La mina Saragossa

La Mina Saragossa o Zaragoza, és potser l’antiga mina més coneguda de la vall de Ribes però no per això molt visitada ni divulgada. A prop dels 1.700 m d’altitud, la seva boca d’ accés, un xic dificultosa i una mica enlairada per sobre de la pista principal que recorre la vall del torrent de l’Estremera (o de Tosa), permet de fer una de les visites per un dels recorreguts miners més interessants del Pirineu Oriental. Després de les visites a la mina de Can Paloca i la mina de Can Possons avui li toca el torn a la més destacable i amb major interès de tota la vall i punt neuràlgic de la ruta de les mines.

Plafó informatiu a la pista forestal enfront de la boca principal d’accés

Aquestes mines d’arsènic (exactament de pirita arsenical) fou explotada per la “Sociedad Aurífera de los Pirineos Orientales” des del 1843 parcialment i des de finals del segle XIX (el 1894 segons un plafó informatiu instal·lat) amb major dedicació. A part del recorregut de galeries, una intensa xarxa de petits ferrocarrils de via estreta en dos trams de 4 i 3 km cap a Queralbs per transportar el material (algun tram parcialment a sang, és a dir vagonetes tirades per matxos), algun petit telefèric, així com la pista forestal existent actualment i que era l’altra via de transportar el material cap a Fustanyà i la vall de Ribes. Aquests aeris i restes d’antigues casetes de descàrregues serà motiu d’un nou article al blog més endavant.

La llarga galeria principal

Entrada a la galeria principal

El trajecte sempre partint d’una galeria principal és apassionant i el recorregut llarg; més de 435 m de recorregut per dins de la muntanya. Si us fixeu a banda de la galeria, la roca de color ocre i a vegades brillant ens demostra la resta de minerals encara existents i a terra, encara es pot veure part de l’antiga via de la vagoneta d’extracció del material amb restes de les travesses de fusta. La solitud, la foscor (cal portar lot obligatòriament) i els regalims del sostre d’aigua freda, us deixaran un record inesborrable. El trajecte en si no ofereix perills imminents, però cal tenir present que la visita a una mina abandonada i oblidada podria oferir algun despreniment de roca o perill sobtat. Així doncs, caldrà extremar les precaucions.

Travesseres de fusta de l’antiga via de vagonetes

Accés: Potser el recorregut més evident i més segur seria seguir els senyals de la xarxa Itinerànnia des del Collet de les Barraques a 1.894 m d’altitud. Aquest collet s’hi arriba per una bona carretera asfaltada de 7 km des de l’entrada de Planoles venint de Ribes de Freser. A l’hivern no hi passa la màquina llevaneus i és molt difícil arribar-hi sense perills i cadenes. Des del mateix collet i al costat de les marques del GR 11 en direcció a Queralbs, es desprèn per la dreta el corriol pintat en groc que després d’un recorregut força accidentat (cal vigilar a l’hivern amb neu) arriba a la pista forestal de la vall de l’Estremera (uns 45 minuts de recorregut des del Collet de les Barraques). La boca d’accés és uns metres pista avall (plafó informatiu). Heu baixat 275 m de desnivell i en aquesta ocasió la pujada serà a la tornada. En aquest article, explico al programa de ràdio “Entre Hores” un petit recorregut circular per visitar la mina Saragossa.

El poble abandonat de Peguera

Sota el topònim Peguera -aquesta entrada està dedicada a aquest bonic paratge de l’Alt Berguedà- inclourem les següents restes arqueològiques al bloc dels Indrets Oblidats: l’antic i abandonat poble que dóna nom a la contrada situat al municipi de Fígols a 1.630 m d’altitud; les antigues mines de carbó (restes de boques de mines); l’antic ferrocarril que transportava el mineral fins a la vall del Llobregat (estacions de tren, túnels, traçats de la línia); les antigues dependències per allotjar els miners com ara un hostal o diversos pisos així com instal·lacions annexes per fer funcionar tota la indústria minera (transformadors elèctrics, magatzems o carregadors de material). Tot i la proximitat del Museu de les Mines de Cercs -a Sant Corneli- i que la contrada és en certa manera visitada -s’hi arriba per pista forestal des de Sant Corneli i és punt de pas del GR 107 o camí dels Bons Homes- la majoria no saben trobar ni coneixen totes les restes mineres que hi ha als voltants de les restes del poblet. El primer cop que hi vaig anar a Peguera pensava que amb tants antics establiments miners i industrials, el paratge estaria molt degradat i la seva inclusió dins d’un paisatge d’alta muntanya seria lleig i rúfol. Res més lluny de la realitat; les restes de Peguera i les seves instal·lacions estan adaptades perfectament als ufanosos boscos de pins de la contrada, als seus rius i prats.

Arribant al poble de Peguera

Restes de les cases de Peguera

Des de finals del segle XIX la vall de Peguera, com altres valls bergadanes, va estar sotmesa a la important indústria de la mineria. L’extracció de carbó (lignit) va donar una certa importància a la vall, va generar feina i una certa riquesa. Quan l’explotació va anar a parar a mans dels germans Arumí (Germans Arumí SL), aquests van donar l’impuls definitiu a les mines amb nous mitjans més moderns, millores tècniques i principalment amb la creació d’una xarxa de petits trens arrossegats per animals que tenien que transportar el mineral fins a l’estació de Cercs a la vall del Llobregat. El fort desnivell imperant entre Peguera i Cercs (més de 900 metres) va originar que es realitzés una curiosa xarxa de comunicació anomenada dels plans inclinats. Aquest sistema constava de doble via, on els vagons plens que baixaven -aguantats per un cable- feien pujar els buits. Tot un acurat procés d’enginyeria que és pot observar al camí dels Plans entre Peguera i Cercs i punt de pas d’una interessant travessa muntanyenca. La línia de ferrocarril de 9 km de llargada va funcionar des de 1910 fins a l’any 1928 any que tancaren les mines. L’empresa que tenia l’explotació de totes les mines de Peguera i Fígols (Carbones de Berga SA) va arribar a tenir 11 plans inclinats i funiculars per portar tot el material des de les muntanyes a la vall del Llobregat -des de 1931 la família Olano ja era propietària de les mines de Peguera-.

L’antiga cantina del poblat miner

Les mines que havia a Peguera en explotació eren 3: es deien Pepita situada a sota de la cantina; Moreta o Antònia i la Eureka o Porvenir situada a prop dels pisos dels miners. El pas dels anys ha anat deixant empremta a tot el complex miner: la cantina, antic hostalatge dels miners, casa de queviures i posterior casa de colònies del 1956 a 1978 i l’annexa casa del director de l’explotació -amb una gran terrassa- tot a l’actualitat és un munt de ruïnes però que ens deixaran un fort impacte emocional imaginant-nos el que abans deurien ser; l’antiga mina Pepita està pràcticament enterrada pels estrats i només es veu una petita part de la seva boca d’accés (vegeu la fotografia comparativa); la mina Eureka està a l’actualitat inundada; la seva estació de tren pràcticament sense rastre i els pisos del Moreta, antics habitatges, engolits pel bosc; no he trobat cap rastre del telefèric que baixava de la mina del Graell ni tampoc del funicular que portava fusta des de Gósol a Peguera per a ús de la mina… tota una sèrie de restes arqueològiques sense parió a Catalunya i que copsaran fortament al que desitgi visitar tot aquest paratge amb deteniment i cura.

Comparació entre una fotografia dels anys vint del segle XX i una de març de 2013. Pràcticament a l’actualitat, la boca d’accés a la mina Pepita està enterrada -vegeu la fletxa- i la Cantina situada a la foto antiga a dalt del turó a l’esquerra, actualment el bosc no deixa veure-la

Sortida auxiliar de la mina Eureka

Després de la fi del període miner, la petita població de Peguera se’n ressentí i el seu despoblament va ser constant. L’any 1968 es va tancar la última casa habitada, Cal Penjorell. També cal fer esment que va nèixer al poble a l’any 1908, el famós maquis català Ramon Vila Capdevila el Caracremada.

Malauradament els últims anys Peguera és famós per una altra causa vinculada amb l’especulació urbanística. L’any 2003 el paratge va ser comprat pel xeic àrab Butti Bin Maktoum Bin Juma al-Maktoum per crear un complex turístic de luxe que comprèn tot el poble i l’antiga Cantina dels miners i que, de moment, compte amb el vist-i-plau de força administracions. La gent de la comarca es va mobilitzar i va crear la Plataforma Salvem Peguera per evitar el que pot ser un intent d’explotació urbanística sense control en un paratge de gran importància paisatgística i arqueològica. Una cosa ha quedat clarament de manifest, o bé el xeic o bé qui el va assessorar a comprar el poble, sabia que l’indret és d’una bellesa incomparable.

Postal antiga de 1922 de la mina Eureka (Todo Colección)

Vista actual de la mina Eureka -vista exterior- i restes d’altres dependències

Interior inundat de la mina Eureka o del “Porvenir”

Accés: El cotxe hi pot arribar a Peguera amb certa comoditat, si més no fora del període hivernal i quan no hi ha neu. Des de l’eix del Llobregat (C-16), passada la central tèrmica de Cercs, cal agafar la desviació a Sant Corneli, passar el llogaret de Fígols fins arribar al Pla de la Creu de Fumanya (1.650 m). Des d’allà deixeu l’asfalt i per una pista forestal en estat acceptable arribeu en 2 km fins a Peguera. Per investigar totes les restes mineres cal seguir a peu els senyals grocs que voregen l’ermita de Sant Miquel; passeu una tanca per al bestiar i s’inicia una suau davallada cap a les restes vora el riu: primer les restes de Cal Miquel tot seguit el transformador de llum, després la Cantina a mà dreta, l’entrada a la mina Pepita a mà esquerra i enclotada, la mina Eureka, l’estació… fins a entroncar amb una pista forestal. Heu fet segons el rètol que trobareu 1,4 km. Tardareu segons les habilitats per trobar les restes i el temps que us entretingueu visitant-les. Des de aquesta cruïlla còmodament es torna a Peguera per la pista forestal cap a l’esquerra per uns 2 km de suau pujada.

Transformador elèctric de les mines de Peguera

En aquesta vall hi ha moltes més possibilitats d’itineraris: El trajecte que coincideix amb un tram del camí dels Bons Homes (GR 107) entre la Casanova de les Garrigues -turisme rural- i Peguera permet veure l’antic traçat del ferrocarril, antics carregadors de materials, la mina de les Graus, algun túnel… (vegeu l’enllaç al web del company Antoni Planas); la ruta que baixa -o puja segons com es faci- fins a Cercs permet veure els trams dels antics plans inclinats (vegeu l’enllaç al portal de Turisme de l’Alt Berguedà) o bé arribant a Peguera seguint el PR C-73 des dels Rasos de Peguera… ho deixo a les vostres mans!.

La caseta del cable del Salt de Sallent

Ben a prop del famós salt de Sallent, un dels salts d’aigua més alts de Catalunya i a la part de dalt de la vertiginosa cinglera, hi ha abandonades totalment i absolutament amagades, les restes del que fou un cable o petit transportador que unia la part alta de la cinglera amb la part baixa de la vall i servia per baixar fusta i altres materials de la muntanya a la vall.

De fet de la caseta no hi queda res i tan sols podem veure, a tocar de l’abisme, part dels mecanismes oxidats de ferro i de les politges que servien per baixar els materials cap a Sant Privat d’en Bas. Potser únicament la visita als mecanismes seria una proposta una mica justa per a un lloc tan allunyat, però si es complementa la sortida amb la visió del salt de Sallent des del seu petit mirador quedarà una proposta del tot recomanable. També cal dir que a la part de baix a la vall i ben a prop del riu Gurn hi ha restes dels mecanismes de la caseta del cable del nivell inferior un cop superats els 400 m de desnivell des de dalt la cinglera a la vall. Però recomano visitar aquest per la seva arriscada posició vers la cinglera.

Accés: Hi ha diversos camins que porten al famós salt de Sallent. Potser el més conegut és el que surt de Sant Privat d’en Bas conegut com a “Camí dels Matxos” i actualment senyalitzat amb els senyals grocs d’Itinerànnia. Cal aproximar-se fins a l’àrea de pícnic de la Plana Xurri (650 m d’altitud) un cop passat el llogaret de Sant Privat d’en Bas. Situats de nou a la pista principal, des d’allà ja podeu seguir els senyals cap el camí dels Matxos. Deixeu la pista que gira a l’esquerra i porta al restaurant Can Turó i seguiu per una altra pista a la dreta. Uns minuts més tard deixeu la pista i comença el corriol. En dura i constant pujada arribareu, sempre seguint els senyals grocs, a dalt de la cinglera. Trobeu la pista d’accés a Santa Magdalena del Mont (porteu 1h 35 minuts). Seguint la pista cap a la dreta en direcció al salt de Sallent uns 200 metres, tot seguit entre restes de senyals entre prats, rosers punxeguts i ginebrons, intenteu anar en direcció a la cinglera per trobar les restes dels mecanismes a frec de cingle. No us serà fàcil perquè s’ha de passar la vegetació arbustiva per on es pugui. Per continuar després cap al salt de Sallent heu de tornar a situar a la pista principal. Uns metres després a la dreta un popular corriol porta al fantàstic mirador del salt de Sallent. Un indret força conegut ben a prop d’un altre del tot oblidat i amb afany de descoberta.

Antic refugi de Font Viva

La cabana de la Font Viva estava davant mateix de l’estany de Font Viva –Vives en francès- i oferia un aixopluc precari a l’excursionista que feia ascensions i travesses per aquesta popular zona de l’Alta Cerdanya francesa plena d’estanys i cims emblemàtics.

Un recent allau va desfer literalment la cabana transportant la teulada uns metres més avall, deixant les parets a l’intempèrie i totes les dependències escampades pel voltant. El desastre ha estat absolut. El més perillós de tot és que, segons el mapa que es tingui, aquesta cabana encara està marcat com aixopluc.

També hi ha per la zona alguna resta del que fou un petit telefèric industrial creat per realitzar les obres hidroelèctriques d’aquesta important zona lacustre (fixeu-vos en els suports de ferro enmig de la fotografia).

Accés: L’accés només es pot fer a peu. Des de la població de l’Alta Cerdanya Francesa de Porté cal seguir la pista asfaltada indicada als “Lacs” (petit peatge a l’estiu) que porta fins a un gran aparcament final en forma de cercle molt concorregut per turistes. Un cop allà cal seguir un sender des de l’extrem esquerra que puja fortament en algun punt en direcció a Font Viva “Font Vives“. Algun tram és una mica tortuós i perdedor però hi ha el projecte de senyalitzar aquest itinerari perquè és molt famós i hi passa molta gent a l’estiu. Al voltant d’una hora després, s’arriba finalment a una gran conca on es situa l’estany i només arribar-hi, les restes de la cabana.

La caseta del Coll de les Pilones

Les restes d’aquest antic edifici de pedra a 1.370 m d’altitud servia de base per a un petit telefèric que ajudava a treure fusta de la muntanya cap a la vall. Situat al bell mig del Coll de les Pilones és a mig camí de l’antic camí que uneix Castell de l’Areny amb el poblet de Sant Romà de la Clusa.

Tot i l’abundància de boscos a la serra de Catllaràs, sembla ser que la instal·lació no va tenir massa anys de funcionament però sempre sorprèn veure aquestes restes a l’esquerra del camí quan es puja a peu fins a Sant Romà de la Clusa.

Accés: Només es pot arribar a peu. Situats al bonic poblet de Castell de l’Areny (954 m d’altitud) cal situar-se a l’entrada del poble punt on hi ha diversos rètols que indiquen excursions per la zona. Caldrà seguir els senyals blancs i vermells del GR 4 en direcció a Sant Romà de la Clusa per un bonic corriol però amb pujada constant i en algun força dura. Cal fer-ho amb calma. Després d’uns 400 metres de desnivell i 1 hora i mitja de camí, arribeu al Coll de Pilones. Si voleu continuar fins al poblet de Sant Romà de la Clusa només us caldria caminar 20 minuts més de camí. Sant Romà té un bonic i acollidor refugi on es poden fer àpats i passar la nit -25 places- (tel. 696 597 210).

Més informació a l’itinerari 16 del llibre “50 itineraris a peu per Catalunya“, Edicions Cossetània, cinquena edició 2010.