L’avioneta estavellada a Fontdecorts

No sabia amb certesa si volia fer aquesta entrada, ben diferent a les altres del blog; després de meditar-ho, finalment he decidit fer-ho.

avioneta1

El 28 de maig de 2000, el ciutadà britànic John William R.I. de 71 anys moria en un accident d’aviació després d’estavellar-se la seva avioneta als contraforts orientals de la serra de Montseny, a prop de la masia de Fontdecorts. L’aparell havia sortit de l’aeroport de Múrcia i es dirigia cap a Perpinyà.

Suposadament per culpa de la boira o per un problema en la mesura d’altitud, el pilot no va poder superar la serra de Montseny i va trobar la mort a 300 m escassos de la masia. Les restes de l’aparell porten 16 anys a la muntanya, amb els problemes de contaminació i seguretat que poden ocasionar ben evidents.

La Vanguardia 29052000

Font: La Vanguardia (29 de maig de 2000)

Després de la darrera visita que vaig fer en un dia festiu de juliol, la corrua de gent que hi havia per poder-se fotografiar amb l’aparell -d’altra banda cal mencionar que l’indret és desconegut si no t’ho diuen i lògicament sense indicar- em va fer qüestionar si valia la pena donar-lo encara més a conèixer… Està clar que com la magnitud de la troballa és tan important, un s’ho diu a l’altre.

Em sembla bastant morbós veure gent esperant-se uns quants minuts per poder-se fer la foto amb l’aparell, quan allà va morir un home d’una forma horrible i tràgica. Als pous de glaç per exemple, no he trobat mai cua per fer-se fotos…

avioneta2

Però d’altra banda, també cal dir que les administracions pertinents han decidit deixar les restes de l’aparell per sempre a la muntanya… per tant ja forma part, en certa manera, del patrimoni del Montseny.

avioneta3

Cadascú que tregui les seves pròpies conclusions i faci la visita segons entengui com s’ha de valorar aquest tipus de paratge.

Accés: Des de Santa Fe de Montseny, cal seguir les indicacions primer cap al Pantà i després un cop assolit, les fites del PR C-204 en direcció a Riells. El camí surt de la fageda i comença a baixar fortament pel vessant assolellat de Riells. Després de deixar la masia de Fontdecorts a l’esquerra a uns 300 m també a mà esquerra en una inclinació del bosc d’alzines, hi ha les restes ben visibles de l’aparell. Heu tardat al voltant d’una hora de recorregut.

Anuncis

El pou del Comte

El que havia estat en altres èpoques el solitari i perdut pou de neu conegut com el Pou del Comte a 1.520 m d’altitud i emplaçat no massa lluny del cim del Turó de l’Home, és actualment un pou força visitat i conegut d’ençà la seva restauració i posterior difusió. Fins i tot va sortir no fa pas massa al programa “Espai Terra” de TV3.

La Diputació de Barcelona va començar uns encertats treballs d’arranjament, neteja i desbrossament el maig del 2013 i s’hi van fer ressò nombrosos mitjans de comunicació locals i nacionals (veure enllaços a Nació Digital i a la Vanguardia). Des d’aquella data tots els caminants que pugen o baixen del Turó de l’Home des de Santa Fe, veuen un xic apartat del camí principal però força visible entre la fageda i ben indicat i protegit amb una barana, les restes de l’antic pou.

Pou del Comte1

Com tots els pous de neu, estaven situats al punts orogràfics més alts, amb possibilitats de nevades en època hivernal, una orientació obaga, escalfor solar mínima i protegits a dins del bosc. Les parts altes del Montseny responien perfectament a aquestes característiques, altitud, neu, foscor i les frescors imperants a la fageda.

Originari del segle XVI va ser el més gran pou de neu del Montseny. Es calcula que va estar en funcionament fins al segle XIX i les comarques barcelonines eren els seus punts principals de comercialització amb Granollers i Barcelona com a punts centrals. Costa una mica d’imaginar de nit i aprofitant les hores més fredes del dia, obrers desempouant la neu congelada caiguda del cel i ben emmagatzemada, enfilats amb cordes i bastides, amb els traginers, matxos i mules tots muntanya avall i el més ràpid possible cap als comerços, pastisseries, bars i restaurants de les ciutats per evitar el desglaç… tota una infraestructura ben pensada i coordinada que a hores d’ara i a ulls dels més joves pot semblar d’una altra dimensió.

Accés: La manera més ràpida d’anar-hi és des de l’aparcament final de la carretera asfaltada que puja al Turó de l’Home. Des d’allà, un cop s’arriba a peu al Coll Pregon (15 minuts) entre el Turó de l’Home i el Puig Sesolles, s’inicia la baixada en direcció a Santa Fe seguint els senyals blancs i grocs del PR. En uns quinze minuts de baixada entre la fageda,  a mà esquerra hi ha la desviació indicada al pou.

Les misterioses ruïnes del turó de Vilacís

Una de les meves fites més importants que em vaig proposar pel meu últim llibre de la Col·lecció Territori i paisatge dedicat al municipi de Castellcir, va ser la de trobar les ruïnes misterioses, absolutament oblidades i anorreades de les que suposen van ser o bé, les ruïnes d’una església dita de Sant Miquel d’Argelaguer o bé, les restes del desaparegut castell de Tenes.

Turó Vilacís

Si a més emboliquem tot aquest oblit absolut i manca de documentació existent, a una tenebrosa i maquiavèlica llegenda envoltada de crims i conspiracions a l’edat mitjana que cobreix diversos personatges senyorials i eclesiàstics de tota aquest part de l’alt Tenes, encara em feien més ganes d’anar a cercar el paratge en qüestió.

Turó Vilacís (3)

Un cop trobades les restes -certament abundants però molt escampades- entre l’espès alzinar a la part sud del turó de Vilacís, cal fer volar la imaginació… aquestes pedres semblen uns carreus ben treballats, aquesta altra deuria formar part d’un mur, aquí sembla indentificar-se un… això potser és… tot molt surrealista i especulatiu però molt interessant, misteriós i solitari en una visita a un dels paratges més desconeguts del Moianès i que en aquest cas i excepcionalment, deixarem el misteri perdurar…

Turó Vilacís (2)

La bassa de les Berengueres

Amb motiu del nou llibre que estem preparant sobre Castellcir, que sortirà ben aviat en els propers dies editat per Bubok, vam tenir ocasió de tornar a caminar per les rodalies d’aquest poble i conèixer contrades que encara no havíem visitat.

Sense adonar-nos, mentre cercàvem els pous de glaç de Sant Jeroni, vàrem trobar a frec del camí a mà esquerra, unes importants parets fetes de carreu enmig d’una ufanosa vegetació aclaparadora i que no es trobaven indicades ni en els mapes topogràfics de la zona; estem parlant de la bassa de les Berengueres.

Bassa de les Berengueres1

La bassa, rectangular i d’una alçada considerable, feia de dipòsit d’aigua gelada per a tot seguit empouar els propers pous de glaç de Sant Jeroni, situats al costat de la riera de Fontscalents i d’accés molt penós, selvàtic i perdedor. Segurament la bassa pertanyia a la masia de les Berengueres i va estar en ús fins que la indústria del gel va entrar en decadència al Moianès, com a altres indrets de Catalunya amb l’arribada de l’electricitat i les noves maneres de fer gel artificialment.

Accés: Des d’enfront de la masia de la Talladella (a 2 km de Castellcir en direcció a Santa Coloma Sasserra) cal baixar a l’esquerra per bon camí en direcció a la riera de Fontscalents. Abans d’arribar a la riera, deixeu el camí principal (20 minuts) i per un camí secundari a mà esquerra, voregeu uns camps i la riera a una certa alçada durant una bona estona. En el moment de creuar-la a gual en un bonic paratge engorjat, el camí puja per l’altra riba. En pocs metres a frec de camí, hi ha les restes de la bassa (40 minuts).

Les misteriores plaques commemoratives de la Roca Roja

Anant des del Pla de la Calma en direcció al cim del Sull (o El Sui) hi ha una petita elevació a mà dreta just quan el camí es torna corriol que es diu la Roca Roja (1.302 m d’altitud). En aquesta petita prominència rocosa i un xic dificultosa d’accedir-hi, hi ha unes quantes plaques commemoratives dedicades a gent que ja no està amb nosaltres i que sorprenen a l’excursionista que hi arriba encuriosit.

Plaques Roca Roja (3)El misteri és total perquè no sabem si aquestes persones estaven vinculades entre elles, si va ocórrer un accident en aquest punt o bé han estat posades per la seva relació i estima amb el Montseny. No he trobat ni una paraula que faci referència a aquest fet o simplement expliqui perquè estan justament en aquest punt.

Les plaques commemoratives són dedicades a David Sánchez Olivé, mort el 1989 amb tan sols 29 anys, Josep L.F de 36 anys i Josep Requena Vilalta mort el 1985 amb tan sols 20 anys. Les dates de l’òbit no coincideixen; no sabem l’antiguitat dels recordatoris, si van ser posades totes alhora, ni l’autoria, ni perquè a la Roca Roja… res de res. L’únic que sembla comú a totes elles és la joventut dels finats.

Plaques Roca Roja (2)Des d’aquest blog aprofitem l’avinentesa que si algú en sap amb certesa alguna pista que pugui ajudar a resoldre aquest misteri que posi un comentari a aquesta entrada i el farem públic.

Plaques Roca RojaAccés: Cal seguir l’itinerari per visitar la Barraca d’en Ramon i continuar pel camí que continua per la carena cap a l’est en direcció al Sull. El camí es torna corriol i a la dreta als pocs metres hi ha la Roca Roja punt on hi ha les plaques. El corriol continua, es torna més ample hi arriba a l’esvelt Sull (1.318 m) en deu minuts més de recorregut. Val la pena de veure aquest bonic cim amb magnífiques vistes panoràmiques i restes d’una torre cilíndrica de pedra seca semblant a una barraca sense sostre. En total, uns 40 minuts a peu des de les Roques Blanques (pista principal del Pla de la Calma a Collformic).