La torrota de l’Obac

Des de que vaig llegir i veure en portada ja fa molts anys la torrota de l’Obac en el llibre d’Antoni Ferrando i Roig titulat “El parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac” i el subtitulava “història i arqueologia vistes per un excursionista“, sempre havia tingut ganes d’anar-hi però, per un motiu o altre, hi passava ben a prop però mai m’atansava.

Torrota de l'Obac1

No fa gaires dies que vaig trencar aquesta contradicció i vaig anar-hi des de la casa nova de l’Obac, lloc molt concorregut per ciclistes, excursionistes i turistes. Situada altivament a la part més alta de la Serra Llarga -petit serrat que es desprèn de la serra del Pou- en una estratègica posició a 800 m d’altitud, el panorama de muntanyes que es contempla des del monument, és de digne contemplança. De la construcció, també coneguda com la torre dels Moros, només en queden actualment quatre parets exteriors del que se suposa que tenia dos plantes, porta i escala interior, tot en una superfície reduïda de tres metres per quatre i una alçada d’uns cinc metres.

© Antoni Ferrando, El Pot cooperativa, Sabadell 1983

© Antoni Ferrando, El Pot cooperativa, Sabadell 1983

L’esquerda profundament establerta a la paret de migdia i que a principis dels anys vuitanta posava en perill tota la resta de construcció (veure portada del llibre d’Antoni Ferrando), ha estat rehabilitada i completat idealment l’arc de mig punt del finestral tant típic del romànic i que només en conservava una petita part. També s’ha protegit l’accés al seu interior amb una reixa.

Originària segurament del segle X, la torre tenia funció de vigilància i transmissió de senyals òptics, ja que és situada a prop de la frontera entre els territoris comtals i Al-Andalus.

Hauria d’haver fet aquest servei de comunicació visual en plenes guerres carlines per la seva posició i equipament ja fet, però no he pogut comprovar aquesta dada en cap de les línies conegudes de la xarxa catalana de telegrafia ni civil ni militar.

Detall del finestral reconstruït i l'esquerda rehabilitada

Detall del finestral reconstruït i l’esquerda rehabilitada

Per a completar l’article, direm que la torre està vinculada en una cèlebre llegenda en el que diu que s’hi guarda un tresor amagat… El tresor segur que no el trobarem però la visita a la torre i el seu esplèndid panorama és una de les fites obligades i en certa manera oblidades de la serra de l’Obac… molts hi passen a prop però pocs s’hi acosten!

Accés: Cal situar-se a la casa nova de l’Obac (Carretera de Terrassa a Rellinars B-122, km 9,8 ) on hi ha un bon aparcament, oficina de turisme del Parc i el restaurant la Pastora. Un cop aparcats, cal seguir una bon camí de ferradura força concorregut i senyalitzat amb els colors vermell i verd de la marxa Matagalls-Montserrat en direcció al coll de Queixal. Un cop al coll hi ha una encertada indicació a la Torrota que ja s’albira al damunt nostre força alta i desafiant. Un bon corriol, primer per la carena i després per dins el bosc, hi puja en deu minuts de pujada sobtada. En total, uns cinquanta minuts a peu des de l’aparcament.

Anuncis

La torre de telegrafia del Turó de Vilarmau

Continuant amb la sèrie de torres de telègraf òptic, avui li ha tocat el torn a les restes de la torre existents al cim emboscat del Turó de Vilarmau (1.075 m d’altitud) al Parc Natural del Montseny, al municipi d’Arbúcies (la Selva) a frec dels límits d’Osona.

Restes de la torre enmig de la fageda

Restes de la torre enmig de la fageda

En aquesta ocasió, les restes de la torre són força abundants i tot i que la vegetació ja l’està engolint, encara pot apreciar-se perfectament la seva alçada, interior, espitlleres, murs, gruixos i altres detalls arquitectònics. Potser per al meu gust és la millor que he vist fins ara dins l’àmbit d’actuació d’aquest blog; de les altres visitades o bé no en queden ni una sola pedra visible (o jo no l’he trobat) com la torre de Cantonigròs, o bé molt minses com la del Puig d’Afra que pràcticament te l’has d’imaginar, o a l’altre extrem les que ja estan en procés de restauració, com la torre dels Soldats a Avinyó… per tant aquesta és la que ho té tot: misteri, solitud, bosc tenebrós de faigs i alzines, una certa vista panoràmica i restes encara abundants.

Turó de Vilarmau (2)Com sempre, poques dades tècniques referent a aquesta obra d’ús civil i militar del segle XIX; tan sols que aquesta torre era a la línia de Vic a Hostalric i les torres anteriors i posteriors eren, respectivament, la torre de la Creu de Montagut i la del turó de Montfort (a prop de Riells) per bé que les restes d’aquesta darrera torre no són de telegrafia òptica sinó de guaita medieval que de ben segur deurien haver fet aquest servei. Per a més detall vegeu l’article de la Creu de Montagut en aquest blog.

 

Turó de Vilarmau (4)

Accés: Gens indicat i una mica perdedor és l’accés a aquesta torre. Cal situar-se a l’aparcament del Coll de Bordoriol (1.089 m d’altitud) al km. 3 de la carretera de Viladrau a Santa Fe del Montseny. Aparcament molt utilitzat per excursionistes que pugen al cim del Matagalls. El mapa “Montseny” de l’Editorial Alpina serà molt útil per tal de saber triar el camí correcte en tots els punts conflictius. Creueu la carretera i en els primers metres s’ha d’agafar la pista que baixa al veïnat de Lliors, que ràpidament deixeu per un camí a l’esquerra que puja i que uns metres després el deixeu per un camí a la dreta que planeja una bona estona i baixarà més tard fins al Pla de Palomeres on hi arribeu després de travessar una bonica fageda (25 minuts). Tot seguit, continueu per la dreta i arribareu amb cinc minuts més al Pla dels Llops, el punt més difícil de l’excursió. Deixeu un camí a l’esquerra, un al davant ple d’herba i agafeu el tercer, deixant un quart a la dreta que baixa (he intentat fitar aquest punt); el camí ara ja menys transitat tornar a entrar a dins la fageda. Darrera cruïlla (35 minuts); agafeu el camí de la dreta (embrossat en molts punts) que pujarà definitivament per dins la fageda fins al punt final del turó de Vilarmau, punt on hi ha les restes de l’antiga torre. Uns 45 minuts de recorregut en total.

Turó de Vilarmau (3)

Interior de la torre

La torre de telegrafia del Coll

Situada dalt del minúscul i isolat Puig d’Afra i a 1.076 m d’altitud, les restes d’aquesta antiga torre de telegrafia òptica encara es poden intuir entre el descarnat i herbat cim. Assentada sobre una antiga construcció romana, la torre va estar en funcionament al segle XIX i formava part de la línia de telègraf militar Vic-Olot.

Torre del Coll (2)

Al contrari de la seva antecessora en direcció a Vic, la torre de Collsesviles o del Bac -situada a uns 5 km d’aquí en línia recta-, de la que no he trobat ni una sola pedra dempeus i engolida per la vegetació, a la torre del Coll s’han pogut conservar part dels carreus calcaris de l’obra perquè el bosc no hi arriba a arrelar fins al damunt. Entre la torre i un mur exterior de protecció, hi havia un fossat profund que separava ambdós murs encara ben visible. Aquests tipus de construccions militars no eren gaire grans, de tipus quadrat i d’uns 5 metres per banda.

No cal dir que aquest petit cim de tercera fila que poca gent visita, posseeix una excel·lent vista panoràmica cap a tota la vall d’en Bas i fa meritòria la tasca dels antics enginyers que buscaven els millors emplaçaments per a les seves comunicacions. Una visió excel·lent de cims i valls de primera magnitud i de visita del tot recomanable.

Torre del CollEl que estranya trobar és un rovellat ferro clavat al davant de la torre, vora el fossat i que no sé amb certesa si té alguna cosa que veure amb els antics mecanismes del telègraf o bé és de caire més modern i aguantava algun tipus de bandera.

Accés: Des de la carretera C-153 de Vic a Olot passat el km. 34, cal agafar la pista asfaltada a mà esquerra indicada cap a Falgars d’en Bas. Quan s’arriba a dalt del Coll de Pruit, 1.030 m i comença la baixada, s’ha d’aparcar el vehicle. Camineu uns metres en direcció a la carretera d’Olot i abans d’arribar a una cruïlla indicada a Can Renyins, a mà dreta, passeu la tanca per una porta; és l’únic accés a dins del tancat. Pugeu amb algun rastre de camins fets pel bestiar entre la roureda cap al proper turó. S’arriba a un bonic collet herbat entre els dos petits cims. Seguir un altre corriolet cap al nord-oest, a l’altra petit turó on hi ha la torre del Coll i el Puig d’Afra. Uns quinze minuts des del Coll de Pruit de sorprenent i solitària passejada.

La torre de telegrafia de Puig-l’Agulla

Ben a prop del santuari de Puig-l’Agulla, concorregut punt de trobada del Sud-est de la Plana de Vic avocat ja a les Guilleries, hi ha un petit cim no massa visitat on reposa una monumental creu de ferro forjat, la Creu de Montagut.

Creu Puig-l'Agulla (2)

El que potser no saben molt dels visitants del santuari o d’aquest petit cim de 810 m d’altitud és que la base on reposa la creu, són les restes d’una antiga torre de telegrafia òptica que comunicava mitjançant senyals visuals la Plana de Vic amb la Selva durant un curt període del segle XIX i la 3a guerra carlina.

Creu Puig-l'AgullaVull recuperar un interessant comentari que va deixar l’erudit Joan M. Vives quan parlàvem de la torre de telegrafia de Seva:

Un comentari sobre l’article que esmentes: “La telegrafia óptica en Cataluña. Estado de la cuestión” d’Antonio Aguilar Pérez. L’autor fa referència a la línia de Vic a Hostalric i indica quatre torres (Sant Julià de Vilatorta, Seva, Sant Martí de Riells i Hostalric). Realment, és difícil (hauria de dir impossible) des de la torre d’Esparraguera, poder albirar Sant Martí de Riells i també des d’aquest punt em sembla difícil veure Hostalric. A més, Sant Martí de Riells queda molt enclotat i la única possibilitat seria enllaçar amb la torre del turó de Montfort i d’aquesta amb el turó de Vilarnau, on sí que hi ha una torre. La línia de Vic a Hostalric, passava pel turó de Montagut (a sobre del santuari de Puig-l’agulla, on només hi ha la base de la torre (al damunt hi ha una creu) i on els pins no deixen veure gaire panorama; la torre que venia a continuació era la del turó de Vilarnau (a Arbúcies) i si bé hi ha algun autor que diu que la torre següent era al castell de Montsoriu, jo ho dubto. No em sembla que hi hagi una bona visual i, en tot cas, la torre del turó de Montfort podia servir d’estació intermitja.“. Estic totalment d’acord amb en Joan M.; no sé a què es deu la confusió entre la línia que unia Osona i la Selva però, la única lògica possible és la cadena de torres Puig-l’Agulla-turó de Vilarnau-Sant Martí de Riells.  La torre de telegrafia de Seva no estaria situada en aquesta línia de comunicació.

Finalment, cal dir que la creu commemorativa que hi ha al damunt és obra de l’Orfeó Vigatà i va ser posada el 1948. Malauradament, la cobertura de pins fa una limitada visió de les valls properes i verifiquen que quan la torre estava en funcionament no hi eren.

Accés: Tot i que hi ha nombrosos camins senyalitzats per la zona, cap està indicat cap al Puig-l’Agulla. Cal situar-se al santuari de Puig-l’Agulla, accessible des de Sant Julià de Vilatorta per carretera en direcció a Vilalleons i 2 km més de bona pista forestal asfaltada. Situats a l’altre extrem del santuari, darrera un monòlit commemoratiu de la Unió Excursionista de Vic, comença el costerut corriol. Deixeu el senyals del GR 2 a l’esquerra i el corriol no senyalitzat, comença a enfilar carena amunt entre bosc i per terreny pedregós. En uns quinze minuts arribeu dalt del cim, punt on hi ha la creu de Montagut a 810 m d’altitud.

La torre de telegrafia de Seva

Vaig tenir curiositat per la torre de telegrafia de Seva quan vaig llegir un article del geògraf i erudit Francesc Roma al seu interessant bloc d’arqueologia anomenat Patrimoni existencial de l’Alt Congost que divulga, fins a l’últim detall, tot el patrimoni d’aquesta part d’Osona i el Vallès Oriental. Les restes de la torre de Seva, encara ben visibles, estan oblidades i desconegudes per tothom al capdamunt d’una careneta, ben a prop de la casa de l’Espargueró i de la urbanització de Perafita.

Torre de telègraf de Seva (3)

Era curiós perquè en cap dels mapes disponibles hi ha havia cap dada que fes pensar en trobar les restes d’aquesta antiga torre de comunicacions per senyals entre Vic i Hostalric. Si hom es fixa bé al fons de la vall del Congost, des del dipòsit d’aigua de dalt de la carena de l’Espargueró, es veu la torre telègraf de Puiggraciós que és de les poques que es conserven en bon estat i no són un munt de ruïnes. Segons el professor de la Universitat de Barcelona Sr. Antonio Aguilar a un magnífic article a la revista Scripta nova la torre del Puiggraciós era de la línia de Barcelona a Vic i en canvi la de Seva sembla ser que, tot i ser pròxima a la vall del Congost, tenia la missió d’enviar senyals o bé cap a Sant Julià de Vilatorta (Osona) al nordest o cap a Sant Martí de Riells (la Selva) al sudest. En el primer cas sembla possible però cap a Sant Martí de Riells és del tot inacceptable perquè les importants altituds de les carenes del Pla de la Calma i el turó de l’Home no ho permetrien, a menys de què hi hagués alguna altra estació intermèdia que ell no menciona al seu article.

Lògicament, les torres es posaven als llocs estratègics on poder comunicar-se entre si. El que sembla evident és que a on hi ha les restes de la torre de Seva abans no hi deuria haver tan bosc, perquè actualment els pins taparien bona part de la torre (sembla ser que tenia dos pisos d’alçada) i la comunicació no seria possible. Vegeu alguna dada més sobre telegrafia òptica a l’entrada de la Torre dels Soldats d’aquest bloc.

Torre de telègraf de Seva (4)

Torre de telègraf de Seva (2)

Per acabar de completar la troballa -com si no fos poc- podem apreciar la sorprenent quantitat de fòssils marins que hi ha encastats a les pedres de la torre; petxines i closques de tot tipus, realment impactant i sorprenent!.

Detall de fòssils marins de la pedra

Detall de fòssils marins de la pedra

Accés: Des de la part nord de la població d’Aiguafreda, cal agafar la carretera local que porta a Seva passant per la urbanització del Muntanyà. Quan arribeu al capdamunt de la pujada, arribeu a la urbanització de Perafita. Cal agafar el carrer anomenat de Can Garriga cap a l’esquerra. Un cop arribats al núm. 100 cal aparcar. Des d’allà, uns graons pugen fortament fins un dipòsit d’aigua situat dalt de la careneta de l’Espargueró i amb bones vistes panoràmiques. No cal entrar-hi perquè una cadena no ho permet. Per fora i vorejant una tanca -pel nord-, un corriolet en lleuger descens -sense allunyar-se de la tanca ni de la carena- portarà en menys de deu minuts fins a les restes de la torre situades ben a prop, a sota d’una torre elèctrica, dintre del bosc i al damunt de la finca de l’Espargueró.