a dins -els sediments són molt importants-, inclús han crescut arbres ben grans i d’edat ja avançada. La seva situació a prop del torrent de llit pedregós, segurament hi hauria alguna petita resclosa per aturar l’aigua i poder portar el glaç cap a dins el pou.

Poua de Puig-antic (2)

Accés: Si es va amb vehicle, caldria deixar-lo a la cota 878 m (veure mapa Cingles de Bertí, de l’Editorial Alpina) de la pista que des del Coll de la Pollosa porta a Santa Coloma Sasserra, just a sota d’una torre elèctrica en plena carena del Pla de l’Espina abans de fer la suau baixada cap al Bonifet -no està indicat!-. Si es ve a peu des de Collsuspina, seguint el GR-177 (veieu entrada al Molí de l’Espina) hi ha uns 45 minuts a peu per bona pista forestal fins arribar a aquest punt. Un cop sota la línia elèctrica, ja a peu, cal seguir la pista secundària de la dreta en direcció sud-oest i després gira al nord-oest amb suau baixada. Després vindran més cruïlles; primer seguir cap a l’esquerra i en la propera cruïlla cap a la dreta. Abans d’arribar al torrent, es passa una trifurcació on cal seguir recte. S’arriba al llit del Torrent Fosc (uns vint minuts) i cal deixar el camí que puja per l’altra riba fins a la masia de Puig-antic. Ara o bé cal seguir el torrent pel seu llit mateix amunt o potser i encara millor, cercar una antiga pista forestal que acaba uns metres pel damunt del torrent i està tapada pel bosc i no es veu. Un cop localitzada, sempre planejant amunt i paral·lels al torrent per un bonic bosc de pi roig, rouredes i boix s’arriba al pou amb 10 minuts més de camí. En total uns 30 minuts des de la torre elèctrica.

Hagués estat genial poder anar des del Molí de l’Espina fins al Pou de Puig-antic vorejant el Torrent Fosc però, jo no vaig saber fer-ho. Per tant, caldrà visitar els dos indrets oblidats per separat però potser en una mateixa excursió -això sí, un xic llarga- des de Collsuspina.

El pou de glaç del Corró d’Amunt

Tot i que l’extens municipi de Les Franqueses del Vallès no entra exactament al nostre àmbit d’actuació d’aquest blog, he trobat molt interessant dedicar-li aquesta entrada a l’únic pou de glaç catalogat al terme municipal, el pou de Can Camp.

Pou de glaç de Can Camp (2)

La senyalització de la ruta verda i recentment de la xarxa “El camí” al municipi de Les Franqueses del Vallès, ha permès millorar l’accés i divulgar una mica més aquest antic pou que estava pràcticament oblidat, abandonat i tapat per l’abundant vegetació de la zona. Ara, la seva proximitat a l’església de Sant Mamet del Corró d’Amunt i la millora en les indicacions ha augmentat notablement la gent que s’acosta al pou passejant des de l’església, tot i que la seva desconeixença en general per part de la població encara és notòria.

Poques dades sabem del pou de Can Camp dit així per la proximitat a aquesta casa. El seu estat de conservació és força bo, de forma cilíndrica, sense cúpula, fet de còdols de riu i amb els forats on anaven les travesses per desempouar perfectament visibles. La bassa d’on es nodria d’aigua el pou és ben propera (al nordest) i tapada quasi en la seva totalitat per la vegetació.

Pou de glaç de Can Camp

Accés: Des de l’església de Sant Mamet al nucli de població de Corró d’Amunt (km 5,5 de la carretera a Cànoves) cal seguir les indicacions de la ruta “El camí” i de la ruta verda de les Franqueses per la carretereta asfaltada de Can Suquet. Després de cinc minuts, hi ha una pilona informativa de la desviació al pou de glaç amb la indicació “pou de gel”. Cal seguir aquest nou camí a l’esquerra vorejant un camp. Tot seguit, s’arriba a la font de Sant Mamet i al mateix temps a una cruïlla que permet enfilar-se a la dreta al petit turonet on hi ha el pou de glaç, no visible des del camí principal. Molta gent segur que s’acosta a la font i no se n’adona de la presència del pou… potser caldria afegir una indicació més a la cruïlla final però a mi, ja m’està bé així. Menys de deu minuts d’agradable passejada des de l’església de Sant Mamet. Hi ha algun altre pou de glaç més proper a una carretera asfaltada? Tot i així, aquest pou encara és poc conegut.