Nou concurs de tardor del Blog dels Indrets Oblidats

Vols guanyar la darrera novetat editorial de l’editor del Blog dels Indrets Oblidats, Josep Mauri? El llibre “Garrotxa 20 excursions a peu” signat per l’autor i enviat a casa teva pot ser teu de franc.

El volum núm. 2 de la col·lecció “Top Catalunya” realitzada conjuntament entre Cossetània Edicions i l’Editorial Alpina, és dedicat a la comarca de la Garrotxa, terra aspra Pre-pirinenca, bucòlica i proveïda d’un encant especial en aquesta època tardorenca.

Només has d’encertar el misteri plantejat i enviar la teva resposta al Facebook del Blog dels Indrets Oblidats com a missatge privat. T’animes a resoldre’l?

Respostes admeses fins al proper 16 de novembre.

La Font Fresca

Ben a prop de l’església de Sant Bartomeu del Sitjar, al terme municipal de Camprodon però ja avocat a la Vall del Bac, hi ha una de les fonts menys visitades d’aquesta important població turística: la Font Fresca.

Situada en una bonica i ombrívola fageda curulla d’un agradable sotabosc de boix, la solitud de la font és absoluta; mai m’he trobat ningú tot i que per davant passen els senyals de la ruta PR C-186. És evident que aquests senyals de pintura pocs excursionistes els segueixen perquè la continuïtat del sender cap a l’església de Sant Andreu de Porreres és confusa, esquerpa i absurda perdent-se el corriol en molts punts d’un traçat inhòspit i feréstec. Per tant com a molt, els pocs excursionistes que s’atansen fins la font deuen arribar la gran majoria a l’ermita de Sant Bartomeu del Sitjar, església originària del segle XII amb un bonic campanar de cadireta i aixecada al damunt d’un petit turonet enfront de la gran masia del Sitjar a cinc minuts de la font.

La font és monumental, digne de mencionar, perquè a part d’estar molt ben agençada, amb taula, bancs de pedra i està envoltada d’un paisatge magnífic, té la curiositat que hi té inscrits en una làpida al damunt de la deu, uns versos del gran poeta castellà Luis de Góngora per commemorar la visita a aquest paratge al segle XIX (el 1856) dels bisbes de Vic i Girona. Es deuria creure que aquests versos d’aquest poeta a cavall dels segles XVI i XVII deurien ser els millors per a recordar aquest acte. Aquest fet però, ens demostra que en altres temps de ben segur que la font era molt més visitada que ara. Per sota del camí i la font, hi ha alguna altra antiga canalització, cisterna i un dipòsit fet d’obra menys vistosos dins del paratge però que no malmeten la visió fotogènica de la font.

A la tardor a la Font Fresca tot està encatifat de fulles de faig

Accés: La millor manera d’arribar a la font és seguint els senyals des del Coll de Sant Pau -petit espai per aparcar, plafons i rètols diversos- situat a un 1 km de la població de Sant Pau de Segúries seguint la C-153A en direcció a Olot. Des d’allà, deixant ben a prop l’imponent masia del Mariner, seguiu els senyals blancs i grocs de l’antic PR C-186 en direcció al Sitjar. El camí aviat esdevindrà un bon corriol i entrarà ràpidament al humit bosc; anireu deixant diverses cruïlles i passareu per un abeurador encara en ús. Amb alguna pujada curta anirà resseguint els diversos clots d’aquests torrents que menen cap a la Vall del Bac. En menys d’una hora de corriol senyalitzat arribareu a la plàcida Font Fresca. Si continueu amunt el camí en cinc minuts més arribareu a l’ermita de Sant Bartomeu situada enfront de la gran pairalia del Sitjar.

El refugi de Sant Aniol d’Aguja

Al capdamunt de la popular i coneguda vall de Sant Aniol a l’Alta Garrotxa, a les dependències de l’antiga rectoria, va estar-hi durant uns quants anys, el refugi de Sant Aniol d’Aguja.

La seva situació enclotada a 445 m. d’altitud era òptima, al costat del popular santuari de Sant Aniol d’Aguja i al centre de nombroses excursions per diversos indrets on la natura ha estat generosa (cims, clots, boscos, cingleres i salts d’aigua).

La rectoria a començaments del segle XX ja havia estat un petit hostalatge. El Centre Excursionista de Banyoles l’any 1957 habilità com a refugi lliure aquesta dependència. Podien dormir quaranta persones (s’havia d’anar a buscar la clau a una masia a prop de Sadernes) i a la part baixa havia una part com a refugi lliure per a vint-i-cinc places. La progressiva degradació de l’indret per culpa de vàndals i gent indesitjable i la no presència d’un guarda permanent, va originar que el 1985 el Centre Excursionista de Banyoles donés de baixa el refugi.

El refugi de Sant Aniol l’any 1957

El refugi de Sant Aniol l’any 2011

La degradació de l’edifici fins ara ha estat constant i ràpida, ja hi ha arbres, arbusts i herbes arreu, parets esquerdades, estances destruïdes i un gran perill d’esfondrament que ofereix un seriós perill als visitants.

El refugi de Sant Aniol l’any 2010

Recentment (juliol 2012) encara s’ha complicat més la situació: ara s’ha enfonsat bona part de la teulada i de les seves bigues. Com sempre, aquest fet, accelerà la seva degradació definitiva. Sembla que la desfeta total de l’edifici és imminent. Al novembre de 2012 s’han fet més treballs d’apuntalament i protecció per tal que no s’esfondrés definitivament l’edifici.

El refugi de Sant Aniol l’any 2004

Una tanca protegeix l’accés a l’antic refugi de Sant Aniol (novembre 2012)

L’entitat “Amics de Sant Aniol” volen intentar recuperar l’edifici i fer-hi un refugi novament però, sense ajuda de les institucions està resultant molt difícil i ara l’edifici ja està molt ressentit i presenta molts danys estructurals.

Accés: L’accés només pot fer-se a peu. Cal situar-se al poblet de Sadernes (Veure descripció a l’entrada Talaixà). Un cop al Pont d’en Valentí -no cal anar-hi- deixeu a l’esquerra el camí a l’Hostal de Ca la Bruta i Talaixà. Seguiu el camí principal de la vall. Arribeu al bonic Gorg de Gomarell. Ara el camí és torna de ferradura i dificultós en algun punt. Seguiu la feréstega vall de Sant Aniol fins al final seguint els senyals grocs d’Itinerànnia en una hora més de bonic i sinuós camí entre els salts d’aigua de la riera de Sant Aniol -que heu de travessar diverses vegades, 1 cop a gual i dos per curiosos ponts- i envoltats d’alterosos cingles. Des de Sadernes a Sant Aniol unes 2 hores de camí bonic de debò!.

Més informació a l’itinerari 12 del llibre “50 itineraris a peu per Catalunya“, Edicions Cossetània, cinquena edició 2010.

L’Hostal de la Vall del Bac

L’Hostal de la Vall del Bac és situat a la vall del seu nom (600 m. d’altitud), a l’Alta Garrotxa, entre les poblacions de Sant Pau de Segúries (Ripollès) i el poblet d’Oix (Garrotxa). L’Hostal es troba al final de la vall quan aquesta es comença a estrènyer i presideix un petit veïnat de masies disseminades (algunes encara en plena activitat). Ben a prop també hi ha interessants esglésies romàniques que juntament amb l’abundant aigua de la riera i el bonic paisatge de muntanya i pastures, el fan una de les fites més atractives de l’excursionisme i la bicicleta de muntanya de la zona.

Aquest centenari edifici, és segons es diu, un dels hostals més antics de Catalunya. El seu emplaçament era idoni perquè està al bell mig de la ruta habitual de començaments de segle XX per anar d’Olot a Camprodon i a l’inrevés. Com en altres indrets de l’Alta Garrotxa, l’hostal també surt a la cèlebre obra de Marià Vayreda “La Punyalada” que tan bé retracta la gent i terres d’aquestes contrades.

Però una paradoxa està succeïnt a l’hostal de la Vall del Bac. L’asfaltat de la pista que uneix Sant Pau de Segúries amb Castellfollit de la Roca que es va fer l’any 2003, feia preveure que el futur a la vall i l’hostal estava garantitzat. De fet, va haver uns anys de relativa prosperitat. Jo vaig dinar molt bé amb la última hostalera de l’hostal (l’Anna Barluenga) i seu dòcil gos un dia fred del novembre del 2004 al recer de la llar de foc i amb aquell ambient típic de muntanya. Però això no va durar gaire i diversos fets han ocasionat que l’hostal actualment, amb una bona carretera asfaltada que passa ben bé per davant, estigui tancat i barrat.

No sabem que succeirà en el futur, però el paratge té qualitats de sobres per posar qualsevol establiment al servei de l’excursionista o turista en general. Esperem que no es tardi massa perquè l’edifici encara està en bones condicions.

El caliu de la llar de foc de l’hostal en un dia fred del novembre del 2005

Accés: Amb cotxe des de Sant Pau de Segúries cal agafar la carretera d’Olot C-153 fins a menys d’un quilòmetre, on cal desviar-se a l’esquerra per una bona pista forestal asfaltada indicada a Can Mariner i a l’Hostal de la Vall del Bac situat a 10 km d’aquí.

Si es va a peu és molt recomanable el sender indicat amb els senyals grocs d’Itinerànnia que surt de la població d’Oix en unes 2 hores i 45 minuts a través del bonic Engorjat del Bosc de Quer. Abans era ideal fer aquesta excursió, dinar còmodament a l’hostal, i tornar a la tarda cap a Oix on segurament se’ns feia de nit pel camí… però actualment això per desgràcia ja no es pot fer. Bé, si que és pot fer i és recomanable fer-ho perquè l’itinerari s’ho mereix però, t’hauràs de portar l’entrepà!.

Més informació a l’itinerari 7 del llibre “A peu per la Garrotxa“, Edicions Cossetània, 2006.

La solitud imperant a l’hostal en un dia de juliol del 2011

L’Hostal de la Muga

A pocs metres de la línia fronterera amb l’Estat Francès, en terres encara de l’Alt Empordà, l’hostal de la Muga (710 m. d’altitud) és situat ben a prop del riu la Muga a l’Alta Garrotxa i ha estat des de sempre punt de pas de traginers i viatgers d’un estat cap a l’altre i viceversa així com punt d’entrada a Catalunya dels maquis després de la guerra civil.

L’edifici de dues plantes i edificacions annexes està enruïnat en la seva totalitat, l’aspecte és tètric i la brutícia és arreu. La decadència de l’hostal va començar l’any 1963 en el que un incendi va fer que quedés abandonat una temporada. L’any següent s’hi instal·laren els masovers del Domer de Ribelles i va tornar a tenir algun període de prosperitat. La millora en les comunicacions per carreteres asfaltades i el despoblament rural va fer que a poc a poc l’hostal deixés de ser útil. A començaments dels anys vuitanta encara feia d’hostal i s’hi podien trobar queviures i fer pernoctacions en un ambient rural i sense luxes. Des de finals dels anys vuitanta fins ara el procés de degradació ha estat inaturable.

Accés: L’accés més propici és des de la comarca del Vallespir a l’Estat Francès. Des de Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà) cal agafar la carretera cap a Sant Llorenç de Cerdans (Saint-Laurent-de-Cerdans). Abans d’arribar a aquesta darrera població cal seguir cap a l’esquerra una carretera indicada cap a Vila-roja. Abans d’arribar-hi una pista forestal es desprèn a l’esquerra que porta fins al Mas Castanyer, punt on s’ha deixar el cotxe en un aparcament. Ara ja a peu, cal seguir la pista forestal que baixa suaument cap a la Muga passant per la casa dels Meners. Arribeu a l’hostal en uns 30 min. de caminada.

Més informació a l’itinerari 6 del llibre “A peu per la Garrotxa“, Edicions Cossetània, 2006.