Les dues creus de Lluçà

Ben a prop del nucli històric de Lluçà, format pel monestir de Santa Maria i el restaurant la Primitiva, a uns 500 m una de l’altra, hi ha dos petites creu-pedró ben boniques i de sobri aspecte. Són les anomenades la Creu de la Casanova de Lluçà i la Creu del Pedró.

Creu del Pedró1

La Creu del Pedró a mitja pujada del castell de Lluçà

Les dues, ben treballades i forjades amb ferro, són de similar aspecte i origen incert i a l’estil d’un pedró no de caire senyorial com les Creu de Terme. No hi ha cap grafia impresa que ens aporti cap pista possible del seu any aproximat de creació.

La Creu del Pedró és situada al nord del nucli històric del monestir de Santa Maria; s’hi accedeix travessant la carretera des de l’aparcament i pujant pel corriol del GR-1 en direcció al castell de Lluçà.

Creu del Pedró21

Baixant del castell de Lluçà, la Creu del Pedró és a mà esquerra

La Creu de la Casanova de Lluçà, és a uns 200 metres carretera avall del nucli històric, apartada un xic davant de la casa que agafa el nom i punt de partida de la ruta bonica ruta senyalitzada al Pantà de Garet.

Creu de la Casanova1

La Creu de la Casanova de Lluçà

Completant la jornada amb la visita al monestir de Santa Maria de Lluçà, obra mestre del romànic català amb el seu esplèndid claustre de 22 columnes amb capitells ornats i la pujada al turó on reposen les restes del castell i església circular de Sant Vicenç seguint parcialment el GR-1 i després per una indicació indicada, en uns 30 minuts d’ascensió, completarien una jornada històric-turística per unes contrades que, incomprensiblement, són encara ben tranquil·les inclús al bell mig del mes d’agost.

Castell de Lluçà1

Restes principals del castell de Lluçà. Al fons, l’església circular de Sant Vicenç

La tina de la Roca d’en Bosc

A la zona del Lluçanès, normalment als dipòsits o cisternes tallats a la roca per arreplegar aigua de la pluja se li diuen “Tines” quan veritablement serien “Aljubs“. Aquests aljubs servien per remullar els aglans -menjar fonamental dels porcs- i mitjançant aquests recipients naturals els tenien ben estovats durant tot l’any. En una terra on el roure té una presència molt notòria, el seu aglà era fonamental per l’alimentació dels animals.

Tina de la Roca d'en Bosc (3)

De totes les tines d’aquesta important subzona, he dedicat aquest article a la Tina de la Roca d’en Bosc perquè m’ha semblat que és la més vistosa, original i la més antiga (1601). D’altres del Lluçanès o bé han estat arranjades, com ara la Tina d’en Reixach, deixada com nova després d’una profunda restauració o no són tan espectaculars com la Tina de Colldeplana o la Tina del Camp de l’Esquerda.

Datada l'any 1601

Datada l’any 1601

Tancada per una reixa de ferro, normalment la tina és plena d’aigua. Una pedra indica l’esfereïdora antiguitat de 1601, tot i que podia haver estat creada uns anys més tard. Si s’observa la roca, hi ha uns profunds reguerots excavats per tal de portar l’aigua de la pluja aprofitant el relleu cap a la tina… tot un sistema realment curiós de captació d’aigua ben interessant.

Reguerots excavats a la roca

Reguerots excavats a la roca

Accés: Des del km 11,1 de la carretera BV-4341 de Santa Eulàlia de Puig-oriol a Lluçà, surt una pista forestal -en força bon estat- indicada al mas de la Roca d’en Bosc. Uns metres després deixeu a mà esquerra l’accés al Molí de Puig-oriol, visitable en visites concertades. Després d’uns 2 km de recorregut arribeu al mas de la Roca d’en Bosc -turisme rural anomenat Cal Masover Xic-. Podeu deixar al cotxe a l’aparcament o continuar per la pista forestal. La tina és allà a mà dreta, 200 m més amunt, solitària i en posició alterosa al davant del mas. Quins indrets oblidats podeu arribar en cotxe fins al davant?