El molí de l’Espina

El molí de l’Espina és un altre dels casos en què un antic molí fariner estava situat a una conca molt alta d’una riera, en aquest cas la riera de Fontscalents -dita en aquest tram el Torrent Fosc– i costa de creure que, el cabal minso i escàs d’aquest curs fluvial, pogués ser utilitzat pels mecanismes necessaris pel correcte funcionament del molí.

Molí de l'Espina  (4)

Restes de les arrencades del suposat aqüeducte

Restes de les arrencades del suposat aqüeducte

Engorjat en el punt més estret del torrent, entre les enlairades pagesies de L’Espinoi i L’Espina -que li dóna nom- el seu accés no és massa problemàtic. Sobre el llit del torrent hi ha les restes del que podria ser un antic aqüeducte, només visibles les arrencades o punts on s’inicia la curvatura d’una volta. També alguns autors diuen que aquests grans blocs podrien ser les restes d’un pont que es deuria utilitzar per salvar la riera i accedir al molí.

L’edifici de la riba esquerra -en el sentit descendent de les aigües- és de molt difícil accés però, es pot veure part d’una porta d’entrada. L’edifici principal, situat a la riba dreta, està devorat per la vegetació; heures, plantes enfiladisses, avellaners i altres arbres de ribera se l’estan fent seu però és el més visitable i vistós dels dos. Des del llit del torrent, cal pujar per terreny un xic inclinat i argilós entre el bosc, fins a l’interior de l’estança principal -s’entra per una finestra- sense sostre i amb importants restes de finestres i la porta principal. Aquesta construcció destacada del segle XVII, tenia dos pisos i tres habitacions i no tinc documentació de quan començaria a ser deshabitat, posterior decadència i abandonament.

Molí de l'Espina  (3)

Uns dos-cents metres riu amunt, hi ha restes d’una antiga resclosa de captació amb excavacions a les roques i part de les canalitzacions que portaven l’aigua al molí directament des del torrent. Tot costa molt de veure però, amb una mica de voluntat, roba baldera i sense presses es pot fer una profitosa inspecció a la contrada.

Accés: Des de la part sud de la població de Collsuspina adscrita a Osona però pertanyent al Moianès, cal seguir els senyals del GR-177 o Ronda del Moianès en direcció a Santa Coloma Sasserra per una bona pista forestal. Després de la baixada inicial en què travesseu el Torrent Fosc, veieu decepcionats, aigües fecals al torrent. Sortosament aigües avall aquestes desapareixen filtrades i al molí de l’Espina no hi ha ni rastre d’aquest fet però, de contaminar els aqüífers de la zona segur que els contaminen. Un cop passada la masia de l’Espina, que deixeu a l’esquerra un xic enlairada, arribeu a una cruïlla indicada amb un rètol (20 minuts); deixeu la pista principal per on segueix el GR-177 per anar cap a la dreta, per un camí de ferradura sense indicacions en direcció al Torrent Fosc. Abans de que finalitzi en uns camps, una fita us indica que cal baixar uns metres més cap al torrent -esquerra- cap un proper pal d’electricitat. Uns metres més i torneu a baixar per un corriolet, fins arribar al llit del Torrent Fosc. Heu de seguir-lo uns metres més amunt -es fa sense problemes- fins a trobar les restes de l’aqüeducte i els dos edificis del molí a banda i banda. Uns 35 minuts a peu des de Collsuspina. Com a pista en cas de dubte, cal tenir present que els pals de l’electricitat travessen el torrent uns cent metres per sota del molí.

Anuncis

L’aqüeducte de Sala-d’heures i la font del Paradís

Aquests dos paratges, de marcat interès arqueològic, estan situats ben a prop del gran casal de Sala-d’heures, un dels masos més importants d’aquesta part de la plana de Vic ja avocada cap a les Guilleries. Formava part d’una antiga zona d’esbarjo per la gent del casal i pels caminants que pujaven cap al Santuari de Puig-l’Agulla des de Santa Eugènia de Berga, Taradell o Seva.

L’aqüeducte molts anys abandonat i ple de vegetació, ha estat una mica millorat, netejat i recuperat des de la inauguració del sender local de Santa Eugènia de Berga conegut com a PR C-93. Des de llavors, la senyalització del sender que surt des d’aquesta població cap a l’aqüeducte i la font del Paradís (situada enfront de l’aqüeducte) ha permès conèixer aquesta meravellosa contrada pels que no la coneixien però, tot i així, encara permet fruir molts dies de l’any de la pau i soledat més absoluta. De nou arcades i uns 50 metres de llargada, l’esvelt aqüeducte salva el torrent de Vilalleons i portava l’aigua -per una canalització subterrània- de la font del Paradís cap a uns dipòsits o cisternes propers situats torrent avall i que no he pogut trobar.

Aqüeducte de Sala-d'heures

Aqüeducte de Sala-d'heures (2)

La font del Paradís, situada a l’extrem de l’aqüeducte, va ser construïda cap als anys vint del segle XX i té uns vistosos graons plens de vegetació que porten al seu nivell, situat una mica per sota del camí principal. Pràcticament sempre l’he vist eixuta en aquests últims anys però, la seva magnitud ja denota un important passat. A l’any 2004 el Grup de Defensa del Ter va mesurar els nitrats de l’aigua de la font i van resultar 128 mg/l és a dir, no potable per al consum humà. L’any 2011 aquesta mateixa entitat ambiental ja no va poder mesurar-la perquè ja no rajava. Es curiós veure la calç que portava l’aigua; només cal fixar-se en la formació rocosa formada sota el brollador i solidificada amb la paret d’obra de la font. Tot i seu tenebrós aspecte actual dins del bosc, cobert de boixeres i amb poca llum, també va ser netejada d’herbes i bardisses quan feien el marcatge del PR C-93.

La font del Paradís

La font del Paradís

Però les restes arqueològiques encara no s’han acabat. Si es continuen els senyals del PR C-93 -ara ja en pujada i pitjor senyalitzats- arribareu al Pla de Sala-d’heures, magnífic pla envoltat d’una exuberant i bonica roureda. Si un aproximeu al torrent, podreu veure les restes de la resclosa del petit pantà i dels seus mecanismes. D’allà una petita canalització -trencada en algun punt- portava l’aigua fins al gran casal. El promotor de totes aquestes restes va ser Carles de Fontcoberta, per tal d’aprofitar aigua per a la casa i altres dependències del mas de Sala-d’heures. Tota una gran obra d’enginyeria del passat per al nostre plaer en el present.

Canalització provinent del Pantà Sala-d'heures

Canalització provinent del Pantà Sala-d’heures

Accés: La millor manera d’arribar-hi és des del cementiri de Santa Eugènia de Berga. Des de la carretera de Vic a Santa Eugènia de Berga, a l’entrada de la població cal agafar una carretereta asfaltada indicada “Carretera de Saladeures”. Cal desviar-se diversos cops -indicats- cap al cementiri municipal. Un cop aparcats, aquí ja trobeu els senyals blancs i grocs del PR C-93 provinents del centre del poble -a uns 3,5 km de camí de la plaça de l’església-. Des de la part nord del cementiri, voregeu els murs i us desvieu per l’esquerra vorejant uns camps. Tot seguit el camí es convertirà en corriol, entrarà al bosc i s’anirà aproximant al torrent de Vilalleons. Arribeu a l’Aqüeducte -situat a l’esquerra- i a la font del Paradís -dreta- en uns vint minuts d’agradable passejada molt planera i ben indicada.

El pont i el Molí de la Bertrana

El pont i el Molí de la Bertrana són potser, les dos principals restes arqueològiques situades a la feréstega riera de les Gorgues entre la població de l’Esquirol i el salt d’aigua del Tornall, el més recòndit i isolat del Collsacabra.

Aquesta riera osonenca de curt recorregut i afluent del riu Ter per la seva esquerra, és la riera més cabalosa del Collsacabra ja que recull totes les fonts i pluges abundants de la part sud de la serra de Cabrera i Aiats i a més té l’al·licient afegit de ser una de les rieres de Catalunya que, tot i el seu curt recorregut (uns 12 km), salva un desnivell fins a l’entroncament amb el riu Ter d’uns 800 metres. Per tant, a primer cop d’ull, ja es pot pensar que el seu recorregut serà tenebrós, sobtat, amb corrents ràpides i salts d’aigua constants per poder superar el desnivell imperant entre el Collsacabra i la plana de Vic.

Diversos molins fariners es van situar a la riba de la riera de les Gorgues des de sempre per poder aprofitar les aigües abundants amb forta embranzida. Tots ells ja són un munt de ruïnes ja fa molts anys -algunes imperceptibles- però, la seva visita enclotada, selvàtica prop de salts d’aigua i gorgs, fan la seva descoberta imprescindible per a qualsevol excursionista o amant de la natura i l’art amb afany d’arqueòleg.

El pont de la Bertrana abans de la neteja de vegetació

Recordo ja fa molts anys el primer cop que em vaig acostar al Pont de la Bertrana des de l’Esquirol; el camí que descendia cap a la riera de les Gorgues cada cop es feia més estret i tortuós, les bardisses i la vegetació ho cobrien tot. Al fons de la clotada, van aparèixer les restes del que semblaven un pont, tot molt perdut i abandonat. Ara ja no es pas així: la llera del riu ha estat netejada de bardisses i vegetació i el camí és més ample i vistós. Tot i que no és un paratge massa visitat ni indicat -com tots els camins que voregen rius engorjats- ara s’hi està bé i és preciós contemplar la riera de les Gorgues en aquest punt.Pont de la Bertrana

Hi ha discrepàncies sobre l’estat del pont de dues arcades; per a molts sembla trencat i per a altres sempre ha estat així. La versió més estesa és que després de les cèlebres inundacions del 1940 la riera de les Gorgues va agafar un nou traçat i és el que ara es pot veure. El pont no serveix per a res perquè no travessa la riera. Vegem el que diuen els autors: Ramon Vinyeta diu al 1961 L’antic pont que durant segles facilitava un més còmode pas, fou emmenat aigües avall durant el memorable aiguat de 1940. La part que en resta no serveix de res en prendre l’aigua un més dreturer viarany. Quirze Parés escriu el 1979, aquest doncs -el pont- està ben sencer, però fora del curs actual de les Gorgues; i precisament a aquesta inesperada circumstància del desviament de la riera es deu que quedés en peu.

El llit eixut de la riera

El llit eixut de la riera

Un cop travessada la riera a gual, el corriol continua en direcció al Molí de la Bertrana i el salt del Tornall. Cal sortir del corriol principal per acostar-se a la riera, allà hi ha les restes minses de l’antic molí de la Bertrana. Situat junt a la confluència de la riera de les Gorgues amb el torrent de Riupregon, els aiguats del 1940 van posar punt final a la seva decadència. L’últim moliner havia marxat el 1925 i des d’aleshores el molí només era una modesta pagesia. Les restes que s’hi poden veure just al davant del salt d’aigua de seu nom, són molt bàsiques: es veu el cup, panys de parets i part de la mina. A la llera de la riera també es pot veure restes d’una antiga bassa i al torrent de Riupregon forats que denoten una antiga resclosa. Si segueix el camí principal en direcció al Vilar, després de creuar el torrent de Riupregon, un corriolet a la dreta porta novament a la riera i des d’allà es poden veure noves restes del molí, poc accessibles perquè el terreny és relliscós, ple d’aigua i molt abrupte.

Restes del Molí de la Bertrana vistes des d'enfront del Salt d'aigua

Restes del Molí de la Bertrana vistes des d’enfront del Salt d’aigua

Forats al Torrent de Riupregon delatadors de l'antiga resclosa

Forats al Torrent de Riupregon delatadors de l’antiga resclosa

Accés: L’únic accés possible és seguint el sender conegut com de les Gorgues de Sant Bartomeu. Situeu-vos a la població de Santa Maria de Corcó (L’Esquirol) al final del Carrer d’Osona, vora una escola. Allà hi ha la primera pilona informativa del sender que tot i estar indicat en molts punts amb rètols i senyals grocs, és perdedor, perillós i feréstec en molts trams com correspon a un itinerari per una gorja. Després de passar per la bonica Font de l’Escudella, el camí voreja per dalt tota la riera de les Gorgues. Arribeu a la cruïlla del camp de Tir al plat (25 minuts) allà el camí baixa definitivament al llit de la riera. Uns tres minuts després hi ha pilona informatiu de la ruta de les Gorgues a la dreta que inicia en aquest punt un traçat circular. Ara baixeu ja cap al fons de la gorja. Passeu el pont (tampoc cal) i passeu a gual la riera (35 minuts). Ja a l’altra riba, per bonic corriol, continueu per un ufanós sender fins arribar a una petita cruïlla indicada amb el rètol “El Vilar-Sant Bartomeu”. Heu d’agafar justament el corriol de la dreta el que no està indicat. El corriolet molt tortuós porta a la riera, al punt on hi ha el salt de la Bertrana i les restes de l’antic molí i bassa.

Restes del Molí vistes des del Torrent de Riupregon

Restes del Molí vistes des del Torrent de Riupregon

Més informació de recorreguts per la riera de les Gorgues a l’itinerari 6 del llibre “A peu per Osona“, Edicions Cossetània, 2003.

El Molí Nou del Bosc

A la capçalera del riu Tenes, a 660 metres d’altitud, el Molí Nou del Bosc o Molí Nou, va ser un dels molins fariners més importants d’aquesta zona del Moianès. És situat uns deu minuts més amunt del Pou de Can Vilardell, a la clotada humida i obaga que hi ha a la confluència del torrent del Bosc amb el Tenes vora d’un petit saltant, gorg i una vistosa balma. És l’últim dels tres molins d’aquesta part alta del riu Tenes que es repartien l’aigua.

Molí Nou de Can Bosc (4)

La contrada és molt bonica i les restes de l’antic molí són molt destacables. Es conserva en molt bon estat alguna dependència com l’obrador, que s’accedeix per una bonica porta que està més fonda que la façana principal, amb part del receptacle circular amb un desguàs i altres elements que s’utilitzaven a la sala de mòlta. També s’aprecia la curiosa fusta que es despenja del sostre i que servia per fer bellugar la maquinària. Tota una lliçó d’antigues indústries rurals que podeu observar perfectament amb l’ajuda d’una llanterna. Cal destacar la volta de l’edifici i les columnes de la part de ponent veritablement monumentals per a un molí. La casa del moliner de dos pisos d’alçada al darrere de l’obrador, es troba absolutament en ruïnes i plena d’arbres i vegetació de tota mena al seu interior. A finals del segle XVIII el molí constava com a habitatge en plena prosperitat. No sabem des de quan ja no va ser operatiu.

Bonic detall de l'obrador amb la curiosa volta i les columnes

Bonic detall de l’obrador amb la curiosa volta i les esveltes columnes

Detall dels dipòsits de la sala de mòlta

Detall dels dipòsits de la sala de mòlta

A la part nord encara es conserva la bassa en relatiu bon estat i part del pou que portava l’aigua al carcabà, ben visible a la part de ponent i punt d’inici d’un petit canalet que la portava cap el Tenes. Al damunt del salt d’aigua, accessible pel corriol que porta cap a Castellcir, podeu veure una dotzena de forats al llit del riu Tenes que segurament deurien correspondre a una antiga resclosa. Em consta que pel voltant hi ha més restes d’antics pous de gel, però fins al moment encara no els he trobat. Serà el fruit d’una posterior investigació.

Forats dels ancoratges de l'antiga resclosa al riu Tenes

Forats dels ancoratges de l’antiga resclosa al riu Tenes

Accés: Cal seguir l’itinerari indicat al Pou de glaç de Can Vilardell. Es continua uns minuts més amunt pel camí principal. Es creua el Tenes per un pont i tot seguit hi ha una cruïlla. Seguiu pel corriol de l’esquerra que en suau davallada porta al Molí Nou del Bosc, travessant el torrent del Bosc i deixant una porta a mà dreta. Heu tardat uns deu minuts des del Pou de Can Vilardell.

Antic habitatge dels moliners cobert de heures i tota mena de vegetació

Antic habitatge dels moliners cobert de heures i tota mena de vegetació

El molí de Llobateres i el molí de Baix

Situats ben a prop un de l’altre, són dos dels típics exemples de molins fariners del Moianès situats al tram mitjà del riu Tenes poc abans dels grans salts d’aigua de Sant Miquel del Fai. La distància que hi ha entre els dos molins (uns tres-cents metres) el riu Tenes fa un tram engorjat, obac, molt bonic i feréstec on salva el desnivell imperant en petits salts d’aigua molt vistosos i on no sempre es pot continuar a peu pel llit del riu.

La història dels dos molins és molt antiga; cal remuntar-se al segle XIV quan trobem els primers indicis del Molí de Llobateres (també conegut com a Molí de Centelles). La construcció és monumental, senyorial, amb una torre gòtica, espitlleres defensives i habitatge pel moliner al primer pis. Hi ha un document datat el 1328 on consta que Arnau de Fliquer (el primer arrendatari) pagava un tribut al seu propietari (a la Baronia de Centelles) per a utilització de la seva aigua. D’aquest edifici inicial actualment trobem una construcció en progressiva decadència però encara força bona; part de la teulada és esfondrada i diverses estances molt malmeses. La majoria de l’edificació actual és del segle XVIII amb modificacions posteriors.

El Molí de Llobateres a l'any 1920 (arxiu del Centre Excursionista de Catalunya)

El Molí de Llobateres a l’any 1920 (arxiu del Centre Excursionista de Catalunya)

També encara podem veure part de la bassa, d’una petita resclosa i part de la seva abundant font de subministrament (a part del riu Tenes) la coneguda font Tubal, situada al costat mateix del molí i ara malauradament tapada. El 1949 el molí va ser catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional, gens extrany perquè el seu aspecte senyorial el fa diferents dels altres molins. Segons es diu, el molí va estar en funcionament fins a l’any 1860 aproximadament, encara que no s’ha pogut verificar. El mas situat enfront del molí (segle XVII) ara tancat i amb més bon estat, es creu que també feia abans funcions de molí.

El Molí de Llobateres (viquipèdia)

El Molí de Llobateres (viquipèdia)

El Molí de Baix es troba en pitjor estat; totalment enrunat i a més de les plantes ruderals i bardisses a les que ja estem acostumats, cal afegir abundants pintades i brutícia feta per gent indesitjable que costa de creure que arribin fins a aquest indret apartat i solitari. Amb tot, les restes són abundants i encara pot veure’s estances força senceres i vistoses, portes, finestrals i el carcabà. El molí tenia dues basses, una s’omplia per un canal provinent del molí de Llobateres i l’altre agafava l’aigua directament del Tenes. Un cop a baix, al Tenes, al tram engorjat, hi ha restes de part del canal que provenia del molí de Llobateres. La visita a tots dos molins, juntament amb el tram engorjat del riu Tenes i els salts d’aigua propers (salt de Sant Quirze i Gorg Negre) fa una contrada molt bonica i de visita imprescindible.

Molí de Baix riera de Tenes (3)

El Molí de Baix una mica encinglerat al damunt del riu Tenes

Molí de Baix riera de Tenes (2)

Molí de Baix riera de Tenes

Canalet i engorjat al riu Tenes ben a prop del Molí de Baix

Accés: Caldria situar-se al km. 3 de la carretera C-1413b de Sant Feliu de Codines als Hostalets de Balenyà. Allà hi ha algun espai per aparcar. Ja a peu, s’agafa la pista que baixa cap a les cases conegudes com les Torres. Abans d’arribar-hi a mà dreta hi ha la pista que porta fins al Molí de Llobateres i que cal agafar. Després de cinc minuts (cruïlla) cal baixar cap a l’esquerra fins al Molí de Llobateres. Retornats de nou a la cruïlla seguiu per un bonic corriol. Uns minuts després torneu a arribar a una cruïlla. Deixeu el corriol que porta cap a Sant Miquel del Fai per agafar el de l’esquerra fins al Molí de Baix, ben a prop del Tenes. Heu tardat uns vint minuts com a molt des de la carretera. Un cop al llit del riu teniu un salt d’aigua cap amunt i un altre cap avall (el salt del Molí al damunt del tenebrós Gorg Negre).  Pareu atenció perquè el paratge és feréstec i la contrada perillosa però d’una bellesa incomparable.

Més informació del recorregut que visita el Gorg Negre a l’itinerari 39 del llibre “Curiositats naturals a prop de Barcelona“, Edicions Cossetània, 2012.