El baixador de Llerona

Situat ben a prop del nostre àmbit d’actuació, Llerona va ser un altre dels baixadors de la línia de Barcelona a Vic que a l’igual que el baixador de Taradell va deixar de prestar servei a mitjans dels anys noranta. Tampoc fos que tingués mai massa trànsit de gent perquè en aquella època només s’aturaven tres trens dels rodalies que anaven a Vic anomenats en aquell temps “Tranvías“.

Els habitants del petit nucli de Llerona (que pertany a Les Franqueses del Vallès) no havien utilitzat massa el baixador i amb el pas del temps cada cop hi havia menys viatgers i RENFE va anar reduint els trens que hi feien parada fins a deixar-lo totalment en desús.

Encara queda sencer, però molt envaïda per la vegetació, el petit i desgastat edifici que feia de cobert del baixador on encara és pot llegir el plafó que diu “Llerona apeadero“. Està clar que la normalització lingüística no va tenir temps d’arribar al baixador de Llerona. Algun cop he vist feines de neteja de la vegetació de l’estació i de l’andana perquè podrien afectar al pas de trens de la línia.

Horari de tarda de la línia de la Tour de Carol a Barcelona l’any 1980. Només per la tarda 4 trens s’aturaven a “Llerona (apd)”, un bon servei per aquella època

Accés: El baixador de Llerona està situat just al darrera de l’estació de Servei de Llerona a la carretera vella de Vic, just on hi ha una rotonda amb un brancal que porta a l’Ametlla o a la Garriga. S’hi baixa des de l’estació de servei per unes petites i desgastades escales. No cal creuar la via del ferrocarril per veure l’estació perquè els trens passen a gran velocitat i pot ser molt perillós.

El Molí de Baix de Casademunt

Al massís del Montseny hi ha importants cursos fluvials d’aigües permanents i abundants durant tot l’any. Prop de l’església parroquial del municipi dispers del Brull, hi ha l’important recorregut de la riera de Picamena (o del Pujol) on hi ha diferents restes de molins durant tot el seu curs força desconeguts i poc visitats. Els molins de Casademunt estan repartits en dos principals edificis, un anomenat de Dalt, a la capçalera de la riera i el que és el representat en aquest article, el Molí de Baix (670 m altitud) potser on hi ha les restes més importants d’edificis.

Entaforat enmig d’una exuberant vegetació selvàtica i en un paratge digne de contemplar, les restes de l’antic molí i de l’edifici on vivien els moliners són força grans i destacables. Per un canal es recollia les aigües des d’una petita pressa cap al molí i més tard pel carcabà, tornava a tornar-les a la riera. Enfront mateix de l’edifici la riera fa un petit saltant d’aigua i un petit gorg molt bonic donant encara més bellesa a la contrada. La casa sembla ser que tenia tres pisos d’alçada -força alta pel lloc enclotat on es troba-, es veuen grans finestrals, l’obrador a la part més esquerra, restes d’importants dependències i mitja mola partida. L’augment d’estrats i successives esllavissades han fet que una finestra de la part occidental de l’edifici s’hi pugui entrar a peu dret sense enfilar-se. No tinc referències de quan va poder deixar de funcionar aquest molí fariner però, el que és evident és que fa força anys que és abandonat i que la vegetació s’ho empassa tot on fins i tot hi ha arbres a dins dels habitacles.

El geògraf i erudit Francesc Roma, localitza encara més restes de molins de dimensions més petites aigües avall del Molí de Baix que ell anomena Molinots. El dia plujós, humit i relliscós que vaig ensopegar al visitar el Molí de Baix, em va foragitar de continuar investigant la contrada. Caldrà deixar-ho per un altre dia.

Importants restes de parets

Curiós i bonic carcabà

Accés: Si veniu amb cotxe, caldrà aparcar al municipi del Brull, just on hi ha l’església parroquial de Sant Martí del Brull (843 m altitud) que juntament amb l’oficina de turisme, l’hostal Can Pascual i un parell de cases formen el nucli principal d’aquest municipi de població disseminada. Cal caminar per la carretera en direcció a Collformic. Tot seguit passada una corba, agafeu la pista de la dreta indicada al cementiri que deixareu a l’esquerra. La pista baixa fortament hi observeu la vall de la riera del Pujol força exuberant i solitària. Després de passar un pont -la Palanca- hi ha un rètol amb una tanca que delimita la zona ramadera del Pujol (45 minuts) –La tanca està mal indicada al mapa “Montseny” de l’Editorial Alpina, aquesta és després de passar el pont!-. La passeu, deixeu la pista i la voregeu per l’esquerra fins arribar a una altra tanca que marca l’inici del corriol dels Molins. Ara ja per bonic corriol, voregeu a una alçada considerable la riera de Picamena i la seva bonica vall. Quan arribeu al punt més alt, deixeu un corriol a la dreta embrossat i inicieu la marcada baixada fins a la riera, la creueu i ja teniu les restes del Molí de Baix i el seu gorg davant mateix (1 hora). A la tornada podeu fer un itinerari circular si continueu el corriol després del Molí de Baix; en uns 25 minuts de giragonses tornareu a sortir a la pista forestal en un lloc que abans se us havia passar per alt perquè no està indicat i és difícil veure-ho; en vint minuts més torneu a ser a Sant Martí del Brull.

El Molí de Brotons

Tot i que no és massa conegut entre el gran públic, localment i entre els excursionistes que visiten el Moianès, el Molí de Brotons -situat just al costat de la bonica cascada coneguda com el Salt de la Tosca– és un dels paratges més esplèndids i misteriosos d’aquesta meravellosa subcomarca natural.

Situat a 545 m d’altitud, el Molí de Brotons està encastat dins d’una gran balma que s’origina al costat esquerra de la riera de Marfà i just al punt on hi ha el Salt de la Tosca. Per tant, aquesta balma troglodítica no és que sigui obrada com d’altres d’aquest blog, sinó que conté restes d’un important molí fariner al seu interior. Més interessant no pot ser la contrada i l’estampa força impactant del molí amb el salt d’aigua és usada en diversos catàlegs, fullets o llibres que parlen del Moianès. Podríem dir que en algunes ocasions pretén ser el símbol d’una marca turística però que d’altra banda, sinó coneixes la subcomarca no se sap com arribar-hi. També cal afegir que queda força lluny de poblacions com Moià o Castellterçol i l’aproximació amb cotxe és difícil i gens aconsellada.

A les fotografies antigues següents es fa pal·lès que l’indret des de sempre ha estat punt d’atracció de fotògrafs i amants de la natura.

Extraordinària fotografia feta el 1913 pel prestigiós fotògraf francès establert a Barcelona Luciano Roisin

Salt de la Tosca i Molí de Brotons segons una postal de 1913

El Molí de Brotons segons una postal de l’any 1950

Quan la riera va crescuda, és quan es pot fruir millor del salt però malauradament, llavors és quan no es pot creuar la riera i arribar a dins del molí per investigar les seves restes. Algun punt ha estat arranjat i es poden veure restes de dos antigues moles, l’obrador, diverses finestres, murs i el bonic carcabà. Uns metres per sota del molí al llit mateix de la riera, hi ha diversos forats a terra que indiquen on anava encastada una antiga resclosa. La data de la decadència definitiva del molí està fixada per uns paorosos aiguats que van tenir lloc el 1863 ocasionant la tràgica mort dels vuit components de la família que l’habitava.

Accés: La manera més pràctica d’arribar-hi és a peu des de la població de Moià (Plaça Major) i seguint en bona part els senyals blancs i vermells del GR 3. Sortiu del centre de la població vorejant el Parc Municipal en descens i més tard travesseu la carretera de Manresa a Vic. Entre granges i després ja per camps, la pista forestal descendeix lleugerament cap a la riera. Es creua a gual i es comença a obrir una profunda gorja a mà esquerra. Si la riera baixa plena es pot veure des de la pista el Salt Candeler. Finalment, arribeu a una cruïlla de pistes forestals (55 minuts): deixeu el GR 3 a la dreta que continua cap a Monistrol de Calders i agafeu el camí de l’esquerra que agafa la marcada direcció del fons de la gorja. Un corriol a l’esquerra -no indicat i abans d’arribar a l’ermita de la Mare de Déu de la Tosca- us portarà en cinc minuts a creuar la riera a l’alçada del Salt de la Tosca i el Molí de Brotons (1h 5 minuts).

Més informació a l’itinerari 38 del llibre “Curiositats naturals a prop de Barcelona“, Edicions Cossetània, 2012.

La Balma de les Set Portes

Tot i que localment és força coneguda a Casserres i altres poblacions del Baix Berguedà, la Balma obrada coneguda com de les Set Portes conserva una de les restes de parets, murs i distribucions interiors més importants de Catalunya. També és coneguda com a Balma del Calau (per la proximitat d’aquesta casa) i pel Cafè de les Set Portes. Aquest darrer topònim, tot i que no s’ha provat, es diu que es feia per comparar malintencionadament l’indret amb el cèlebre local modernista “Cafè de les Set Portes” a Barcelona. Ben amagada en un petit ressalt del cingle abocada a la vall del torrent de Ca l’Escalé, ocupa una llargada d’uns cinquanta metres i una profunditat inusual que fa que tot el conjunt de l’habitacle tingui molts metres quadrats aprofitables. En temps de pluges, un petit torrentet avoca les aigües per sobre la balma cap al torrent principal. El magnífic paratge s’està intentant potenciar per la seva proximitat a la població de Casserres.

Les restes de parets, habitacles, dependències per al bestiar, vestigis d’un forn on es coïa el pa, la pastera, el rebost… són molt importants en aquesta gran balma. Per la forma de la distribució de la pastera, sembla que podria haver dos habitacles de dos famílies diferents que la compartien a més del forn i l’estable dels animals. Fins a mitjans dels anys cinquanta del segle XX està comprovat que encara era habitada aquesta balma igualment que la Balma dels Teixidors al Ripollès. Actualment hi ha cinc portes, diverses finestres al mur principal, una altra porta tapiada i la setena se suposa que està ensorrada. La veritat és que fa goig investigar les diferents estances d’aquesta gran balma proveïts d’un llum. També algun brètol hi arriba perquè hi ha restes d’algunes pintades. A l’estiu també és força concorreguda perquè s’hi està fresc al final de la tarda i a més hi ha la casa de colònies de Ca l’Escalé a tan sols deu minuts d’aquí.

Detall del forn de pa

Detall dels murs interiors

Al capdamunt de la balma es pot veure perfectament abundants restes de parets i finestres que denoten que en les guerres carlines aquest paratge també va ser utilitzat com a presó. Es poden visitar restes de les parets i de les torres de vigilància. En conjunt el complex arqueològic de la Balma de les Set Portes és magnífic i digne d’admirar.

Accés: La millor manera d’arribar-hi és seguir la ruta indicada com a “Sender de les Fonts” des del camp de futbol de Casserres. Des del centre de Casserres continueu per la carretera de l’Espunyola fins al camp de futbol. Hi ha molt d’espai per aparcar. Aquí trobeu senyals grocs i vermells i rètols d’aquesta ruta. Seguiu per la pista asfaltada en direcció a la Torreta amb un bonic panorama sobre el Baix Berguedà, els Rasos de Peguera i la Tosa d’Alp al nord. En cinc minuts arribeu a un triple cruïlla on deixeu l’asfalt i aneu pel camí del mig sempre seguint els senyals. Arribeu al Clot de les Barraques, cruïlla molt important i rètols. Ara trobareu algun senyal blanc i verd també que s’uneixen als que portaveu. Seguiu per la mateixa direcció cap a on anàveu. Voregeu Cal Perdiu, més tard Cal Cotra i finalment deixeu Cal Talaia a la dreta i enfront (25 minuts) i feu una petita giragonsa per baixar el petit desnivell cap a la clotada de la balma. Quan arribeu a sota del cingle deixeu els senyals que tornen a Casserres fent una volta (rètol) i prosseguiu ara amb senyals blancs i verds de l’antic SL C-35 vorejant la vall fins arribar a la propera Balma (35 minuts). Si prosseguiu encara més pel corriol en cinc minuts més arribeu a l’abundant font de l’Escalé, enclotada al mig del torrent i situada sota de la casa de colònies del seu nom al seu damunt. Passejada molt bonica i interessant que només s’ha d’evitar en les hores centrals dels mesos d’estiu.

La Torre dels Soldats

Ben aixecada al damunt d’un alterós turó ben visible des de la població Bagenca d’Avinyó a 476 m. d’altitud, la Torre dels Soldats és una de les torres de telegrafia òptica que es troben en més bon estat de l’antiga línia que unia Manresa amb Vic.

El telègraf òptic, va ser una nova xarxa de comunicacions per senyals basant-se en un codi propi prèviament establert, força ràpid i efectiu, creat a l’Espanya del segle XIX segons referents d’altres països europeus. La segona guerra carlina o Guerra dels Matiners (1847-1849) va accelerar la creació d’aquesta xarxa per tot el territori davant la guerra de guerrilla practicada per les tropes carlines que obligava al govern a comunicar-se ràpidament entre diferents zones davant l’avanç de l’enemic. Per tant, les torres eren instruments del govern lliberal de l’època per mantenir l’ordre públic: únicament al servei de l’executiu, la cort i l’exèrcit. Un gran article referent a la telegrafia òptica a Catalunya el podeu trobar a la revista electrònica de geografia i ciències socials de la Universitat de Barcelona Scripta Nova.

Encara que és declarada Bé cultural d’interès Nacional, el seu aïllament i desconeixement és notori, tot i estant, com he dit, ben a prop i visible des d’Avinyó. Només cal dir que no fa massa anys que encara no hi constava al mapa comarcal “Bages” de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. En comparació amb altres torres de telègraf que només queden un munt de rocs, aquesta conserva les quatre parets, encara que sense sostre i cap resta de les dependències interiors. Segons la font, hi ha discrepàncies relatives a la data de la seva creació: A la Memòria tècnica del Mapa de Patrimoni cultural d’Avinyó de la Diputació de Barcelona es diu que es va construir a l’any 1854; en canvi l’historiador Antoni Pladevall a la Gran Geografia comarcal de Catalunya volum IX, diu que va fer-se a l’any 1848 durant la guerra dels Matiners abans mencionada. Altres fonts la daten de començaments de 1849. Si la data de la Diputació fos correcte -encara que la xarxa de telègraf fou desmantellada el 1862- ja no hagués servit per a la guerra dels Matiners. També sembla que es va utilitzar per a la tercera guerra carlina (1872-1876) però només com a torre de vigilància. Ja fa anys que hi ha el projecte de restaurar la torre abans de què desaparegui completament. De fet, el dia que es van fer aquestes fotografies vaig veure personal de la Diputació de Barcelona prenen mesures.

Accés: Des de la població d’Avinyó (353 m. d’altitud), cal continuar un quilòmetre més per la carretera en direcció a Prats de Lluçanès. Enfront de l’escorxador “Avinyó” hi ha bon espai per aparcar. Ja a peu es segueix uns metres més la carretera i a mà dreta surt una pista forestal barrada amb un tanca. La passeu i uns metres més enllà en passeu una altra. Creueu la riera Gavarresa i uns metres després deixeu un camí a la dreta. La pista va pujant suaument entre bonics pins amb prats verds. Deixeu a mà esquerra una pista secundària (10 minuts) i planegeu per la dreta vorejant prats amb algun tram empedrat. Cruïlla (menys de 20 minuts) -rètol “Camí de Transhumància”- on ja es veu enlairada per primer cop la torre dels Soldats. Seguiu per l’esquerra en lleugera pujada i vorejant un canal de desguàs d’una bassa. Passeu una altra tanca. Deixeu la pista a la dreta i enfileu per l’antic corriol -fita- per dintre del bonic bosc. Uns metres abans d’arribar travesseu una altra pista forestal. Arribeu finalment al turó on hi ha la torre dels Soldats (35 minuts).