El refugi forestal Solà i Cortal

A menys de deu minuts de la curiosa Tosca del Pinetar, emplaçat enmig d’un ufanós pla herbat entre els pins a prop del Torrent de la Masica a 1.000 m d’altitud, hi ha l’antic refugi forestal de Solà i Cortal.

Després de la popularització de l’itinerari senyalitzat del Torrent de la Masica, que visita els nombrosos gorgs d’aquest torrent, molta gent hi passa a peu a prop del refugi però, pocs s’hi acosten perquè cal agafar expressament un camí de ferradura que es desprèn de la pista principal.

Sembla ser que la construcció data de començament dels anys vuitanta i va ser realitzada pels serveis forestals de l’època. La seva estructura de planta octagonal amb curiosa coberta a quatre vessants, és el més original del refugi. Envoltat de vegetació, el seu estat és acceptable, la teulada està en bon estat i el seu interior força utilitzable, principalment des de l’any 2008 en què el grup CIAN de la parròquia de Sant Josep de Girona, va tenir una menció especial al premi 23è premi Jaume Ciurana en la modalitat “Millora de l’entorn natural” per la rehabilitació del refugi. L’interior és una d’una sola cambra, amb xemeneia, taula i bancs; normalment se’n fa un bon ús, és obert i utilitzable per tothom.

Per la proximitat del poble de Vallfogona de Ripollès, i encara més l’aparcament de cotxes de la Tosca del Pinetar, no s’acostuma a fer nit en el refugi, tret d’alguns grups d’escoltes o joves.

Accés: Des de Vallfogona de Ripollès, cal agafar la pista forestal asfaltada que passa per la zona esportiva, travessa la riera de Vallfogona i puja fins l’aparcament final de la Tosca del Pinetar. Després de fruir d’aquesta curiosa formació rocosa per on cauen els degotalls de la font per la corcada roca, cal continuar per la pista 1 km més i agafar la desviació de la dreta fins al refugi; 35 minuts a peu des del poble d’agradable passejada.

Des del sender que puja a la font de la Tosca, un altre es desvia fins a la Teuleria del Pinetar de l’Obra en deu minuts de camí i de visita molt aconsellable. Es tracta d’un antic forn de teules i maons, ben recuperat i arranjat -amb teulada i tot per protegir-lo de la pluja-, on s’explica tot el procés de cocció amb panells informatius i tota mena de detalls. Certament ja no és un indret oblidat però, és una construcció de pedra seca absolutament interessant i bonica.

Teuleria del Pinetar de l’obra

També cal afegir, que una altra ruta senyalitzada abans d’arribar a la Tosca del Pinetar porta al forn de calç de la Llastanosa, també força recuperat i condicionat. Per tant, com veieu, les possiblitats de visita arqueològica pel voltant són nombroses i interessants.

El refugi Montserrat

El refugi Montserrat, és una de les construccions forestals fetes per a pastors típiques del Pirineu Oriental amb una part útil per a excursionistes i una tancada per a ús del pastor i el bestiar. Situat al sud de la serra Cavallera i ben a prop del Coll del Pal, és una cabana sense massa comoditats però ben necessària en cas de mal temps o tempesta sobtada. Una pista forestal només útil per a jeeps i fora del període hivernal, hi porta des d’Ogassa (Surroca de Baix).

A 1.600 m d’altitud, vora una gran jaça, roman en força bon estat aquesta construcció que porta com a mínim feta des dels anys vuitanta. Té llar de foc, lliteres i una capacitat per a unes 6/8 persones; és a dir comoditats mínimes en un paratge dur, inhòspit i amb neu perennes des de mitjans d’octubre o novembre segons l’any. Una font propera, amb un gran abeurador, situada una mica més amunt i apartada de la pista principal d’accés, complementa l’equipament d’aquest refugi forestal encara en actiu.

L’absència de llenya, les temperatures extremes i les proximitats de nuclis habitats, fan pensar que no és gens pràctic i útil dormir-hi a l’hivern en aquesta espècie de nevera envoltada de pau i solitud, a no ser que sigui això mateix el que busquem: natura, pau i solitud.

Encara hi ha més al·licients a la zona; a la pista forestal d’accés, uns minuts per sota del refugi, hi ha una creu de ferro amb una esgarrifosa inscripció datada el 1881 “Aquí murió D. José Marsé natural de Caballera. Fallesió el día 22 de nobiembre de 1881. Murió atacado por el frío“. Tota una lliçó dels perills de l’hivern a la muntanya.

Accés: Cal situar-se al veïnat disseminat del Bac de la Roda, a 1.400 m d’altitud, fi de la pista forestal asfaltada procedent d’Ogassa (Veïnat de Surroca de Baix) i Sant Martí de Surroca (interessant veïnat amb l’església romànica de Sant Martí). Aquí vora la pista caldrà aparcar. Ja a peu, en suau descens arribeu a la font de la Roda; després a poc a poc, la pista va guanyant alçada en continuades giragonses per aquesta part sud de la serra Cavallera. Després de passar Cal Frare, entre boixos i abans d’un revolt, passeu per l’interessant creu que hem parlat abans. Arribeu al refugi Montserrat, sortint de la pista forestal i ben visible a la nostra dreta. Heu tardat uns 45 minuts des del Bac de la Roda. A l’hivern, la pista és gelada, coberta de neu i inaccessible. En aquest cas, caldrà deixar el cotxe al poblet de Sant Martí de Surroca (1.236 m altitud), afegir uns 45 minuts més de recorregut, portar material d’hivern adequat per a la neu i temperatures molt baixes.

Un cop passat el refugi, el camí ja de ferradura, continúa cap el proper Coll del Pal de Portolès, situat a la serra Cavallera i punt de pas de travesses cap al poble de Pardines ja a la vall de Ribes.

El Bac de la Roda en un dia de rigurós hivern

L’aixopluc de l’Estany de Bacivers

A la comarca nord-catalana del Conflent, vora la divisòria carenenca que pel sud la separa del Ripollès, hi ha la coma de Bacivers, important vall que recull totes les aigües del circ de Morenç i el circ de Bacivers per portar-les al riu de Carançà a la seva vegada afluent per la dreta de la Tet. Sota del circ de Bacivers hi ha el famós Estany de Bacivers, un dels estanys més bonics del Pirineu Oriental i més assequibles des del vessant del Ripollès.

Aquest petit aixopluc, útil per a un parell de persones com a molt i estirades (millor una), força precari, no és més que un amuntegament de pedres fet expressament per a protegir-se del vent i de les tempestes en un indret força apartat de millors refugis. De fet, al punt on és situat de pedres no en falten ja que és emplaçat pràcticament a sota d’una tartera. Va ser una sorpresa per mi trobar-lo un dia que pujava al Pic de Prat de Bacivers perquè ni tan sols figura als mapes. El que està clar és que qui l’ha fet, tenia certs coneixements constructius en pedra i cabanes de pastors. D’aquesta manera faig un honest i modest homenatge a qui va fer aquest bivac, que de ben segur ha servit per a què algun excursionista sorprès per la tempesta o el vent, pugués aixoplugar-se de la intempèrie.

Accés: L’accés més ràpid i còmode és des de l’estació d’esquí de Vallter 2.000 situada a 22 km de Camprodon al Ripollès. Des d’aquí cal seguir el camí que ressegueix la pista d’esquí i les instal·lacions del telecadira que baixa de Bacivers. Després d’una hora i quart de forta pujada deixeu el camí que continua cap al Pic de la Dona i gireu a l’esquerra (fites) vorejant pel sud la carena divisòria fins al Coll de la Geganta, 2.604 m d’altitud (2 hores) situat entre el Puig de Bastiments (oest) i el Pic de la Dona (est). Entreu al Conflent i vorejeu l’alta coma de Bacivers en direcció oest fins arribar al bonic Estany de Bacivers, 2.609 m d’altitud (2 hores 35 minuts). L’aixopluc és al nordest, a la dreta del sender, just quan aquest comença a pujar cap al pic del Prat de Bacivers de 2.844 m que val la pena també de visitar en 45 minuts més de pujada entre la tartera. La zona no és massa freqüentada i a l’hivern, amb neu, és un itinerari perdedor i problemàtic gens recomanable a gent no experta en muntanya. S’hauria d’anar-hi quan la muntanya és nua de neu.

La barraca de Tirapits

Al nord del Ripollès, a l’alta conca del riu Freser, ben a prop de la carena divisòria amb les comarques nord-catalanes i a mig camí del popular itinerari d’alta muntanya que porta del refugi d’Ulldeter al santuari de Núria, hi ha la popular barraca de Tirapits.

Situada una mica a l’oest del Coll de Tirapits i més per sota a 2.700 m d’altitud, té una bona panoràmica vers l’alta conca del Freser i els cims del voltant com ara el famós Pic de l’Infern. En aquesta ocasió la fragilitat de la cabana, en certa manera oblidada, no impedeix que nombrosos muntanyencs hi passin freqüentment per aquí prinicipalment a l’estiu. En aquestes altituds i en un lloc tan exposat, la barraca suporta el pas del temps com pot. Feta de pedra i de planta rodona sense finestra, el seu estat en general és precari però sòlid. Pot oferir un petit aixopluc d’emergència sense cap comoditat per a 3 persones. Tan sols l’aïlla de l’exterior una porta metàl·lica i s’ha d’entrar a dintre ajupint-se ja que l’entrada és molt baixa. Amb tot, ens consta que ha salvat moltes vides perquè aquí a l’hivern les temperatures són extremes i el torb hi freqüenteja. Però si algú és deixa la porta oberta, podeu trobar fins i tot glaç o neu a dintre de la barraca. En general no hi ha deixalles i l’indret és força net.

A darrera seu, els bombers de la Generalitat de Catalunya han posat una emissora d’emergència per avisar d’algun incident a la muntanya. Els bons muntanyencs, per regla general, volen fer la travessa des d’Ulldeter fins a Núria en una sola jornada deixant la barraca per a casos especials en cas de mal temps o altres imprevistos.

Accés: Situats a prop de l’estació d’esquí de Vallter 2000 (a 22 km de Camprodon) hi ha una indicació uns metres abans que indica el començament de l’itinerari a peu cap al refugi d’Ulldeter. Esteu a 2.080 m d’altitud. Seguint sempre els senyals blancs i vermells de la ruta transpirinenca GR-11, en breu es travessa el Ter i en 30 minuts s’arriba al refugi d’Ulldeter a 2.220 m d’altitud del Centre Excursionista de Catalunya guardat a l’estiu amb tots els serveis (a l’hivern hi ha una part lliure). L’itinerari comença a pujar més fortament fins al Coll de la Marrana, 2.510 m (1h 15 minuts) i després davalla suaument cap a l’alta conca del Freser. A l’arribar als Aigols Podrits, replà al fons de la Coma del Freser, el GR-11 torna a pujar cap al Coll de Tirapits, on deu minuts abans i a la dreta una mica enlairada hi ha la barraca, 2.700 m (2 hores 15 minuts).

El refugi de Sant Aniol d’Aguja

Al capdamunt de la popular i coneguda vall de Sant Aniol a l’Alta Garrotxa, a les dependències de l’antiga rectoria, va estar-hi durant uns quants anys, el refugi de Sant Aniol d’Aguja.

La seva situació enclotada a 445 m. d’altitud era òptima, al costat del popular santuari de Sant Aniol d’Aguja i al centre de nombroses excursions per diversos indrets on la natura ha estat generosa (cims, clots, boscos, cingleres i salts d’aigua).

La rectoria a començaments del segle XX ja havia estat un petit hostalatge. El Centre Excursionista de Banyoles l’any 1957 habilità com a refugi lliure aquesta dependència. Podien dormir quaranta persones (s’havia d’anar a buscar la clau a una masia a prop de Sadernes) i a la part baixa havia una part com a refugi lliure per a vint-i-cinc places. La progressiva degradació de l’indret per culpa de vàndals i gent indesitjable i la no presència d’un guarda permanent, va originar que el 1985 el Centre Excursionista de Banyoles donés de baixa el refugi.

El refugi de Sant Aniol l’any 1957

El refugi de Sant Aniol l’any 2011

La degradació de l’edifici fins ara ha estat constant i ràpida, ja hi ha arbres, arbusts i herbes arreu, parets esquerdades, estances destruïdes i un gran perill d’esfondrament que ofereix un seriós perill als visitants.

El refugi de Sant Aniol l’any 2010

Recentment (juliol 2012) encara s’ha complicat més la situació: ara s’ha enfonsat bona part de la teulada i de les seves bigues. Com sempre, aquest fet, accelerà la seva degradació definitiva. Sembla que la desfeta total de l’edifici és imminent. Al novembre de 2012 s’han fet més treballs d’apuntalament i protecció per tal que no s’esfondrés definitivament l’edifici.

El refugi de Sant Aniol l’any 2004

Una tanca protegeix l’accés a l’antic refugi de Sant Aniol (novembre 2012)

L’entitat “Amics de Sant Aniol” volen intentar recuperar l’edifici i fer-hi un refugi novament però, sense ajuda de les institucions està resultant molt difícil i ara l’edifici ja està molt ressentit i presenta molts danys estructurals.

Accés: L’accés només pot fer-se a peu. Cal situar-se al poblet de Sadernes (Veure descripció a l’entrada Talaixà). Un cop al Pont d’en Valentí -no cal anar-hi- deixeu a l’esquerra el camí a l’Hostal de Ca la Bruta i Talaixà. Seguiu el camí principal de la vall. Arribeu al bonic Gorg de Gomarell. Ara el camí és torna de ferradura i dificultós en algun punt. Seguiu la feréstega vall de Sant Aniol fins al final seguint els senyals grocs d’Itinerànnia en una hora més de bonic i sinuós camí entre els salts d’aigua de la riera de Sant Aniol -que heu de travessar diverses vegades, 1 cop a gual i dos per curiosos ponts- i envoltats d’alterosos cingles. Des de Sadernes a Sant Aniol unes 2 hores de camí bonic de debò!.

Més informació a l’itinerari 12 del llibre “50 itineraris a peu per Catalunya“, Edicions Cossetània, cinquena edició 2010.